Arbolí

Sempre ens passen coses... darrerament, d'aquelles que acaben bé. A Cornudella hem trobat el Restaurant Al Toll tancat per vacances precisament fins avui i, aleshores, hem intentat anar al Restaurant Siurana, però no ens n'hem sortit... A les dues, hem decidit intentar-ho a Arbolí on la meva experta en maquinetes variades havia llegit meravelles del Restaurant l'Hostalet (Carrer de la Font, 7, tel. 977816171) i, a fí i afecte que s'han lluït, tot bo, tot bé, fins i tot un vinet de Capçanes d'aquells que fa pàtria catalana, i una relació preu, qualitat i tracte prou atractiva. Tal com diu el seu nom, també és un hostal i sembla que l'entrada dóna a un altre carrer (Trinquet, 16-18). Totalment recomanable!

Bé, ja som a casa, fresquets i bé. Ens hem relaxat una mica i la Teresa, que en ve de família (la de Cepeda, la de Calcuta...), és una santa i ha anat al Mercadona per comprar alguna cosa de nevera, sobretot fruita i begudes zero. L'he rebut com una heroïna, és una crac total cinc estels. Demà tornarem a fer bici fins les onze, com avui. M'he trobat bé, amb les cames més descansades i amb la bici nova, que és molt lleugera. La setmana vinent toca Delta...

Bici i Cornudella

Ja era hora... si no, un es pot quedar rovellat, vull dir de no fer res. Així que avui toca bici, tot i que, ara que és un quart de nou del matí, tinc aquella sensació de peresa, però també, al mateix temps, la necessitat de complir en allò que em vaig prometre de no mantenir-me paralitzat de llit i sofà i bar constant. Seran un parell d'horetes llargues, fins allà a les onze, i quan pugi la calor... cap a la dutxa. La Teresa volia anar a Cornudella, pàtria d'en Santi Juncosa, bon oli i bon vi, i bons llocs per menjar, com per exemple el restaurant Al Toll, que a nosaltres ens recorda una zona de Deltebre que també s'anomena així i on la meva cosina Conxita té una caseta preciosa i una mica d'arrossar.

Surto de la dutxa. Hem fet els 33 km habituals i m'he trobat força bé. Avui no m'han hagut d'esperar gaire, ja que estava prou lleuger de cames i tenia una mica de "mono" de bici. El personal, com sempre... la russa dels patins, amb mini-malla negra i dauradeta pel sol, estava esplèndida; el màquina de velocitat constant, imparable; els senyors més grans que jo, anant fent; la meva amiga, amb la cara de sempre... La mar d'aquí, la bici, els companys, el barri... sembla que tots m'han dit allò de ben tornat. Sóc feliç aquí!!

Dipsomania

Tendència excessiva a beure que es manifesta de manera cíclica. Quan és permanent se li dóna el nom de potomania. Aquesta necessitat exagerada de beguda condueix, naturalment, a l'alcoholisme. Es manifesta, sobretot, amb els subjectes ciclotímics. La ciclotímia és aquell humor que evoluciona, per fases, entre l'alegria i la tristesa. Segons Kretschmer, els individus es poden classificar en dos grans grups: ciclotímics i esquizotímics. Els primers, d'aparença física arrodonida, d'humor voluble, reacciona segons les situacions mostrant alegria, còlera o tristesa. Són sociables i pràctics. Sancho Panza, el cèlebre personatge del Quixot, pertany a aquest tipus. Quan la ciclotímia pren un caràcter exagerat, passant el subjecte de l'alegria sorollosa a la depressió per fútils motius, s'entra al camp patològic. Aquestes variacions no formen ja part de la ciclotímia, sinó del cicloidisme, que pot acabar en bogeria circular o psicosis maníac depressiva.

Bé, com podeu veure, m'encanta ficar el nas, tot recordant coses, pels diccionaris, en aquest cas de psicologia, ciència que sempre m'ha apassionat. De totes maneres, i amb mesura, jo continuo tenint, en un dels meus temples, caldos del Priorat i del Montsant.

Tarragona

La meva àvia deia: "Fill del rei, on vas? Fill del rei, d'on véns? Tot el que tu busques, a casa ho tens!". Realment no és així, però sí és cert que la casa d'un és, molts cops, el seu espai de llibertat idíl•lic, amb tot al seu abast i un sens fi de sensacions de música i pau que només se senten a casa. Avui toca dormir i descansar, també processar tot el que hem viscut aquests darrers dies per assimilar correctament l'extraordinària bellesa natural de l'illa de Mallorca i, sobretot, el cordial acolliment que hem rebut per part de tothom. Ja he dit alguna cosa d'en Llorenç, la Mar i la Joana... ara voldria dir alguna cosa de l'Antònia. És d'aquelles persones que emanen dolcesa, també a la cuina, on és la reina de tot i de les postres, però jo vull dir amb la seva actitud general... és tendra i exemplar, gran senyora, esposa perfecta i mare total...

Bé, encara no he donat les ensaïmades als meus companys, així que ara baixaré al bar de baix, que segur que hi són. Demà intentaré agafar la bici, però haurem de sortir aviat perquè el sol comença a picar fort i s'ha de matinar. Dedicarem la setmana a tombar per Tarragona... encara hi ha coses que no coneixem bé i la nostra ciutat és Patrimoni de la Humanitat... poca broma!

Cap a casa!

Després de la caldereta, on el Llorenç es va lluir mostrant totes les seves qualitats culinàries i humanes que proclamen la seva immensitat personal... culinàries per la perfecta execució pràctica del procés, volia dir tècnica, i humana perquè en tot detall es veia que havia ficat el cor, un cor Abrines... la Mar, amb la seva carona de disseny i ulls d'aprenentatge exclamatiu, tot regat amb "el millor somriure de ses illes" ens va apropar a l'aeroport, fins l'interior, com aquell que passeja pel pati de casa. Ens vam acomiadar... és bonica amb ganes, són una parelleta de bondats amb gràcia i mereixen que la vida els tracti bé... crec que ja els ha regalat el primer pas, que ha estat trobar-se.

El Vueling, amb gairebé una hora de retard , va anar perfecte, fresquet, amb les ensaïmades obligades per l'ocasió i amb mitja horeta escassa... a Barcelona. Vam agafar un taxi i, en un no res, érem a la Plaça de Sants, davant la porta del pis dels joves, on vam passar la nit. El Pere avui treballava i s'ha llevat a les sis... nosaltres a quarts de deu, hem baixat a esmorzar una mica i a les dotze hem agafat el tren cap a Tarragona... fresquet (potser massa), puntual, ràpid, la mar de bé. A quarts de dues ja érem a casa i amb aquella sensació i crit de ET: "¡Mi casa!". Som a Tarragona, repartirem ensaïmades als amics per transmetre, una mica, la dolçor de Mallorca...

Avui toca Palma

No hem matinat ja que ahir, fins i tot els “papis” vam anar a fer un vol per Alcúdia. D’Inca a Palma es fa en vint minuts i si, a més, ets “menat” per la nostra guia preferida, ni te n’adones. Palma, capital de tota aquesta mostra de natura pura i també d’aquella erosionada per allò que en diuen el progrés. A l’esquerra, la badia de Palma, visió plàstica de tantes pel•lícules, població de velers, olor de iode en un color blau fosc, prenyat de cel i de sal... que, per alguna caleta, cristal•litza formant fines làmines. Prop, grans edificis i gent que estiueja, majoritàriament amb pinta d’alemanys, que donen ritme i vida, però que treuen, una mica, aquell encant del somni d’una nit d’estiu, o aquella pau d’hivern guarnida, només, amb la música de l’aigua. A la dreta, la Catedral, preciosa, per mi sobretot per fora, tot i que per dintre hi ha apartats de tota devoció, destacant també la petjada d’en Barceló respectant el seu art i, potser, sense tenir massa cura del meravellós entorn.

Hem fet fotos també a dues cases modernistes que es deixen veure bé. Ens hem passejat pels carrers més cèntrics i hem anat a refrescar-nos a Can Joan de s’Aigo, que és tot un clàssic des de fa més de tres-cents anys i continua fent temptacions fresques de gran qualitat. A quarts de dues hem tornat a Inca. Tocava paella mallorquina i caldereta de llamàntol, i tot amb preliminars, complements i postres tot regat amb vins de Benissalem i Manacor i un cava Anna de Codorniu que també s’ha afegit a la festa i ha estat ben rebut. Tocava, un cop més i cada cop de més a prop, rebre l’afecte de la família Abrines. M’agrada molt parlar de la condició d’entranyable que tenen algunes persones, del cor que posen en allò que fan, del seny que tenen i de l’art que mostren per fer-te sentir bé. “Gracis” per tot, teniu un cor de braços oberts i a mi, a nosaltres, a tots tres, sempre ens agradaria ser dignes de la vostra consideració. Propera estació: Tarragona, Deltebre... us hi esperem amb deler!!

Segon dia a Mallorca

Avui teníem un programa atapeït. La Mar, la nostra guia i el millor somriure de ses illes, ens ha portat cap a la Serra de Llevant. La destinació era Artà i les seves coves, així que hem passat per Santa Margalida, hem parat un moment a la Colònia de sant Pere i, després, ja ens hem arribat a les coves. Diuen que és la novena meravella del món i jo n’estic d’acord i potser li avançaria algun lloc. Senzillament, m’he quedat bocabadat, és allò de la creació artística natural... és allí on Gaudí i altres genis devien anar a inspirar-se, deu ser el lloc on els pintors copien les més brillants manifestacions de l’art. És un conjunt de súper posicions, mescla d’estils i fins i tot de colors, que et manté els ulls oberts durant una hora per contemplar la bellesa més espectacular dels darrers anys.

Hem dinat a La Ponderosa (porcella i graellada), a Capdepera, i després hem visitat el castell. Quan ja ens pressionava la xafogor, ens hem anat a banyar a Som Moll, una petita platja de sorra, una mica atapeïda de gent, però que ens ha refrescat i ens ha posat a punt per arribar al far de Capdepera, a la Cala Rajada. Després, ja hem anat cap a Artà, on hem visitat l’ermita de Sant Salvador i ens hem apropat ja al centre del poble, que està de festa major. A les nou del vespre ja érem al teatre d’Artà, on la Joana, la germana de la Mar, i altres poetes feien un recital poètic que ha resultat preciós, diferent, complementari, i on la Joana Abrines ha brillat amb la seva qualitat habitual. Durant el concert han vingut els pares de la Mar i la Joana i, al final, els joves han anat a pasturar i nosaltres cap a casa, tot parant un moment a la platja d’Alcúdia per veure des d’allí com d’il•luminat es veia el seu port i altres pobles de la costa.

Bonic, tot preciós, apassionant, de paradís, on encara queden espais que la invasió de turistes i la manca de respecte a la Natura no han pogut destruir. Demà, Palma... diuen que serà la traca final, així ho espero...

Primer dia a ses illes

Ens hem posat el despertador a les nou i hem dormit molt bé. Comença l’aventura... Mallorca!! Hem esmorzat pastís d’albercoc i melmelada de pruna i de taronja, tot fet amb el segell de qualitat de l’Antònia, mare de la Mar. Hem anat d’Inca a Pollença, pàtria de la tieta Catalina, i ens hem arribat fins a Formentor, que és a l’extrem nord de l’illa. Bonic, idíl•lic, per somiar, per “enretinar”. Hem fet fotos, ens hem banyat a una caleta sota pins fresquets, amb olor fins i tot d’eucaliptus, que reguen el camí de llavors.

Hem dinat a un celler típic mallorquí, de tot i bo: sípia amb sobrassada, “frit” de per aquí, llom també a la seva gràcia, ànec com cal, postres de la casa i vi... aquest l’he triat jo, un Enate, no cal dir res més. Després de dinar super bé, hem anat a veure el Col•legi de La Salle i m’he fet una foto a la porta d’entrada. Sempre recordo que els germans de La Salle-Reus em parlaven de La Salle d’Inca i de les figueres... Som a casa, a la base. Aquesta tarda, en horabaixa, anirem a cercar algun poblet de la serra de Tramuntana, poblets blancs o antics, d’aquells d’autoconstrucció i vida pròpia: Sóller, Santa Maria, Consell, Bunyola i la posta de sol des de la Roca Foradada... realment impressionant!!

Ja som aquí...

El nostre amic, el mar, té aquests esclats... Mallorca, com si hagués estat submergida a les seves entranyes i, ja havent aconseguit la seva maduresa i autèntica realització artística, se’ns mostra guapa, de joventut eterna, d’atractiu immens... platges, fauna i vegetació, per alguna part semblant al Delta, amb fotges i ànecs de tota mena, mar i muntanya de Tramuntana, gent esplèndida, persones entranyables i Abrines, per fer-ho més curt i bo i real. L’avió... doncs, jo vaig millor en bici, o caminant per la Rambla, tocant de peus a terra, però cal reconèixer que fa via i és còmode i que són més feixucs els preliminars que el viatge en sí, que no te n’adones gaire.

De totes maneres, toquem de peus a terra, seny a part. L’únic inconvenient ha estat que Vueling ha portat una hora i mitja de retard, però després no m’ha fet cap impressió desagradable o de claustrofòbia, que és el que em temia. M’he sentit una mica l’oïda quan s’enlairava o a l’aterratge i para de comptar, la resta del viatge... xerrant i mirant per la finestreta, un plaer. En arribar, la Mar ens estava esperant i ens ha portat a Inca, a casa dels seus pares. Hem sopat d’allò més bé i demà començarem a gaudir de l’illa, amb la Mar de guia. Tots plegats són bona gent, estem a gust, millor impossible...
 

Cap a Mallorca

Feia temps que no anava en tren i, ahir, la Teresa i jo i dues maletetes, mida d’avió, vam gaudir d’aquest plaer: puntual, fresquet (22º), còmode i prou ràpid i directe, i en un tres i no res vam ser a Barcelona. El Pere ja era a casa amb els bitllets i la Biodramina a punt. Vam donar menjar als animalons, que sempre em fa gràcia, i vam baixar a fer uns pinxos, prou aconseguits, i una canyeta i, al pujar, vam fer una tarrineta de gelat. El Pere es va gitar ràpid ja que avui treballa. Són les deu. Som sols al pis dels joves. El Pere arribarà a les tres de la tarda i l’esperem per anar a dinar. L’avió té la sortida a les 19:36 h però hem d’estar a l’aeroport una mica abans. Sembla que hi ha un tren que ens apropa sense problemes o, si no, agafarem un taxi.

Bé, aquest estiu és generós amb nosaltres i la providència encara més. Després de vint anys sense poder anar enlloc, ara i en poc temps hem anat a Morella i pobles dels voltants, a Saragossa, preciosa i simpàtica ciutat, i a Andalusia, sobretot Granada, Jaén i Còrdova i pobles com Úbeda o Baeza que tenen un compendi d’art i gràcia que un difícilment oblidarà. Acabarem l’estiu, si Déu vol, al Delta de l’Ebre, que és on vaig a pouar per si en algun lloc m’ha mancat alguna cosa. Sigueu feliços. Aquesta nit ja us parlaré des de Mallorca.

Ésser un mal... de tot!

De mal caràcter i malèvol, malèfic i malfeiner, gandul, maligne i malintencionat, maliciós, maldestre i maldient amb maldat, malcriat, malcurós, malcarat, malparlat, malpensat, malsà, malcontent, maleït, malgastador, malforjat, malgirbat i brut, malparit, de malnom, malparat, maltempsat, maltractat malament, malhumorat, malfiat, malferit, malfixat i amb malfiança, maldecap de qui maldiu de tots, malestar que provoca la malesa, malenconia del malbaratador, malevolència del malfactor, malgrat la malifeta del destí, la malformació malaltissa del malagraït ha fet estralls, malacostumat, malalt de malastruc, malaurat de malaurança, malastrugança de la malúria de la malària dels malais malagradós, malagraït i fet malbé. Mal, gens de bé, allò mal fet, un mal alumne, una mala persona, una mala fama, una mala cara... Una bona notícia: me'n vaig a Mallorca.

Nosaltres no som d'aquest món

El rovell es menja el ferro i el boig l'enteniment, la raó.

El cregut s'ha cruspit la vanitat i la vàlua i és menys simpàtic.

El fanfarró va tip de qualitats reals o suposades i es glorieja.

El fals va ple de veritats i és constant en l'engany i la farsa.

L'imprudent, replè de veus d'alerta, no en fa cas i viu entre relliscades.

El gandul acabat, inactiu total, s'ha menjat les energies, dorm.

L'immoral va farcit de decència i se la passa pel folre del seny

i és fred i castiga i es mou pel fang...

El traïdor que esmorza bonhomia dina somriures i sopa afinitats,

és el rei del comerç i ven al seu pare, si cal.

El cínic, que s'alimenta d'incredulitat, ho mira i ho fa tot de fora cor.

L'estúpid pregona enteniment però és tan curt...

que fa de les paraules un vol constant de bajanades.

El bocamoll, finalment, col•lector de silencis i escapaments,

deixa caure una pluja d'efluvis sense contingut...

A qui no li agrada...

A qui no li agrada menjar amb els dits,

sucant el pa, i beure en porró, de la nevera...

A qui no li agrada anar descalç, sense camisa,

per l'aire fresc, en nit d'estiu...

Qui no és feliç fent un gelat,

un refresc dolcet i amb palla...

I què me'n dieu d'un bany, a la banyera, com abans,

entre aromes, lentament, amb cigarreta rossa

i amb el gotet ple d'alegria com abans,

ja gairebé no ho recordo...

A qui no li agrada només el fet de veure la paella

i somiar amb la muntanya de patates,

els ous ferrats, peixets fregits...

Qui no és feliç vivint prop de la nevera

i l'amanida verda i ibèrica,

l'arròs com cal, amb tot o a banda...

Tothom content sortint de l'aigua,

prop del jardí i la barbacoa...

A qui no li agrada el futbol del Barça dels cent punts

i la vida fàcil i el camí de baixada...

Qui no gaudeix de la nit de lluna plena,

del dia curt i ple... de llum...

A qui no li agrada la pau de l'aldea i veure els homes...

que són homes perquè són realment lliures...

El Balcó de l'Estany

La mar, la nostra, l'única, la més immensa, blava i salada... tenyeix d'art qualsevol entorn. La lluna plena fa de la nit dia i del dia un plaer que voldries etern... i només és aquí. Conjunció, somni, palesa realitat de músiques i aromes, on l'esperit d'en Didier té cura perquè tot sigui dolç i tendre, compartit, a l'abast, estimat... tot sigui com ell era, autèntic i genial. La Cristina i la Núria fan expressar sentiments a la guitarra i el saxofon, i la lluna plena, com un ull gros, traça un camí de grocs llampants que va deixant criatures de llum a cada taula, fanalet d'intimitat i confiança i confidència... Mentre, la vista s'escampa cap al mar de nit, agraït pel regal de la llum, i tot sembla que els peus es mullen per les ones que suaument arriben, refresquen, acaronen...

Res no ha canviat... aquí, i a casa, es farà allò que "ell" faria, així que anem bé, segurs, ferms, com cal... diu Jacqueline amb la força que li dona l'exemple viscut. Res no ha variat, el "mestre" ho va deixar clar, així que la cuina, el tracte, el lloc i l'afecte té el toc sublim del creador i l'entrega total dels hereus. Cal anar-hi... és un marc incomparable.

Diumenge

De casa i Teresa, sense Pere ni Mar... descalç i de finestres obertes, còmode. Sembla que un alè d'aire reinventat acudeix a socórrer-me una mica, aquí prop del mar que sempre t'acarona, i quan no... ho fa l'aparell, amb massa força i et raspa la gola o et fa recuperar una mica o molt la tos gairebé oblidada d'ex-fumador. Són dos quarts de cinc... en silenci, potser un petit ressò del teclat de la Teresa o del fregadís de l'estelada del balcó, però res trenca la pau de la llar.

Ha estat, està sent, un dia plàcid... talladet i premsa al bar del barri, amb salutació d'amics, i dinar a casa. Ja sabeu que a casa meva, nostra, és com si Can Faves no hagués tancat, o com si fos la residència habitual i definitiva d'en Ferran Adrià, o de Can Roca, a Girona, que són els millors. Simplement, la meva cuina té a la Teresa i la resta, com diria Laporta, que n'aprenguin... Continua la pau i em recreo amb plaer... Després muntarem el dia de demà, que pot tenir un encert espectacular... visitar la Teresa Llaurador, a Tortosa, i sopar al Balcó de l'Estany, a l'Ametlla de Mar, en nit de lluna plena, entre bona música i millors amics...

Tancar, obrir...

Obrir una porta tancada i dues...
Treure les barreres del camí... tancat.
Deixar la clau al pany, la llum encesa.
Obrir l'aixeta tancada, apagar la set...
Obrir les caixes, sense sorpresa,
sense barrar el pas a la regeneració.
Sortir del convent tancat, de la presó.
Obrir les portes al sol de la bona llum
i, en llibertat, fer-ne un bon ús.
Obrir la boca al cor tancat
i al pensament entre penombres.
Activar el cervell, participar,
obrir l'esperit a la llibertat tancada.
Mai posis una tanca d'atzavares,
un marge de pedres i vidres.
No tanquis el camí fent-li forats,
més aviat obre't, siguis accessible.
Obre la finestra a la porta tancada
i, en un no res, obrir-ho tot,
obrin ben bé de bat a bat.
Tanca-ho tot i més al batibull.
Obre't i regenera i construeix,
inventa i patenta el model cert.
Tanca els ulls a l'esclavatge, aixeca't.
Tot és palès, tot és clar,
tot és demostrat i demostrable...
Tancar, obrir... que corri l'aire net.

Ànec

M'encanta proclamar als quatre vents que sóc del Delta i, evidentment, hi ha coses que ens caracteritzen: l'arròs, les angules, les navalles... el caràcter obert de la gent, la noblesa, l'anar de cara... podria parlar fins l'any vinent de les nostres qualitats i guarniments... Però, avui, unes lectures m'han fet recordar els nostres ànecs, diferents, bonics, abundosos, campant pel seu espai natural de basses prop del mar i excel•lents zones de nidificació.

Cal esmentar:
- l'ànec becvermell, propi d'albufera,
- l'ànec blanc, semblant a l'oca,
- l'ànec collverd, potser l'espècie més coneguda i l'arrel de moltes races domèstiques,
- l'ànec cullerot, anomenat també bec d'espàtula,
- l'ànec d'aigua petit, dit també xarxet comú,
- l'ànec mandarí, de colors vius i llampants,
- l'ànec mut, bon productor de carn,
- l'ànec xiulador, de cap castany amb una taca groga,
- l'ànec xocolater, de coll i pit castany i ventre blanc,
- ...

L'ànec, un dels retrats atractius del Delta, simpàtic, excel•lent nedador, de potes curtes i bec aplanat. Ànec, protagonista d'escenes entranyables pel riu, on la mare envoltada d'aneguets passeja i els ensenya la vida lliure i natural de les Terres de l'Ebre. Bé, de totes maneres, si us plau, no feu l'ànec, no m'agradaria gens ni mica... ni mai.

I continua cuidant-te...

Emociona't, entusiasma't, resta bocabadat davant l'art i la bellesa. Sigues correcte amb l'amic i amb l'entorn. Tingues sempre compromís, implicació, per actuar sa i net contra la injustícia. Corre, vola, no tinguis fre ni pausa per acudir a la festa de la dignitat. Fes pinya, comparteix sempre la idea de país en llibertat i en pau. Proclama la força de la sang, estima els teus, comprèn els altres. Ves amb tots a la recerca més preuada de la dignitat més justa per tothom.

Mira als ulls, ves de cara, siguis home... i, si un dia no segueixes el ritme i caus, aprofita la caiguda per la reflexió, aixeca't nou i segueix el camí, és el bo. Continua sense comercialitzar actituds, no visquis de genolls, aixeca el cap, obre els braços i avança amb tot. Fes costat, sigues suport, alè, company, fes sempre pinya... justa i dolça amb el seny i la raó pura i lògica. Recupera silencis, parla quan cal, i que l'expressió del teu pensament sempre estigui conforme a la realitat. Cuida't, ens cuidem tots plegats... cal donar-se, sense mira, sense por...

Cuida't!

Cuida't... i jo també, tot fent cas dels consells dels savis:fes exercici, l'adequat en temps i mesura, controlat per l'expert, el teu metge;puja escales, amaga el saler, elimina greixos animals, menja verdura,compte amb el sucre, camina, corre si pots, fes bici, matina... Ull amb l'alcohol, no siguis llaminer, menja pomes i cebes,beu aigua i una mica de vi... del Priorat. Tinguis bona cura de tu i de tots... amaga la paella, descobreix la planxa, lloa la fruita fresca de l'arbre enfora.
 

Sigues amable, riu, canta tot el repertori de l'època romàntica. Llegeix poesia i estima les paraules, escolta música... Mozart, per exemple. Cuida't, res de flagel•lar-se inútilment, no fumis, redueix els cafès, balla. Canvia de canal i d'emissora, dorm... fins despertar-te amb un somriure ple. Obre el cor, dóna l'ajut quan cal, comparteix afinitats i il•lusions. Enamorat cada dia de l'amor, estima l'entorn i el més enllà. Respira aire pur, ves al Delta... de l'Ebre. Tinguis, per a tot, un ritme ràpid i atractiu. Cuida't!! Jo t'estimo... segur!!

Pensaves...

I qui és ell, que m'ho ha robat tot, quan tu pensaves que ella era tot.

Rumiades de joventut adolescent... sense tu no hi ha res,

és la fi, és el límit dels límits, final absolut.

I tens quinze anys i escaig i moltes cantonades per recórrer,

on veuràs un joc de dubtes, una exposició de possibilitats,

un passeig per la vida amb opcions i, en cada cas...

menjaràs l'ham i continuaràs dient, constant i més d'un cop,

no... no hi ha res sense tu, i t'ho creus, real, del tot.

Pensaves que el món s'acabava... amb tu, i sense tu, no ha començat.

Pensaves en la realització personal, en la identificació,

el joc a dos, la realitat paral•lela, vida en comú.

Pensaves, somiaves, proposaves, intuïes, l'afinat a dos,

rítmica, de gust i a parell, només de dos.

És suau i tendra la frescor de la nit, entranyable l'ànima del poeta,

romàntica la decepció i l'exaltació, bosc verd i castell en ruïnes.

Però si busques bé, sempre hi ha una Verge jove a qui li ve llet al pit...

Seran dies bonics

Seran dies bonics, d'aquells que passes coses i les vius. La Teresa Llauradó, bona lluitadora ella, el diumenge anirà a dinar a casa. Bon senyal, prova, impacte positiu, i ho celebrarem com cal i a punt. Avui m'he posat guapo, un suposar, perquè toca esmorzar a La Xarxa. Celebrem l'aniversari de l'Antonio, en fa... "alguns" i amb plena forma, bona salut, i aquesta és una bona oportunitat per recordar-ho bé.

A la tarda, vindrà el Pere, festa al nostre cor, vull dir feliç, tot i que el diumenge ha de ser a Barcelona. Nosaltres el dimecres anirem a veure'l i dijous, tots plegats i amb avió, marxarem cap a ses illes... Mallorca, reina de la calma i la bellesa, pàtria dels Abrines, lloc somiat... Mallorca, parc angelical preuat de platja i muntanya de Tramuntana. Dies bonics, on passen coses i les vius. Vacances de la Teresa, un regal, és més prop que mai, un encert on la comunicació dels sentits no cal que sigui verbal, sonora... Dies bonics, de vins i de roses, sense passar-se, amb mesura, amb la justa, ni més ni menys, com cal.

Sempre cal, però...

Sempre cal ser pacient, prudent,

comprensiu, positiu, tolerant, solidari, bona gent.
Sempre cal donar la mà i l'altra, i acudir i arribar,
a temps, a l'hora de fer calor i costat i pau i bé.
Cal dir que sí o que no, i callar o parlar,
per gaudir i socórrer...
Sempre cal obrir la porta a la vida
i després en parlem de tot plegat...
i de què en fem d'aquesta senyora.
No deixem el xerrac per agafar la serra,
no esmolem les dents per mossegar millor.
Fora punxes, espases i xerracs,
fora violència i orgull sense seny.
Sempre cal la llibertat per estimar,
cal construir des del respecte, conciliar,
buscar el nou dia, l'esperança, la de sempre,
allò que és essència i principi.
Sempre cal ser magnànim en escreix, altruista,
complaure's amb el bé en si i per tothom,
com argument natural de l'existència.
Tampoc cal que neixin flors a cada instant,
però sí cal posar l'amor total, com cal,
per treballar el jardí i tenir cura de tot...
i el veuràs acolorit de gratitud.
Sempre cal posar en circulació
tot allò que cadascú tenim de bo,
inclosa la paciència, i ara... més que mai.

Dits

Un dit és cadascuna de les cinc prolongacions en què acaben les mans... si en sé de coses! Més curiós resulta el nom i l'ús que en fem de l'acabament d'aquestes extremitats superiors:
- Dit gros o polze.
- Índex o dit assenyalador, o apuntador, o saludador, o mestre.
- Dit del mig, dit mitger, o llarg, o del cor, o llépol.
- Dit anular, o de l'anell.
- Dit auricular, o dit petit, o xic, o menut, o menuell, o gorrí.

Dits... Polze, que els emperadors romans utilitzaven per donar vida o mort als gladiadors, tot adreçant-lo mirant al cel o, amb cara sàdica, mirant cap a la pols terra de la mort. Dits per fer el signe de victòria i aprovació definitiva. Dits per mesurar a pams, per tenir-ho tot apamat i com cal. També per mesurar a dits el vi que vols: "dos ditets, que ja en tinc prou" o "un ditet, que no és d'aquí i el trobo aigualit". Dit del mig, que em recorda a l'escola, als alumnes: "Professor, ell m'ha ensenyat el dit del mig"... solies escoltar a l'hora de l'esbarjo, també allò de "M'ha fet banyes" era freqüent. Dit llépol, llaminer, aquell que ens posem a la boca després d'una internada cap al pastís. Dos dits de front, els que cal tenir per mantenir el tipus i allò que t'ha costat. Dits, també als peus, també cinc, tots tocant a terra...

Què trist!!

N'hi ha per tirar el barret al foc, o per llogar-hi cadires de ximple. N'hi ha per fer un Sant Joan i cremar-ho tot i la resta a Sant Pere... vull dir la mentida, la poca vergonya, la cara dura, tot en forma de sobres, concessions, subvencions, finançaments i corrupcions variades i a la carta. Sí, sí, aquests elements semblen robar, de menú diari i a la carta cara. Ara, a més, s'emprenyen perquè un d'ells, en veure's tan prop del pastís, ha perdut l'oremus i s'ha fet part d'amic i ha deixat la resta amb un pam de nas i amb la butxaca menys plena, que no buida és clar, segur, els papers del compte B ho diuen així.

Ni un pam de net enlloc. Aquí tenim el cas Palau, milions... alguns que ningú sap on són. Al sud, els ERES, on tampoc saben com sortir-se'n, no poden. Fan molta pena, que no llàstima. Atac i contraatac, cadascú té la seva, vull dir... corrupció a la qual atacar. Miren a un altre lloc i et remeten a la Justícia... comprada. Per a pena, certs periodistes a la veu del seu amo. Lamentable, trist, vomitiu...

Dolç

Dolç com un sucre, com la mel,
com la confitura de fruita.
Dolç com el somriure de ma mare.
Una son dolça de consciència en pau.
Una existència dolça guanyada a pols.
Dolç, condició d'agradable, suau, tendre,
plàcid, altament simpàtic i amorós.
Dolça temperatura de tardor,
on les penombres són còmplices
de les addiccions més exquisides.
Dolç de l'agredolç diari...
que també és vida de tots.
Dolç de dolços en l'observació d'un fill.
Dolça reconciliació i abraçada.
Feliç viatge de l'amor, de dolç a dolç.
Dolços braços oberts de l'àvia,
com el seu arròs amb llet o menjar blanc.
Dolços com les taronges dolces...
del meu hort, evidentment.
Dolça placidesa d'aquell que no s'enganya
i es contempla feliç al mirall,
cofoi de veure confirmats els objectius.
La dolçor d'aquella veu amiga,
de suport, quan cal, al teu costat.
Finalment, quan vingui, quan toqui...
que tinguem tots una mort ben dolça.

Sí, sí, de vegades ploro...

De petit, em passava a les pel•lícules de l'oest americà quan arribaven els bons i deixaven els dolents sense malifetes. De jove, em passava amb les escenes on, malgrat les dificultats, l'amor s'imposava i la cosa acabava bé... "ell i ella, jo i tu parella". Després, un va creixent, vull dir amb vivències, i t'emocionen els èxits, producte de l'esforç i la constància, fins i tot els fracassos raonables poden arrancar-me alguna llàgrima producte d'un nus a la gola. Suposo que, d'alguna forma, tots tenim moments de glòria i de drama, recompenses, frustracions, diferents estats, on un plora després d'haver rigut molt o plora perquè se sent tant malament que la dissort li esclata pels ulls, ploren fins i tot amb llàgrimes en tots dos casos.

Ara ja, cada cop amb l'alforja de vivències més nombrosa, el meu plor és sempre un sentiment explosiu i espontani i he d'amagar el cap i simular un esternut perquè aleshores sempre està justificada la presència d'un mocador de paper... Avui m'he emocionat veient sortir la Verge del Carme, de l'església del Serrallo, portada a coll pels pescadors. Semblant em passa per Sant Pere, on les sensibilitats són, també, totes a flor de pell i de fe. Penso en el plor sense llàgrimes, en el sentiment ple i en les llàgrimes de felicitat...

Mare de Déu del Carme

Vagi un record emocionat per a l'entranyable Carme Montagut, al cel sigui, companya exemplar, competent, bona persona i amb afinitat a tot allò que sonava a les nostres estimades Terres de l'Ebre. Et recordo sovint, Carme, compartint fàcil, les nostres intencions de fer agradable la convivència. També he felicitat, via mòbil, a la Carme Compte, gran professora, millor persona, tota una senyora per gaudir i aprendre, i a la Carme de la Fuente, tota una troballa vinguda de Valladolid per emanar i compartir els millors brots de simpatia, gràcia i naturalitat. Finalment, hem trucat a la nostra cosina Carme, de Deltebre però que viu a Tarragona. Gran, molt gran... la seva sensibilitat i elevat grau de maduresa la fan gaudir de la consideració de l'entorn, es fa estimar, l'estimem, amb gust i amb ganes.

Mare de Déu del Carme, Patrona dels pescadors. Festa al Serrallo. Fe, respecte, tradició. Sempre m'impressiona com els pescadors celebren aquesta diada i la de Sant Pere... és un sentiment, una confiança, una veritat. A les set de la tarda, anirem a gaudir d'aquestes manifestacions. Bé, anem cap al Serrallo... una barca engalanada passejarà la Verge pel port i la gent li demanarem salut i una pesca sense tempestes...

Egoisme

Cal molta força de voluntat, valor, per sobreposar-se a l'egoisme. És allò del "bé estigui jo..." que comporta un excessiu amor a un mateix, és clar, a l’interès propi, tot fent palesa la insolidaritat més absoluta. Molts cops, penso que als egoistes ens els criem de pit i regalats. Penso en el nen que té de tot, rei de la creació i de casa seva, i els pares volen que, fins i tot, mani a l'escola i sigui llei la seva voluntat... sembla que no hi ha un més enllà que no sigui el seu "jo".

Penso en Guardiola... A Can Barça, entre tots, jo el primer, segur, el vam fer creure que era Déu. Ho va guanyar tot i vam jugar de cine... però diria que ara es creu un Déu i, tot i la seva indiscutible intel•ligència, des del seu altar, no ha estat capaç d'impedir que els seus suposats raigs de llum acabin torpedinant allò que més estima: el Barça. El Barça és un caramel immens que a la majoria els costa digerir. Hi ha molta gent a la qual cal explicar que hi ha altres melics... Si us plau, deixeu de jugar a nines egoistes.

Després t'ho trobes...

Al meu poble, Deltebre, del que sempre parlo amb orgull i amb el cap molt alt, diem que al cul de sac tot es troba. Això és així en tots sentits. Si et passeges l'Alhambra i la Mesquita, tres hores o més per l'estrella de Granada i dues llargues per la Catedral de Còrdova, al final acabes amb els talons clivellats... i el més bo és que has gaudit tant de la bellesa, de l'art i de la història que no te n'adones de les agulletes, dels bessons i dels peus fins al dia següent i potser més d'un dia. Costa i valgui, o si vols peix t'has de mullar el cul... seria allò que els castellans diuen "quien algo quiere, algo le cuesta" i, seguint de frases, pensaria en aquella de sembrar vents per recollir tempestes...

En qualsevol acció que emprenem tenim un objectiu i cada objectiu té un preu. Clar que les actuacions es poden fer, també, fent ús de la intel•ligència i utilitzant, com cal, els mitjans que tens a l'abast per a no cremar-te pels camins de la Il•lusió i el plaer dels coneixements i de l'atractiu del saber. Potser algun cop estaria bé, en alguna d'aquestes entranyables ciutats, fer el trajecte amb bus o tren turístic o, fins i tot, amb un carruatge amb cavall, d'aquets que et passegen pels llocs més significatius d'aquests preciosos indrets. De tot plegat, i en el meu després, em quedo amb la generosa acollida de la gent plana del poble...

Retrobament

Retrobament amb els companys de bici nova i amb la meva nova "Impala", el sol i el cel de Tarragona, el mar. Serrallo únic, diferent, blau, tot i que sempre dic que és com si li haguessin tret l'ànima... cada cop està més net, bonic, i ja no fa olor de claveguera de port i es pot sentir l'aroma iodat de la mar nostra. Calor, suor, bidó, aigua, líquid que entra i transpira... sembla que et vas fonent de mica en mica. Un descans, l'Arrabassada és plena... de salut i gràcia, mullada, al sol. Els companys d'altres grups amics lloen la meva bici nova, tots són tècnics, tots acordem de pujar uns centímetres el seient i que hem de pedalar amb la punta de cada peu... tots entesos ells, d'agradable simpatia.

Divendres tenim celebració a La Xarxa, aniversari del més jove, bona gent. Potser uns peixets i una amanida suau, un Priorat, un cafè... "que encara guillo" i xerrada sense malícia i en direcció fàcil i concreta, ja que no cal pensar, gens ni mica, per saber el blanc dels nostres millors propòsits... Bárcenas i Rajoy juguen a nines...

Infinit

Mirant el mar amic d'aquí i d'allà

des d'un penya-segat mirant fixament,

hores i hores l'infinit observant
un més enllà,més lluny, llunyà,
estalviant la platja nua d'hivern

o la replena i atapeïda d'estiu.

El cel s'ajunta amb l'aigua i al Delta amb la terra...

i et deixes d'accelerar, descanses,

has volat molt alt i molta estona,

sense interrupció, sense aturador.

Sembla haver-hi límits després dels límits,

pausa entre límits, cop d'ull a l'espai

i es contemplen altres cercadors d'infinits...

innocent i mancat de malícia, et veies sol,

serè, feliç amb l'aire net i nou.

En obrir els ulls i parar el descans de la volada

te n'adones de tota l'avidesa,

munió de meteorits traspassant límits,

sense trobar mai aquell definitiu.

Fins i tot, en una nit amb núvols,

el cel es pobla de mòbils brillants i actius

i a ple dia tampoc no ets sol ni a l'infinit.

Al final acaba sent un passeig amb tots,

una reflexió conjunta, buscant plegats

una conseqüència dels pensaments...

Un més enllà més lluny, llunyà,

uns límits després dels límits... que no hi són.

Cel de juliol

Passem del blau de cel intens

que acoloreix l'aigua del mar

al blau clar, serè, ombriu.

De sobte i de blanc a negre,

com aquell que no fa res,

sense immutar-se, cel cobert,

emboirat, núvol negre i corredor,

cel que sembla ras, tapat,

obert només a raigs de llamps,

de cel a cel, de cel a terra.

Cel roig de vent de dalt,

bonic, de llum de posta...

o esclat de matinada feliç.

Cel ple de núvols que ronquen,

soroll confós de tempesta propera,

remor que anuncia glòria pura

per al bosc assedegat i la sequera.

Juliol, colors de cel i sol,

vermells i negres grisos suaus...

Cel, ombrel•la immensa

que ens acarona, a cops,

sovint amb massa intensitat,

sense prudència ni respecte,

però també compensa

amb esplèndids dies de platja

amb banys de blaus.

Blaus de sal i sol, blaus de mar,

blaus de cel mediterrani al juliol.

Juliol, colors de cel... al sol.

També misèria...

A Granada, ciutat preciosa i d'Alhambra, gent guapa, divertida, àgil... Seguint el consell dels experts, un dia vam anar de tapes i canyes i, tal com deien, generoses, diferents, bones. A la taula del costat, mare i filla s'havien acabat la beguda i encara els quedaven alguns peixets a la tapa, un bon plateret, tot atractiu... De sobte, m'adono que un jove, amb ulls sortits, mal pentinat i d'aspecte famolenc, amb un gest, els demana d'endur-se els peixets que sobren... i d'un pessic, la boca plena i la resta a l'altra mà, tot semblant un fet habitual, permès.

També molt de músic de carrer, amb cantautors, guitarra i acordió, percussions i, fins i tot, gràcia, art, potser talent proclamant incomprensió. Després de cada actuació entregada, van canviant de lloc, passen el barret i en vénen uns altres de recanvi... Molta gent demanant almoines, senyores amb nen, amb la veu planyívola, homes ben vestits demanant per menjar, joves plens de vida, de cap cot, amb un cartellet proclamant els seus drames. Opulència i misèria, fam i música, eufòria i depressió a Granada... diria que arreu del món.

Sortir de mare

Si un dia se t'acut, sense remei, abans que te'n vagis,

avisa'm... vaig dir-li un cop a la pau interior.

Acomodat per la drecera certa, la que sembla bona i neta

i t'apropa a les estances on impera la justícia i el seny.

Avisa'm, si us plau, ja, sense por i amb temps per tornar...

Un no pot estar bé del tot només fent el bé, bevent plaers,

per digerir felicitats variades, eternes, de llarga durada, intenses.

Avisa'm amb força i a punt i amb clam...

si no estàs còmoda i segura, si veus que aquell jo meu,

que circula entre núvols blancs farcits de plomissol de suavitat,

no serva amb serenitat digna pels camins únics del sentit i del bé.

Mai n'hi ha prou, no és suficient, en no fer res mal fet, cap malifeta...

cal produir bondat, ser solidari, i, aleshores, escombres les angoixes

i la pau interior s'instal•la fàcil i te n'adones, tot d'una i d'ull viu,

del regal de l'existència... si procures no sortir de mare.

La casa d'un

Diria que la casa d'un és casa seva i el seu espai, refugi de llibertat on tot és a l'abast i còmode: el meu bany, a mida i amb llibre, endolls, perfum fresc, Sànex de dutxa, tovalloles que no rasquen... Som a casa, tanquem la porta blindada i comença l'empatia amb tot allò que tu mateix has col•locat com a utilitat propera o, simplement, per gaudir-ho... el meu llit amic, amb un matalàs com cal i coixins a joc, tauleta de nit amb llibre, llum, aigua... tot a mà. Com diria el meu amic Llovet, al cel sigui, això és un rabeig de pau.

Tinc el pis ple de fotos, exposades pel menjador, passadís, habitacions. Són la meva gent, la meva sang, els meus amics... el Pere de petit i de totes mides, la Mar, el millor somriure de ses illes, els pares mostrant actitud de felicitat, amics, el Rex que va dibuixar el Pere i l'ha immortalitzat. La meva tele, el meu sofà, la meva música, la tauleta, els diccionaris, el mini hivernacle de geranis i orquídies, la butaca de cap de taula, amb rodes en pla director de cinema (res més lluny...). Suposo que tots aquells que teniu casa i amb Teresa (la vostra) sabeu de què estic parlant. Aleshores, vagi un crit perquè l'escolti a qui correspongui que tothom té dret a un habitatge digne i n'hi ha molts de buits... Menys paraules i més fets!

Temps d'estiu

Sol i calor i xafogor insuportable, també algun dia de tempesta

on l'aparell elèctric ens fa por i ens crema la muntanya,

i la calamarsa es carrega la fruita dolça...

pedres com pinyols d'oliva i, a cops, com ous de perdiu.

Després, el termòmetre s'enfila i s'instal•la entre els 30 i 40 graus.

Emmorenits, colrats pel sol, més negres que l'estalzim,

com diria la meva àvia, circulem entre aires condicionats

tot triant els llocs on n'hi ha i fent d'això la millor referència.

Barret i platja, suor i sorra, muntanya i piscina i arbres...

Casa, terrassa, dutxa, llibre, temps d'estiu, descans, relax...

tot i que alguns treballen per primer cop en serveis per als servits

i perquè "aquells" puguin dir que hi ha menys aturats.

Temps de contactes i coneixences, alternances, impactes, núvols,

amors d'estiu on la nena anirà a plorar a l'hivern a la platja amiga

i, en tornar a casa, es trobarà amb l'estimat, que ho ha deixat tot,

i hi haurà festa dels cors...

Temps d'estiu... per a tots i totes!

Anècdotes del viatge

Dinàvem al Restaurant Boadbil a Guadix (Granada). La cambrera, un regalet més de l'estança, contornejava per les taules prenent nota i regalant somriures. Quan la vaig tenir prop li vaig preguntar: "Oiga, por favor, ¿ustedes como pronuncian el nombre de este pueblo, Guàdix o Guadix? La niña, con su gracejo habitual i con ceceo, me contesta: No ce, ceñor, aquí le llamamo Guadí". És a dir, que és una paraula aguda i ho explica perquè la nena, a més de bonica, va respondre amb molt bona gràcia andalusa.

Pujant amb el microbús número 30 cap a l'Alhambra, darrera nostre, un senyor exclamava: "Tu no saps ni d'on ets, jo sóc de la millor terreta del món" Era un grup de gent que s'ho passava bé i parlava català amb la -r final i tot i alguna -ix.

Una nit, a Mengíbar (Jaén), sopant a l'hotel Beatriz de Silva, a la taula del costat, un grup de treballadors parlaven un català que podia ser perfectament de la zona de Lleida o, fins i tot, del Delta. Després d'una estona, els vaig saludar en català, evidentment. Eren un grup de treballadors qualificats que estava muntant un molí d'oli i ja feia algun temps que residien allí. Tot un plaer per part de tots...

Som a casa

Després de gaudir de La Fresneda, hem parat a Valderrobres que, juntament amb Lledó, és el darrer poble de la província de Terol, abans d'entrar a terres catalanes. Hem pujat totes les escales del món per veure l'església i el castell, ens hem refrescat una mica a Horta de Sant Joan i cap a Bot, on hem passat per Cal Menescal i hem comprat alguns dels seus productes de collita pròpia. Des d'allí hem enfilat cap a Gandesa, capital de la Terra Alta, i ja hem enfilat cap a Vandellòs, Mont-roig i Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, on, com sempre i com a traca final, hem dinat deliciosament bé. Després, cap a casa, on ja hi som fresquets i bé i descansant.

Hem fet un viatget de deu dies preciós. Ens hem trobat bé, el cotxe perfecte, el GPS i la Teresa sempre a punt, "los pueblos del sur" acollidors, Terol molt millor del que pensava, La Franja cordial i en català, els menjars típics de cada poble, amb la seva gràcia, la cervesa fresquíssima, les tapes generoses, la gent encantadora, mostrant sempre somriures de gratitud com si nosaltres fóssim petits grans de sorra anti-crisi... Sóc al menjador de casa redescobrint les fotos dels pares i família. La pau de la casa... tot un massatge de silencis, veus que acaronen perquè són de sang amiga. La Teresa descansa com un acordió afinat... ella ho ha muntat tot, amb precisió, científicament. Sempre dic que és tan intel•ligent que es va casar amb mi i aquesta és, potser, la millor floreta que em llenço de vegades, juntament amb aquella de ser alt i ros... un suposar.

Això s'acaba...

Hem sortit aviat de Sant Antoni de Requena, amb la intenció de parar a esmorzar a Utiel... i així ho hem fet, prou bé per cert, a Casa de la abuela. Ja esmorzats, al voltant de les deu hem tirat cap amunt, travessant per diferents indrets tres comunitats autònomes (Castella-La Manxa, País Valencià i Aragó) fins arribar a Terol... I és ben cert que Terol existeix... tot i que costa una mica d'arribar si vens del sud, però ha valgut la pena perquè ens ha encantat i hem pogut fer algunes fotos, fins i tot del Torico, una escultura minúscula allà dalt d'un pedestal enmig d'una plaça amb el mateix nom.

Hem seguit camí fins a Montalbán, on hem parat per dinar a la vora del camí. Havent dinat hem reprès el viatge i hem parat a Calanda per fer-hi un cop d'ull i també a Alcanyís, on ens hem refrescat una mica, però no hem fet gaire visita perquè el cel s'anava posant fosc i amenaçava pluja... així que hem fet l'últim tram fins a Valljunquera, on passarem l'última nit d'hotel abans de tornar demà cap a casa. Ha coincidit que era el dia en què el restaurant de l'hostal on tenim habitació tancava per festa setmanal, però el propietari, molt amablement, ens ha aconsellat d'anar a La Fresneda, a uns cinc quilòmetres de distància, al Restaurant Matarranya on hem sopat divinament. Abans, però, hem pogut visitar i fer unes quantes fotos a aquest bonic poble, ja de La Franja, on ens hem trobat amb que molta gent parla en català com nosaltres... bé, amb lapao, tot i que ens hem entès perfectament. Demà, últim dia camí de casa...

Anem pujant...

Hem sortit de Mengíbar on hem estat súper bé i aviat m'ha sobtat el nom d'un poble, Guarromán, amb millor pinta que allò que podria significar. Després, cap a La Carolina, on hem parat a fer un cafè amb gel al Carrer dels Jardins. Hem fet unes fotos i, a pocs quilòmetres, ens hem trobat amb el Parc Natural de Despeñaperros i, després de travessar un túnel del mateix nom, en un no-res ens hem plantat a Valdepeñas, província ja de Ciudad Real. Evidentment, hem fet alguna foto i hem comprat unes ampolletes de vi. El paisatge va canviant... som a Castella - La Manxa i les muntayetes arrodonides es van aplanant de mica en mica, les oliveres van deixant lloc a zones de cereals i, sobretot, vinya. La vinya és sempre un motiu d'alegria... responsable, i a la gent d'aquest gran poble se'ls hi nota amb escreix.

Bé, marxem cap a Manzanares. Ens ha costat menys de mitja horeta. Som al Restaurant Menano, fresquets i bé, a punt de demanar... Hem dinat súper, ara entenc per què és el més ben valorat dels restaurants d'aquests indrets: entremesos i graellada de carn, propis d'aquí, amb un vinet que es diu Yuntero (2012) de la Cooperativa Jesús del Perdón (... perquè si no fos així, n'hi hauria un fart) i, per postres, ens han recomanat nata amb nous... un bandit dels bons. Anem cap a Tomelloso. Tot pla... sembla el Delta de l'Ebre, on el verd de les vinyes es podria confondre amb el verd intens que té ara l'arròs. Vinya i cereals per la immensa planura castellana. Estem fent una tònica, farem alguna foto i, després, cap a Villarrobledo, tot i que no hem parat, ja dins la província d'Albacete i quasi de cop a la de Conca. Nosaltres hem continuat fins a una estació de servei, prop d'Utiel. L'hotel el tenim a Sant Antonio de Requena, a la província de València. En arribar, dutxa i descans. Demà més...

Còrdova

En sortir de Mengíbar, passem per Bailén, Andújar i Montoro, com a pobles més importants abans d'arribar a Còrdova. El paisatge continua arrodonit, però les oliveres van compartint espai amb grans plantacions de gira-sols, alguna de blat de moro i algun hort, juntament amb alguna extensa zona amb plaques solars. Sorprenen de forma positiva els grans polígons industrials que hi ha al començament de cada poble gran o ciutat.

Còrdova és catedral, antiga mesquita, artística, de precioses arcades, parets i columnes, enriquida també per la fe cristiana. Sempre penso que darrere dels credos hi ha la bondat del cor que mou la voluntat noble per fer el bé sense interessos... aleshores, la convivència és possible, el respecte imprescindible i l'amor bàsic. Hem fet totes les fotos del món, des del Pont de Pedra del Guadalquivir que dóna a la Mesquita fins tot allò que ens cridava l'atenció, com un Sant Antonio, per recordar a un dels meus companys.

Hem dinat al Restaurante Los Patios, és a dir, a un pati andalús i, com no podia ser menys, un menú íntegrament cordovès: salmorejo, albergínies fregides amb mel, cua de toro i pastís cordovès (pasta fullada amb cabell d'àngel). Bé, saben el que es fan, aquesta gent. Hem fet un tomb pels voltants i hem comprat algun record per la família i els amics. Després, una ampolla d'aigua gran i cap a l'hotel. Ahir a Úbeda estàvem a 40º-41º, avui a Còrdova a 38º, però ens n'anem sortint prou bé. Són les sis de la tarda. Descansem a l'hotel fresquets...

Sant Fermín, Jaén, Baeza, Úbeda, Mengíbar

Un record per al meu company Fermín Miguélez que, des del cel, deu contemplar amb plaer el nostre viatge pel sud... En sortir de Granada posava a 95 km Jaén, i nosaltres cap allà, on aviat hem començat a veure totes les oliveres del món, arrenglerades i fent mars d'aigua marina platejada de fulletes al sol. Bonic, són muntanyetes arrodonides on la vista es passeja amb còmoda suavitat... Hem entrat a Pelagajar des d'on es veia una panoràmica espectacular i on també hi ha una espècie d'apartaments incrustats a la roca. Després, cap a Jaén: Obispado, Catedral (molt maca i on hem fet moltes fotos), banys àrabs... Hem fet una canyeta a un bar on la mestressa tenia tota la família del seu pare a Vila-seca i era cosina d'un noi que va morir en un incendi al Polígon Francolí.

Hem dinat al Restaurante Castillo Torres (Puente del Obispo, Jaén) prou bé, però no van més enllà del Ribera o el Rioja... ningú és perfecte! Ens hem arribat a Baeza, Patrimoni de la Humanitat, i realment és una excel•lent concentració artística, millor que Úbeda on també hem estat i és preciós, però més disseminat. Finalment, hem passat per Linares i Bailén, però sense entrar, i hem arribat a Mengíbar, que és on tenim l'hotel (Hotel Santa Beatriz de Silva). Són dos quarts de vuit i ens acabem d'instal•lar. Ara anirem a fer un tomb pel poble. De moment, tot molt maco, diferent. La gent té el somriure fàcil i les tapes són abundoses i la cervesa molt fresca... també misèria pel carrer i opulència manifesta. Baeza, amb tocs de Machado, i Granada, on algú demanava almoina per un cec perquè no hi ha res més penós que ser cec a Granada, serien les mostres més evidents de la bellesa vista fins ara. Demà toca Còrdova i pobles dels voltants, que també em fa il•lusió allò de la Mezquita. Tornarem a dormir a Mengíbar i després ja començarem a pujar de mica en mica...

Segon dia a Granada

El minibús 30 ens ha portat fins l'entrada de l'Alhambra. Hem agafat un plànol, per si de cas, i seguint les indicacions ens hem passejat tot el recinte contemplant embadalits tanta meravella: magraners en flor, roses que fan olor de rosa, preciosos racons i raconets amb aigua i verds de tota mena, artístics laberints, llocs privilegiats per veure Granada per diferents vessants... Destacar el Palau del Gerenalife, Torre del Agua, Puerta del Vino, Alcazaba, Palacio Nazaríes, Baños de la Mezquita, Santa Maria de l'Alhambra, Palacio de Carlos V, Museo de Bellas Artes...

Bé, de tot, bo i bonic amb ganes. Després de tres hores "peripateando", hem dinat al Bar Tapas Tradicionales, i ho hem fet acompanyats pel so de músics de carrer que m'han semblat... originals. Les tapes prou bé, el tracte exquisit, la zona fresca, etc. Són les tres... descans a l'habitació. Demà, cap a Jaén...

Cap a Granada...

Ferran el Catòlic va dir: "Arrancaré uno a uno los granos de esa Granada"... nosaltres ens limitarem a gaudir-los en la seva dolçor i bellesa. Hem anat de Cartagena a Lorca, on hem estirat les cames i hem fet un cafè amb gel. Poc després, hem entrat a la província d'Almerias i hem passat a tovar de Vélez Rubio. Ja en terres de Granada, hem passat per Baza i hem parat a Guadix, on hem dinat al restaurant Boabdil... llàstima del cafè, la resta gairebé perfecte. A quarts de sis ja érem a Granada, a l'Hotel Universal. Ens hem instal•lat i... a voltar-la!

Ja tenim les entrades per demà poder visitar l'Alhambra... mentre, hem anat a veure la Catedral, l'Església de Santo Domingo, amb uns retaules molt macos, i diferents recordatoris dels Reis Catòlics en forma d'estàtues en diferents places. Hem visitat, també, l'Alcaiceria, un lloc amb encant que et feia sentir con si estiguessis al bell mig de Marraqueix i on ens hem comprat un barret de palla amb una cinta amb el nom de Granada.

Cap a Cartagena falta gent!

Hem deixat València. Som a Xàtiva, poble d'en Raimon... mirarem de trobar el carrer de l'om. Farem alguna foto per deixar-hi constància i marxarem cap a Alacant. Fem un cafè a un bar que es diu Pebrenegre. Tothom parla en valencià. Hem "eixit" de Xàtiva cap a Alcoi, passant pel túnel de les Olleries, Gandia a mà dreta, Ontinyent i ara ja som a Alcoi fent una canyeta. Hem fet fotos del Monasterio del Santo Sepulcro, l'església de Santa Maria i alguna cosa més. Ja som a Alacant. Són les tres i estem dinant al restaurant Savoy un menú de costa amb un Ribera del Duero, veient el mar i els iotets. Continua la placidesa i el bon estar. Després farem un cop d'ull i alguna foto para la posteritat. De moment, és com una mena de Salou però molt més gran, immens, lloc de vacances per a tota mena de guerrers y també algun lloc de pau del ric.

Aquesta tarda Elx i a dormir a Cartagena. Fins ara, em sorprenen les bones carreteres sense peatge. Sembla que només paguem a Catalunya... aquí som l'ànima de l'oblit, només pensen amb nosaltres per xuclar-nos. Ara som a Elx, ves per on, a un Lizarrán. És la ciutat de les palmeres i és ben cert, n'està farcit per tot arreu, pàtria de la famosa "Dama d'Elx", també del castell i del Museu. Ens queda la darrera etapa d'avui. Si tot va normal, cap a les set de la tarda podem estar ja a Cartagena, fer una ullada i descansar. Demà la fita és Granada, poca broma! Són quarts de vuit i ja som a l'hotel NH Campo Cartagena. Anem a fer alguna foto i a posar benzina, així demà ja estarem a punt. De moment, tolt perfecte!!

Segon dia a València

Hem dormit i esmorzat molt bé. Després, el bus 95 ens ha apropat a la Ciutat de les Arts i les Ciències, que ens hem passejat a consciència: el Palau de la Música, El Pont de les Flors, el Parc Gulliver, el Palau de les Arts Reina Sofia, el Museu de les Ciències Príncepe Felipe, l'Hemisfèric, l'Umbracle, l'Àgora, l'Oceonogràfic... Bé, és una abocada de cèntims amb més o menys resultats artístics o científics però que fa que la gent d'arreu del món, nosaltres inclosos, ens apropéssim per veure-ho, encara que només sigui un cop a la vida.

Hem dinat a l'hotel i, després, hem fet una mica de migdiada a la fresqueta de l'habitació. Aquesta tarda toca alguna coseta que ahir ens vam deixar de la part vella: Ajuntament, Mercat Central, la Llotja... De València em quedo amb els carrers amples i el verd dels parcs i jardins, l'orxata de xufla i el xarrupet de mandarina. La paella... la fa millor la Teresa. També m'ha sorprès, en contra del que m'havien dit, que molta gent parla català, d'aquell de la erra final i molta ix, però s'escolta bé, sobretot pels pobles. Tanques els ulls i et podries fer a la idea que ets a qualsevol ciutat important del món. Demà seguim camí: Alacant, Elx, Cartagena... Ho aniré contant, no sigui que ens haguéssiu de venir a buscar!

Un tomb pel sud

Després d'un viatge plàcid, sense embussos i amb l'aire condicionat del Kuga a ple rendiment, ja som a València, a l'Expo Hotel. Habitació ampla i bonica i encarada al sol, però fresqueta, amb nevera i altament acollidora. Hem dinat a Faura, prop de Sagunt, al restaurant "El gat negre", on hem fet un menú de degustació per recordar, que la cuina també té els seus esglaons per arribar al cel i el vi, Priorat a part, també té originals llos de pastura a reconèixer. Respirem pau i felicitat. Ara, quan el sol descansi una mica, anirem a fer un cop d'ull per la part vells, el barri del Carme. Demà serà el torn de la part nova dels vidres i les arts.

Són quarts d'onze de la nit. Ens hem passejat les fites més interessants, les arrels, allò que cal veure de cada ciutat: les Torres de Quart, les Torres de Serranos, el Palau de la Generalitat, el Palau Episcopal, la Basílica de la Mare de Déu dels Desamparats (preciosa, digna de veure), els Jardins del Túria, la Catedral (molt maca també, tot el conjunt), l'Església de Sant Pere Màrtir... Hem sopat, a una tasca, unes tapetes prou bé. Demà tenim previst de veure la València més nova... Hem fet fotos, demà més. Bona nit a tothom. Sigueu feliços!!

Qui no ha somiat...

Qui no ha somiat en heretar d'un oncle ric

i pujar amb un iot banc, immens, com el Katara del xeic i el Topaz...

Qui no ha somiat algun cop, mostrant el somriure complaent

d'un vell rialler, en pujar a un helicòpter, tot traient el cotxe de la fila.

Qui no ha pensat en tenir-ho tot a l'abast, a disposar,

a consumir...del caviar, l'iranià, de l'olor, la rosa,del somni el Delta de l'Ebre 

...i els racons de cada poble, de muntanya, la catalana.

Qui no ha somiat en aquell sí dels divuit anys, quan s'acabava el món,

i la penombra del dubte i negació era l'enfonsament definitiu.

Qui no ha esperat amb deler el proper dia i matinar...

molt d'hora per veure-la aviat després del sí.

Qui no ha aprovat un examen oral.

Qui no ha anat a pescar i ha pescat.

Qui no ha cantat un bingo o les quaranta.

Qui no ha marcat un gol, encara que no sigui en un partit de futbol.

Qui no ha somiat, feliç del tot, una vida amb la seva Teresa estimada.

Somiem amb els somnis... n'hi ha a la carta. Un bon despertar!!

Feliç

Diuen d'aquell que no circula i s'aparta del soroll del món

i viu la vida bucòlica i desada entre el trinar dels ocells a l'estiu,

el raucar de les granotes del riu, un fregadís de fulles,

un aroma de pi, de mar, de romaní, lavanda o frígola en flor.

Diuen que no té camisa ni res que no sigui el tot que dóna.

Diuen, n'hi ha que parlen molt, que el més feliç dels mortals

és aquell que menys coses necessita, no aquell que en té més, i massa.

Feliç de generar felicitats a mars, èxtasi en contemplar el somriure...

que has arrencat a l'avi o al nen, glòria cada cop d'ajuda al company.

Un clam a la generositat de donar-se de forma gairebé egoista...

ets així, i això et fa feliç i dorms millor.

Bon dia etern de pau i bé i bo total, cada cop que compartim vivències,

eufòries i penúries... que n'és la vida plena.

Felicitats a tot aquell que fa el regal, aquell de cor, sincer, net,

perquè rebrà la recompensa de l'agraïment reconfortant de l'estima,

i això... mai no fa mal.

Cuina de pensaments

No ve de terres llunyanes de molt defora, d'allà on cada terra fa sa guerra...

No s'enlaira com les àligues, més aviat terreja com les perdius.

És aquí, viu aquí, somia aquí, i té sa casa i la dona i els fills i amics afins

als pensaments, comuns a cops, no tant uns altres...

A còpia d'anys d'estimar tot, el verd del camp, del bosc i l'esperança,

en poder seguir veient el blau de cel del mar amic d'estiu.

Passa de tot allò que no ve de res i, per tant, és inútil, inoportú,

i s'aferra a la gleva o a l'estri que conrea la matèria i la transforma.

Dolça suor del treball feliç, quan n'hi havia, de tasca justa

i vida, en conseqüència, activa i sana.

A cops, se'l veu al bar, al banc, a la plaça, sempre capcot,

amb la pipa apagada com la seva mirada.

Només amaga somriures, és una ombra, col•lecciona les abraçades que no fa,

i en fa un pou de la tristesa acumulada.

És un aturat, ha perdut la feina i l'oremus i l'esment d'allò que cal fer o dir.

No, ja no s'enlaira ni s'aferra ni proclama...

És un aturat que cuina pensaments... sense oli.