Anàvem a cantar les aubades i teníem aquella sensació de què fèiem alguna cosa especial, i hi havia una molt acurada sensibilitat de què estava a punt de succeir quelcom extraordinari… i la gent del poble, el veïns sobretot, ens rebien amb un somriure i amb les paracotes preparades per convidar-nos i, fins i tot, alguna moneda. Recordo que jo tenia una pell que la meva mare havia arrencat d'un tabardo vell, que semblava de pastor de veritat, i una bufanda i uns guants de llana, i també recordo que ens assajàvem les nadales apreses a l'escola. Després, al final de la nit, ens repartíem els cèntims i ens menjàvem els dolços que ens havien regalat. Al principi ens feia una mica de vergonya, perquè algunes famílies ens feien passar dins casa per a cantar, però era molt divertit i molt sà. Ho passàvem bé...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada