Pienso en la violeta

Me encanta cuando oigo hablar de la humildad, de la prudencia, del buen sentido, del don de la oportunidad, del sonido suave, pero firme y directo, inequívoco, que sale en verdad del corazón y, como un dardo certero, se ve penetrar raudo y veloz en la coraza vil y dura de la indiferencia más triste. Pienso en la violeta, parece frágil, nada osada, como distraída, pero tiene toda la energía, un aura de verdad… 

El color del cafè amb llet

La Teresa té una visita mèdica rutinària però no ens deixen entrar junts com sempre fèiem. Mentre passejo carrer amunt, carrer avall, miro botigues, els aparadors on els comerciants mostren de forma atractiva allò que volen vendre... ara, fins i tot em distreu, quan aquesta era una de les coses que considerava insuportables. La vida fa molts tombs, els anys fa que te n'adones com, de mica en mica, ens allunyem dels extrems i allò tan negre pot ser fins i tot blanc, o si més no del color del cafè amb llet. 

Un alè d'amor

Sento a la pell... 

el silenci del bosc,

la flor que no riu, 

el romeu que calla,

la farigola seca, 

el pi sense esquirols,

l'alzina sense ocells, 

sense festeig, 

ni al damunt ni a sota, 

on ningú roman... 

gaudint de l'ombra. 

Veig el bosc ferit de mort,

potser un alè de pluja,

fora un alè d'amor...

 

Creativitat

Recordo que a la mare li agradava molt guarnir els plats, sobretot a les festes populars, amb els ous durs feia personatges amb una tira de pebrot vermell, que tenien la seva gràcia, i com ja he explicat altres vegades, amb els canelons d'estiu feia unes flors molt atractives. Sembla ser que la Teresa continua la història, també li agrada molt presentar els plats de forma artística, avui per exemple, en una de les seves amanides habituals, ha fet meravelles, amb l'advocat i els tomàquets xerri, als quals ha ajuntat una oliva farcida i li ha donat a tot plegat una forma original de presentació professional. La mare i la Teresa, bona gent, grans dones, grans mares, molt creatives, molt sanes...

Una "xinadeta"

Avui hem fet una "xinadeta", és a dir, hem dinat a un restaurant xinès (lll Milenio). Feia temps que no hi anàvem i ha estat bé, perquè ens venia de gust menjar un cóctel de gambes, fideus tres delícies i “pato con bambú i setas xinas". Alguna vegada ho fem i sempre mengem bé i lleuger, per acabar fem un petit pecat, perquè de postres ens agrada molt el "plátano frito con miel". Això sí, el cafè el fem a un altre lloc que el fan millor…

Los sueños posibles

Un café cargado, casi espeso, con espuma,  

humeante, paseando su aroma eterno

y, en frente, tú, con café hermano...

Hablamos de las palmeras del oasis, 

de algún espacio con sombra,

donde observar, por fin, el lenguaje de las flores, 

el sinfónico trinar de los canarios amarillos, 

y el muy romántico chapoteo de la fuente de siempre. 

El café y nosotros, luego sólo nosotros... 

y el placer de todos los sueños más posibles...

 

Vuelta al cole

Termina agosto, se acerca el comienzo del nuevo curso, las autoridades políticas dicen que hay que empezar sí o sí, las sanitarias, dada la situación donde se observa un rebrote casi generalizado de la pandemia, pone condiciones, que teóricamente son racionales y preventivas, pero que a la práctica van a resultar muy difíciles de cumplir… menos de veinte alumnos en Primaria, el sueño de siempre de los profesores, estaría muy bien. Recuerdo que mi primera clase tenía 56 alumnos… ahora, con 20 alumnos, será difícil de cuadrar y de acoger, lo que hay de positivo es que va a haber trabajo, para muchos profesores en paro…

La vellesa

La vellesa pot ser fins i tot bonica si hi ha salut, si te n'adones que vas envellint amb dignitat, l'edat i l'experiència et fan mirar la vida i l'entorn amb un somriure gairebé de suficiència, que la joventut intel·ligent valora bastant. Hi ha una frase que m'agradava dir als companys... “Tu, pregunta a tothom, consulta els diccionaris i quan no trobis resposta m'ho preguntes a mi”. Bé, una mica cregut…

Entre oscuros y humedades

Ella y yo, nosotros, los dos, por el bosque,  

por el sendero hacia lo recóndito, belleza natural.

Catamos los silencios musicales,

y sólo nos comunicamos con sonrisas 

para no destruir el encanto verde original. 

Ella y yo de la mano, la nuestra y la de Dios, 

que ahora ya nos conduce por entre oscuros y humedades, 

donde la fuente salpica y da vida a todo el entorno virgen...

 

Gaudim el futbol

La Teresa em comenta que el Barça femení de futbol, surt amb un 4-3-3, és a dir que jugaran de tu a tu amb les alemanyes, i jo no dic res... però, ara que no m'escolta, penso en la sort que he tingut de què li agradi el futbol tant com a mi. Ella sempre m'explica que, de petita, anava amb el seu pare al camp de la Mingola a veure l'equip del poble i li agradava molt. Ara podem parlar de tàctiques, de la qualitat tècnica d'algun jugador, del bon o mal plantejament de l'entrenador, o fins i tot del Barça sense Messi, que sembla que ja ha dit que vol marxar… Bé, gaudim tots dos amb el futbol, fins i tot quan el Barça femení ha perdut injustament amb les alemanyes...

Amo la mar

Miro, buscando el más allá más lejos, y lo hago en un ambiente sin obstáculos.

Estoy, como no, en el mar intentando...

buscar una abertura en el horizonte.

Apenas llego al horizonte, me regreso,

veo espléndida la proximidad de las olas,

es como que se mueven más rápido 

para que el aroma me alegre el día. 

Amo la mar salada y azul,

tiene nombre de mujer, especial, bella...

 

Música i poesia

Xiuxiuejant, a cau d'orella,

amb tota la tendresa possible,

però amb mot nítid, directe,

de cor a cor, et diré... 

allò que guardo de temps 

i que cau de madur i veritat. 

Però t’ho diré només per a tu, 

amb la dolcesa i sentiment adient,

música i poesia de l'ànim 

que és alimentat per l'ànima, 

tan enamorada que ha dissenyat

el model narratiu i el to melós, 

actiu, sincer, emocionat...

 

Moreras y hojas en general

Admiro las moreras, sus hojas anchas, su magnífica sombra cobijo de terrazas y de patios de colegio. Me encantan sus hojas, ahora ya empieza a caer alguna y, en poco tiempo, se vuelven muy amarillas, luego de un marrón cuero que me gusta mucho... y uno recuerda sus hojas secas, en cuadernos, de mi ya lejana infancia. Tengo una pasión especial por las hojas, en general, y suelo pararme para verlas y admirarlas de cerca...

Mi buen padre

Mi padre, mi buen padre, también acude con frecuencia a mi memoria... Lo veo contento, en la mesa del domingo, no ha tenido que ir a trabajar y está feliz, canta un tango de Carlos Gardel, se anima tanto que hace un gallo estrepitoso y nos reímos todos... luego, más calmado, recita aquello de “Gentil mariposa que liba las flores…” y que acaba con “Si un día os tentara la murmuración…”

La rosa

Y en el jardín la rosa... 

que ya culminó sus empeños,

que logró ser blanca, 

sin desmerecer la nieve del cerezo, 

que mostró su simpatía, 

luciendo con todo su esplendor, 

sus gotitas de rocío mañanero. 

La rosa, la blanca... 

el orgullo de todas las flores, 

la que asoma al paso de mi amada

y le cuenta de mi, con el habla noble 

y sentimientos de madre,

de todas las flores hermosas...

El niño

El niño habla como su abuelo, razona como quiere su madre, lee el periódico como su padre, a veces incluso grita, como es habitual en el grupo, lo que pasa es que lo hace con agudos de niño que ya va creciendo, no tiene más remedio, no le dejan ser niño… Cuando se le oye, parece inteligente y mayor de lo que proclama su voz de pito, pero a mí me gustaría verlo entre niños, en el patio de la escuela, con la pelota de por medio, jugando...

Arroz a la cubana

Simplemente arroz a la cubana… arroz carnaroli, del Molí de Rafelet, con tomate frito de casa, nada de preparados de supermercado que son dulzones y no me gustan, y un nuevo frito, y unos taquitos de jamón, no me va el plátano o algún ingrediente de más que ponen algunos. Es un plato que siempre me gustó, me recuerda a mi padre, siempre le hacía fiestas a mi madre cuando se lo hacía, también le encantaba el tomate frito con huevo revuelto, de aquí mi debilidad por el tomate en general, siempre me apetece mucho...

 

Menjars típics

Quan sóc a Deltebre, sempre penso amb els nostres menjars típics... l'arròs, col i fesols, l'anguila en suc, a la brasa o com sigui, sempre bona, les tenquetes fregides amb tomàquet fregit, un suquet de mussola, d'escrita, d'ortigues de mar, d'angules, xapadillos de tenca o d'anguila a la brasa, amb un allet tendre i oli d'oliva, llissal de Buda o de la Tancada o de les nostres basses, que jo el trobo millor que el llobarro, i que el pots fer de mil maneres… Recordo que també era un clàssic anar a menjar tords al Perelló o a Santa Bàrbara, amb un vinent de proximitat… Bé, tot això ho dic perquè m'ha vingut al cap lo de les tenquetes fregides, no sé si encara en mengen per alguna lloc, potser algun matutero i pocs més...

Tessa fa cinc anys

A pocs dies de fer cinc anys, la nostra nena és alta, simpàtica, llesta, ocurrent, original, guapa com un sol, té uns ulls que tenen una gran expressivitat, una boca dibuixada a joc de l'armonia simètrica adient a la belleza. He vist una foto on estava fent la migdiada... és com una mena del símbol de la pau, és l'essència del bé, d'allò bo i millor que la providència fa arribar a les cases per donar un motiu inexcusable que obrar en base a l'amor és el millor que hom pot fer. En veure-la m'ha fet un bot el cor i m'imagino com de cofois esteu aquells que la podeu veure i gaudir de prop. Felicitats preciosa i papis!

No hi ha iots

He anat a fer un tomb pels tinglados, el port ha fet gairebé net de iots. Sembla que a l'agost hi ha prou moviment i el port de Tarragona descansa una mica, aquí només roman aquell que té forma de casc de moto GP i el Syl que, després d'una llarga absència, torna a ser per aquí. El cel s'està ficant negre, el sol només treu ull entre núvols, fins i tot un airet suau fa que es camini prou bé, però vaig cap a casa, no sigui que m'agafi un xàfec d'estiu…

Como un sol entre las nubes

El poeta llora lágrimas de euforia, son de colores, con ellas escribe con su pluma mágica los avatares de la vida. 

El poeta siente y expresa voces de alma, 

escribe en el viento y en las hojas de la encina. 

El poeta canta siempre, en directo, sentimientos naturales, 

no inventa nada, son respuestas al deambular de sus lúcidas mariposas. 

Él ama su entorno, sobretodo cuando se encuentra en el centro del mar,

o entre arrozales, o en la cumbre de una montaña nevada, 

o como un sol entre nubes...

Dinaret amb la Mar

És la nostra bona amiga i avui, amb motiu del seu sant, ens ha convidat a dinar a un bon restaurant del Serrallo. Érem vuit persones, totes properes i entranyables, i hem estat molt bé. Hem escollit un plat per cadascú i, després, hem fet una cosa que jo no havia fet mai, per provar l'arròs i la fideuà, ens han posat mitja ració de cada al mateix plat i la veritat és que ha estat prou bé ja que totes dues coses semblaven tenir el mateix brou. Bé, ha estat bo, tot i que la gent del Delta, per qualificar l'arròs tenim un nivell molt alt. El millor, com sempre, la bona companyia i veure com puja de maca, sana i eixerida la joventut. Simplement, ens estimem de tot cor…

La carmanyola i la bota

La dona preparava la mescla, el seu marit treballava al camp i matinava molt... moltes feines millor fer-les abans que el sol es fiqui viu. Ella ja té les carmanyoles a punt i un vi al fresc per posar-li a la bota, ell, potser abans d'anar a l'arrossar, passarà pel seu bar de sempre, farà una barreja i s'endurà un parell o tres de caliquenyos que l'ajudaran a passar el dia una mica més distret… L'home va en bicicleta, duu un portamantes amb el menjar i, fins i tot, algun estri que haurà de menester durant la seva jornada laboral... que no té hora fixa, sempre hi ha coses que no poden esperar i s'ha de córrer perquè la collita està en perill i fa mala hora…

Primer reconeixement

Recordo que de ben jove ja feia repàs a casa, era a l'estiu i em guanyava algun dineret que ens anava molt bé. Recordo que els pares d'una nena em van regalar un llissal de Buda (millor que el llobarro) que feia uns dos quilos i que, al ser el primer regal, em va fer molta il·lusió, la mare va fer un arròs que pelava de tan bo que era, primer vam menjar el peix, amb una vinagreta que la feia genial, i després l'arròs que tenia mil gustos. Va ser el primer reconeixement a la meva tasca, sempre ho recordaré…

La matança del porc

La matança del porc era una festa familiar. Normalment, a cada casa del poble es matava un porc, es matinava i participava tothom, fins i tot el nen de la casa que agafava la cua quan ja el tenien a punt pel sacrifici. Després, venia la mandonguera i feia el seu treball artesanal... botifarres d'arròs, de carn, sobrassada, llonganissa, preparava les cuixes per fer els pernils i ho deixava tot a punt per vendre, conservar o consumir. Recordo que era obligat portar un tros de llengua al menescal i només quan ell ho autoritzava es podia començar a consumir. A mi m'agradava tallar-me un trosset de llom i fer-me'l a la brasa i també menjar-me la primera botifarra d'arròs, encara calenteta… 

 

Coses de dia a dia

Hem esmorzat un entrepanet de tonyina amb pa d'olives, molt bo, un aigua i un cafè curt. Després hem anat a comprar amb el carret, i a mi sempre em sorprèn la quantitat de coses que hi podem arribar a ficar, i és que la Teresa ho col·loca molt bé i de forma racional. Bé, ja som a casa, avui encara no sé de què anirà l'amanida, però bona, segur…

Deformación profesional

En mi vida profesional me gustaba observar, comprender, intuir, las relaciones que tenían mis alumnos con sus padres. A veces, cerraba los ojos y creía ver lo que pasaba en casa de un alumno determinado, algún conato de maltrato, o un exceso de mimos, o algún síntoma de olvido, o un exceso de protección… Ahora, cuando en el bar donde almorzamos, o por los paseos habituales, veo alguna pareja joven con niños, se me va la vista y la oreja, los observo, a veces incluso con una cierta impertinencia y, como no, me gustaría intervenir y aleccionar... Será aquello de la deformación profesional, parece ser que me domino bien, pero vivo y revivo mi historia como profe que intentaba ayudar...

 

Els himnes de La Salle

Sempre és un orgull per a mi, una satisfacció, proclamar que he estat professor de La Salle de Reus... aleshores, quan passejo sol pels camins sense gent, vaig cantussejant els himnes de La Salle de Reus, i també l'himne propi de La Salle… tots dos els recordo perfectament, fins i tot aquest darrer, que és més difícil d'entonar, em surt prou bé. "Apòstol de l'ensenyança, Àngel dels infants, doneu-nos fe i esperança, com vos feu-nos Sant". Bons records!

 

La plenitud

Hay espacios que te acogen, aromas que te envuelven, amigos que te llenan y te comprenden. Hay lugares que parecen que los has habitado siempre, sueños que ya los has soñado otras veces, vivencias tan vividas que ya son habituales. Cuando uno encuentra el espacio, el aroma, el lugar, el sueño, la vivencia, cuando uno encuentra, así de una vez, la plenitud... se siente realizado.

Nos tenemos

Pienso en los besos...

en los que dimos, en los que damos, 

en los que no hemos dejado de dar, 

son tan naturales, tan espontáneos, 

tan necesarios, tan conmovedores…

Siempre los vi como una culminación 

de los afectos más nobles… 

"nos" damos un beso, nos "damos", 

el uno al otro, nos "tenemos amor"...

     

S'està tan bé...

Som al menjador, amb l'aire posat, asseguts a les butaques mecanitzades, Alexa ens regala una música suau, ambiental, instrumental, original, que s'escolta molt bé i no molesta gens ni mica, si vols fer una becaina reparadora abans de dinar. S'està tan bé i es respira tanta pau, calma, bonança, que m'he aixecat i m'he posat a escriure intentant plasmar damunt el paper aquests moments que gaudim com un regal diví… Pau i bé per tothom!

Sólo falta la música

Escribiré una canción que hable del retiro,  

de la paz de un desierto, 

del ambiente cómodo y pacífico del silencio. 

Hablaré desde un encierro voluntario 

y osaré medirme a la inmensidad de una hoja en blanco, 

la llenaré de contenido, serás tú, sin rima, ni ritmo, ni concierto, 

serás tú con toda tu maravillosa desproporción.

Haré patente la ingenuidad, casi infantil, del individualismo, 

tú y yo en mi mente, en la soledad extrema de lo recóndito.

Creo que hablé de una canción, sólo falta la música...

La luna y el mar

 Y me fui a ver el mar en mí roca de invierno,  

su oleaje cansino en la noche de agosto…

Miro la luna, ella acude rauda, 

el mar, la luna y yo, luego sólo quedan ellos,

pero yo me llevo el aroma azul de la sal y las algas,

y la luz de la luna, ella, en su humildad, 

siempre presume de sol ante mí…

Otra vez en casa, la luna en su mar sonríe,

y yo pienso en ellos nostálgico…

Inspiración

Y hoy de qué les hablo a mis lectores, se pregunta el poeta, mirando el río desde la barca, el mar desde el acantilado, 

donde tiene en gran estima su roca de pensar, 

el bosque desde el camino donde asoman 

los romeros, los tomillos, las lavandas, 

la fuente desde donde brota el agua más cristalina, 

chapoteando músicas en las hojas anchas del nenúfar…

 

Del viento i la lluvia

No hay respuesta en el viento...

A veces, en su forma de brisa suave, 

lleva a buen puerto los soplos del alma.

Es como la lluvia con sus gotas

de diferente calibre e intensidad,

ellas teclean haciendo gala 

de toda la escala musical, 

sobre las hojas de la encina centenaria,

mostrando los graves suaves, 

y sobre las afiladas hojas de los pinos,

emergen los agudos más sonoros…

 

 

Una gozada...

Remo río arriba,

no es tan difícil,

el mar me empuja,

es mi cómplice…

Pronto doy la vuelta,

se va mejor, 

subo los remos, 

me llevan...

Arriba, el cielo, 

la barca y yo, 

entre aguas... 

de río y mar.

Estoy cómodo, 

bien, tranquilo,

me llevan, 

una gozada,

en el río Ebro, 

Deltebre…