En Lluc

Té cinc anys i és valent, fort, entremaliat, incansable, mogut i amb una cara de llest i de saber-se-les totes que enamora. Es diu Lluc i és nét del meu company Antonio, bon xicot ell encara que és del Madrid (ningú és perfecte) però el nen va per bon camí (és del Barça) i parla a la perfecció les dues llengües que són oficials per les nostres contrades. Em faria tota la il·lusió del món que el senyor Wert el pogués veure de prop i m'expliqués on és el problema, a part dels seus personals. Però, bé, això és una altra història...

Ara toca parlar d'en Lluc, un P-5 ple d'ulls que pampalluguen vida i reparteixen per l'entorn rampells de felicitats variades i autèntiques. M'ha sorprès veure com fa anar la seva bicicleta, la facilitat amb que ha pujat les rampes del camí de l'Arrabassada, aixecant el culet com un autèntic professional i mostrant un domini impropi dels seus pocs anys. Incansable, sense parar ni un moment, ha pujat per totes les atraccions dels parcs per on hem passat i sempre amb una gràcia i simpatia... que te'l menjaries! De reüll, he gaudit mirant la cara de l'amic Antonio, avi de la criatura... i m'ha semblat veure un raig de bava en una cara plena de satisfacció. Per molts anys, en salut i en pau i en bé!

Sant Fernando

Podríem parlar de Ferran I de Castella, Comte de Lara, o de Ferran III de Castella-Lleó, fill d'Alfons I de Castella i de la seva segona muller Berenguera I de Castella. També Ferran I de Catalunya-Aragó (dit d'antequera) o de Ferran II, també deCatalunya-Aragó (dit el Catòlic). Fins i tot de Ferran VI o VII d'Espanya, 1713 o 1784, però... tot això seria ficar-nos en la història que uns i altres ens han venut i que molts no ens empassem gairebé res.

Avui, els meus companys i jo hem fet un altre pas en l'escriptura de la nostra història actual. Fernando celebra el seu sant i ens ha convidat a esmorzar a La Xarxa, al Serrallo, pàtria del "Palamós" i d'altres llops de mar força interessants: uns musclos, una amanideta d'arbequines, tomàquet i ceba, uns tallets de lluç a la planxa, unes postres de bon formatge i un vinet del Priorat (Elios) d'uns deliciosos 14º que, tot i ser negre, lliga perfectament amb la cuina del port. Hem estat bé, cafè i xarrupet inclòs... És un espai on sembla que tothom és bo, simpàtic, correcte, adient. Després hem caminat fins al mirador de la platja del Miracle, xerrant tranquil•lament, arreglant no res però, per part meva, gaudint de l'entranyable bonhomia de dues persones com cal, lliures i amb seny...

De vegades...

Sempre passen coses que has de viure.

De vegades, els gats treuen les ungles

i els cargols les banyes, després de la pluja.

No tan sovint, algú treu el geni

i el sol surt cada dia... i en dissabte.

De vegades, algú somriu i comprèn

i conviu i calla i parla i regala respectes.

Sempre som responsables d'allò,

de tot allò que hem dit o hem callat... massa vegades.

Bocamoll o reservat, potser poc just,

poc oportú, gens coherent, lleuger.

De vegades, amaguem la llàgrima

perquè hem oblidat plorar, som perfectes

i ho volem fer creure, sense aconseguir-ho.

Alcem el cap i traiem  el pit, tot alhora,

sense veure el terra de cada dia, la pols,

i ensopeguem en l'entrebanc més insignificant.

De vegades, suportes la resposta inesperada

i sembla que respongui a un altre, no a tu,

t'han tret de polleguera, ho han aconseguit.

Quants cops no penses que cal despertar a la bèstia o al geni

dels seus habitacles del cap i del cor i posar-los en solfa!

De vegades, els gats treuen les ungles

i els caragols les banyes, després de la pluja.

No tan sovint traiem el geni,

aquell que dorm al fons de l'ànima.

De vegades, passen coses que hem de viure bé

i d'altres que sofrim amb paciència... i de la bona!

Caciquisme

Buscava al diccionari de l'Enciclopèdia Diccionari de la llengua catalana, evidentment, la paraula"cadència" (distribució i combinació de mots i accents que donen el ritme característic a cada idioma), però abans m'he detingut en una altra on el significat de la qual sempre m'ha produït una gran repulsió. "Caciquisme"... Sovint he fet sortir en les meves converses, sense malícia, al cacic de comunió diària, amo de la fàbrica i del poble, que explota sense cap mirament als treballadors, en sou i horaris, de la forma més miserable i injusta. Llegint al diccionari el significat, sembla un manifest de la nostra situació política actual. Mai ningú ho podria explicar millor allò que jo dic de la democràcia comprada.

Ull! La cosa va així... "Caciquisme: sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falcejada per la manipulació electoral exercida per persones influents". Perfecte, un retrat gens maco, no? Hem comprat fer allò que volem i, a més, en nom del poble i, aleshores, fem ponts sense riu, aeroports sense avions i museus de ciència de vidre, però sense científics... aquests se'n van a Alemanya, no sigui cas que es quedin i, com pensen, ens diguin el que fa el cas. Bé, i si de passada assetgem Catalunya, que sempre està ben vist per la ignorància supina de la claca malalta, doncs millor que millor.

Tot i que ho tinc ben clar, a cops, encara em pregunto què volen aquesta gent, que ja no truquen de matinada però que ho estan deixant tot assolat, fins i tot els sobres volen cap a nous paradisos fiscals, i la solució és que el diner públic vagi reomplint els bancs. Són com Àtila... per on passen no torna a créixer l'herba, però ells tenen la menjadora plena i la butxaca també, encara que l'armari de la roba sigui a l'estranger de fora. Cacics de comunió diària... feu fàstic!

Reserva de la Biosfera

Sóc fill de Deltebre. La mare era de La Cava i el pare de Jesús i Maria... Terres de l'Ebre, del Baix Ebre, per ser exacte. Terres com moltes, però amb més aigua i més boniques. Doncs bé, la meva Terra (ja era hora) ha estat nomenada Reserva de la Biosfera, amb tot el que representa de manteniment sostenible i segells de qualitat dels seus productes. Un plaer, tota una demostració de seny i bon gust, justícia i encert total. Tot això és, com a mínim, diferent... fins i tot la gent té aquella noblesa pròpia de l'anar de cara, sense la falsa educació que conclou clavant-te la daga per l'esquena.

Per recordar la història, cal recórrer a l'àvia, cavera pura, d'utilitats múltiples, de coneixements totals, d'entrega màxima, humana i científica alhora, a l'abast i servei del món proper. Em parlava del Delta i a mi em sonava a la descripció del paradís, d'un somni proper i real... ja ho he explicat alguna vegada. La senyora que venia angules a deu cèntims la mesura (igual un quilo o més) i després les menjàvem com si fossin fideus, caça abundosa de tota mena d'ocells, mariscada habitual i fàcil de collir, peix de les basses, mescla d'aigües i d'una gran qualitat, productes de l'hort, arròs... Em parlava d'anar a tirar el rall o anar amb el gamber a fer quatre anguiles de pantena de la mar, o d'aquelles que semblaven rovellades, també de gran sabor. Assecaven angules damunt un canyís, xapaven anguiles, feien xapadillos, també de tenca, i els assecaven al sol per fer-los després a la brasa o amb ceba i tomàquet. I era un no parar d'explicacions... sobre serps d'aigua (no verinoses), sangoneres i cutimanyes, bernats pescaires i vols de flamencs, ànecs de collverd i de tota mena, fotges, polles d'aigua d'exquisida carn... I tot això per terra plana i bona gent. Ara, amb una mica més d'accés a la cultura, cerquem la llibertat que mai hem tingut del tot. Som Reserva de la Biosfera, potser un pas definitiu en el nostre reconeixement, segur que sí!

Traspàs doble

Assistir a un enterrament sempre és un acte de fe i de sentiments. Si és doble i d'un matrimoni gran és, a més, una posada en escena d'un acte d'amor. En Joan Algueró i la Montserrat Torné, que era germana del pare de la Teresa, han mort el mateix dia, amb unes hores de diferència, i els enterraran a tots dos a la vegada avui a les cinc de la tarda. Tenien més de vuitanta anys, malalts i sense qualitat de vida. La seva filla, Joana, quedarà molt trista però també una mica alliberada de veure tant sofriment i gairebé sense cap possibilitat de millora. Vagi des d'aquí la meva abraçada, sobretot pel seu comportament abnegat de bona filla que, quan ha calgut, ha estat esplèndidament a l'alçada de les circumstàncies.

No he fet bici tot i que, finalment, marxarem després de dinar. No en tenia ganes... tampoc he dormit gaire, només eren les nou. He baixat a esmorzar una mica a un bar nou, per estar sol i meditar, sense diaris ni TV, en totes aquestes coses que també formen part de la vida, dies de tota mena per a tota mena de convivències. Som aus de pas, però no tots vivim el pas de la mateixa manera. Tots busquem finals amb el cap alt i el deure fet i el fer el que cal... quan cal. Ànim Joana... tu ho has fet així!!

Passejar amb la Teresa

Passejar amb la Teresa, de la mà,

pel port de la mar nostra,

és gaudir de cada passa lenta i dolça,

contemplant l'entorn en pau i parsimònia,

és conquerir l'estat del benestar

després de la conversa dels silencis i els acords.

"Doncs...sí, doncs no, ho sembla, és possible,

si ho dius tu, ho dic jo... nosaltres".

Passejar amb la Teresa és no anar enlloc,

nosaltres ja hem arribat, contents i bé,

tot i que ens movem amb mirades de reüll,

sabem que hi som, aquí i allà i pertot.

Aprenem dels somriures generosos dels nens

que corren prop dels avis que també han arribat,

tots de la mà, pel port de la nostra mar.

Passejar amb la Teresa una tarda de maig

és allò que té de bo la vida, de vegades,

i el somni és real i actiu i ple,

i en el meu núvol de plomes blanques

refermem el mirall de complaences.

Caminem entre barques, mariners i pescadors,

semblem no tocar al terra, volem,

sense marxar, ja som aquí, ja hem arribat.

Passejar amb la Teresa buscant el sol,

per la vorera ampla i la plaça amb arbres,

és com si tot sobrés, són decorats només.

No importa el lloc, ni el mar, ni el bosc...

com diria el poeta "dóna'm la mà i anirem per la riba..."

I després del discurs...

Potser em cal demanar perdó per l'ordre en les idees bàsiques, l'èmfasi per a la proclamació i convenciment, la contundència definitiva de tot plegat. Però no massa... jo sempre anomeno les coses pel seu nom i són els altres qui hi fiquen adjectius de conveniència. Nosaltres, com diria en Raimon, venim d'un silenci, el de la por, el de la repressió, on obrir la boca només era possible per cantar la seva solfa. Ara, tot i que en parlar ningú et fa cas, pots dir les teves veritats, que són de molts, cada cop més i amb més raó.

Després del discurs de veritats no cal defallir per l'amenaça. Està en joc la llibertat i això ho és tot perquè l'home no ho és si no és lliure (Espriu). Cal anar amb el cap ben alt i donant tota la força a la raó. S'ha de parlar de justícia cada dia, deixar clar qui és qui roba, qui malgasta en defensa i altres coses i no et retorna l'establert, i t'obliga a retallades socials bàsiques. Cal continuar el discurs, val molt la pena, segur. Cada cop són més els que l'entenen...

Ho hauríem de fer

Sempre ens compadim i ens queixem,

i expressem malcontentaments variats,

manifestem sentits pensaments punyents.

Sempre expliquem el paràgraf entenedor,

aquell que ens omple de raons i fa trontollar el dubtós poder.

Sempre explorem en l'explotació d'aquells que ho fan armats

i en nom de suposades lleis... les seves.

Sempre perseverem en demanar claredat

fins que ens volen fer veure inútil

la insistència en la recerca de la racionalitat.

Però ho hauríem de fer més,

allò de contar-ho fàcil i bé com quan era a l'escola

i el somriure agraït dels alumnes em certificava el meu encert.

Tots els qui hem raonat la raó ens hauríem d'apropar a l'entorn...

veïns, amics i coneguts, i fer-los gaudir de la veritat,

sense intencions malignes, i arrencar-los un somriure

com els nens de l'escola que només ho fan des de la comprensió.

Quan la llum arriba al cap, el cor respira justícia

i per cada porus transpira felicitat i convivència

entre la gent de bona i lliure voluntat.

Déu nos en guard!

Déu nos en guard d'haver-hi d'anar 

perquè és el preu,del sobre, el sou o el sobresou.

D'haver de callar i aplaudir perquè t'han comprat l'alè i la dignitat.

De formar part de la seva claca estrident,

a la veu dels seus amos de sempre, mudats i amb gomina aromàtica.

Déu nos en guard del sí senyor i del que vostè mani incondicional.

Del silenci que complau i atorga, de la voluntat minvada i rica,

perquè és trist el preu de la misèria, tot i semblar rica la prosperitat comprada.

Voluntat disminuïda i ansiosa en cèntims i tristesa i desencís.

Quina pena!! ...la manca de llibertat.

Déu nos en guard d'anar obligat a callar i a dir que sí a tot plegat.

Ramat menat per les muntanyes del plaer fals i sec i fosc.

Força sense raó en un cara al sol sense horitzó ni mar ni seny.

Déu ens guardi de viure de genolls, de no ser un home lliure.

Inclinar-se només pel treball honrat, el procedir decent i la cara alta i neta.

Déu nos en guard de no estar preparats per la vinguda de la llum...

Tots sabem que ja és al caure... Amen!

Entre vent i sol: dissabte

Són les onze i sembla que ha amainat una mica el vent. Aquesta matinada bufava amb tanta intensitat que tenia erta la meva estelada del balcó. De totes maneres, el sol propi del dissabte intenta complir la dita i ho fa amb escreix, generós, tant que l'hivernacle que he gosat anomenar a la meva cantonada florida de la sala de maquinetes variades està radiant, té una aureola de vida que reconforta i il•lusiona. Mentre, i gràcies a una mica de dieta i a la bici, he perdut alguns quilets, però encara no arribo al meu pes ideal, falta poc, aquesta setmana...

Baixarem a fer un cafè al de Walter, al Bar Francolí, i faré un cop d'ull als esportius per veure a qui fitxem avui... cada dia n'hi ha algun possible de nou. Com no hi ha notícies, doncs... s'inventen fitxatges, com aquell que no fa res. Bé, també posem la samarreta nova del Barça a Colom que com a distracció tampoc està gens malament.Avui toca casa i Teresa, entrecot i migdiada. El Pere no vindrà i nosaltres tampoc anirem a Barcelona. Dimecres toca Deltebre on, segurament, ja hi serà la Teresa, la dona del meu padrí, que està tenint una bona evolució tot i les circumstàncies del seu cas. Bé, com veieu, de vegades m'agrada compartir una mica de la meva vida amb vosaltres. Gran dissabte a tothom!!

La llengua

Deixeu-me-la estar, si us plau! Si de cas, redreçar-la, depurar-la, amb l'única intenció d'enriquir-la. Faria un clam pel respecte a la puresa, una oda a la cultura, al saber, mai un mecanisme de defensa perquè la raó es defensa sola, menys encara voler fer veure allò que és una via d'alta cohesió, com un element a combatre i eliminar. Vagi també el meu respecte al castellà i a la professora Galés, de la Normal, que tant em va ajudat en la comprensió. Em poso de genolls cada cop que reparo i contemplo la gairebé perfecció sobrenatural de la immersió lingüística. Això no ho pot malmetre ningú, per molt "Wert" i immadur que estigui. La llengua és un problema? Si és així, vosaltres sou el problema...

Excursió al Port de Tarragona

Els nens i les nenes de tercer de primària del col•legi La Salle de Reus han visitat el Port de Tarragona, la platja del Miracle i les zones lúdiques i d'esbarjo que hi ha pels laterals del Francolí... Ha estat un plaer retrobar-me amb els meus companys de no fa gaire: la Montse Puig i el seu fill Andreu, proveïts com sempre d'un àngel especial, d'aquells de qualitat i alades nobles; la Carme Compte, tota prudència i seny, ordre i treball, convivència plena i sana; Carles Blasco, un xiquet d'aquells tot bonhomia a qui prendries cap a casa com un bon fill més dels teus i un altre mestre jove a qui no coneixia però que també feia la cara "lasaliana".

Encara m'han i he reconegut molts nens: la Clàudia Pascual, tota una senyoreta que ja ha fet la primera comunió; l'Heredia, que m'ha recordat que vam llegir el llibre "El vestit de l'Emperador"; el Jan Mat, tot rosset i un pel més gran i amb la seva simpatia habitual; Iker Ordóñez, que ha millorat molt, sobretot en ortografia... bé, i molts més. Com sabeu, per a mi és sempre una il•lusió qualsevol referència a La Salle - Reus.

No et vénen ganes...

No et vénen ganes...

d'afegir-t'hi al clam de llibertat,

de posar el cavall a galop,

de gronxar-te en la suavitat tranquil•la,

d'accelerar l'esperança del deler,

de complaure't amb l'arribada del seny,

d'enllestir fàcil el fons de la qüestió,

d'impedir que tot se'n vagi en orris?

No et vénen moltes, moltes ganes,

d'afegir-t'hi al clam de llibertat,

de passar a l'acció pedagògica i noble,

justa i necessària, davant la incomprensió,

d'obrir encara més els ulls

per mirar de veure noves formes,

altres maneres de pluralitat i respecte?

No et vénen ganes de cantar fort,

fort i malament i amb poc control,

com quan es fa en l'explosió de joia,

producte de la certificació de que tot...

tot és possible en democràcia?

No et vénen ganes de mostrar-te eixerit,

trempat, feliç com un gínjol,

en veure, cada cop més clar,

a justícia de les nostres aspiracions?

Tot i els entrebancs dels de sempre

s'avança amb pas ferm i convençut...

No et vénen ganes, moltes, moltes ganes,

d'afegir-t'hi al clam de llibertat?

El comandament de la TV

Un gran invent, còmode, proper, a mà. Tu prems el botó i a la TV surten els nens o les nenes fent detot o res... de bo, i tu manes la burra , del tot, i ets feliç per poder canviar de canal, o de fer callar a qui parla en diferit. Quan un es va fent gran, te n'adones que et cuiden i et cuides, i cerques allò agradable i que sona bé perquè és allò que diuen els teus... i puges el volum i fas la cerveseta i comentes amb la Teresa, que sempre està d'acord, i és un plaer, amb el comandament en pau, la llum adequada, gran sofà...

Però no me'n puc estar de comentar una altra mena de plaer genial: allò de poder silenciar o, més aviat, treure de pantalla a tots aquells que produeixen urticària crònica. Hi ha un bon assortit de penúries i de divertiments com per a recrear-te, i també per esborrar. Potser darrerament augmenta la col•lecció de personatges, més o menys polítics, que són impresentables. El comandament de la TV... un gran invent, una necessitat!

Mandra

Ahir vam fer més de 40 km en bici, avui poc més de la meitat, i és que, de mica en mica, el vent, l'enemic de les bicis i els bessons, ha anat fent acte de presència. El solet no ha faltat a la cita i cada aturada s'ha convertit en una dosi de vitamina D. Tot convidava a la mandra, guarnida de la nostra conversa fàcil sobre els temes d'actualitat vigent: que si els fons de pensió són garantia de no sé què, que si Aznar cavalca de nou i amenaça en tornar, que si s'ha demostrat que no havia begut... Diu que té, per Espanya, una preocupació interior, i la meva admirada Empar Moliner diu que Aznar compara Espanya, l'una gran i lliure, amb una hemorroide, és a dir, una morena per als amics. Bé, només entreteniment, com sempre...

Els meus companys, experts en mars i barques, intentaven de veure si una barca llunyana era d'arrossegament o de la llum, la qual cosa ha comportat una altra aturada prop del port... era de la llum, s'ha vist clar. Ha estat un dia mandrós, però plàcid i agradable, com sempre

Estaria bé...

Estaria bé allò de tenir la gràcia especial,

el do de plaure a la gent,

si més no, en un principi intens...

Hi ha persones que després de la conversa

et deixen elevat, amb la moral pels núvols,

t'han escoltat, cosa que poca gent sap fer,

t'han valorat i s'han mostrat sorpresos,

per regalar-te la seva acceptació,

fins i tot et mostren el seu agraïment

reflectit al seu rostre d'autèntica felicitat.

D'altres fan exactament el contrari,

esbrinen l'aparició de qualsevol positivisme,

la més mínima brillantor d'ulls,

un bri d'esperança i bon camí,

un alè d'il·lusió per la vida, per trepitjar, confondre,

recrear-se en el menyspreu i la humiliació...

Estaria bé que ens féssim amics del respecte,

que l'educació no amagui veritats

però que dignifiqui a qui les proclama,

sense estridències, en mesura justa.

Mentre... m'agradaria de tenir la gràcia,

el do de plaure a la gent,

si més no, en un principi intens...

sense fer la guerra al món,

sobretot aquell que deixa en pau la teva llibertat.

Fanfarró

La dificultat de l'empresa era enorme, però m'hi vaig llançar de cap... fins que em van ferir del cor. Primer que res, jo era molt jove i anava de simpàtic i positiu, amb un optimisme sumatiu que m'ha caracteritzat sempre, potser perquè no era alt, ni ros, tampoc la meva mirada bruna castigava, però era de verb fàcil i, segons com, quan i aquí, transmetia bones sensacions de sana joia.

Ella no era tan jove com semblava, si més no per les seves actituds de discreció, tot i la immensitat dels seus ulls i la vigorositat de les seves realitats. Ella, discreta, era de gallet fàcil. Jo, poc sensible i atrevit, vaig rebre el tret precís al bell mig del lateral esquerre del cos. Em va interpretar cregut, fantasiós, irreal, com aquell que es glorieja de somriures eterns i infundats. Va pronunciar la paraula "fanfarró" i jo vaig aprendre de la seva discreció... Des d'aleshores, ja no va tenir cap possibilitat, tot i que ho va intentar desesperadament...

Avui, més de 40...

...vull dir de quilòmetres en bici. Allò de sempre, però avui, a més a més i com aquells que no vol la cosa rutinària, ens hem arribat a la Torre dels Escipions. Feia des de l'estiu passat que no tocàvem la N340 i ens ha fet una certa il·lusió gaudir dels suaus desnivells i contemplar paisatges, tot i que, a cops, algun camió et ventila i et refresca l'estabilitat.

Tarragona, Patrimoni de la Humanitat, va activant els seus museus i monuments. Aquests dies han reobert la Necròpolis, el Museu Paleocristià, digne d'estudi i contemplació de la història. Avui hem vist que la Torre dels Escipions està, també, en obres i amb molta cura per reforçar-la, però sense perdre la seva identitat romana. De totes maneres, no sembla clar que aquest monument sigui o estigui relacionat amb els germans Escipions. Bé, gran matí amb els companys i arreglant el món...

Salvador Espriu

Any Espriu, l'autor que sempre ens diu la veritat, si més no la seva, la més propera a les realitats del seu entorn, considerat el narrador més original de la seva generació i poeta profund de les més extraordinàries interioritats. L'autor de "La pell de brau" (1960) ja ens havia encès tots els sentits amb el seu volum de poemes "Cementiri de sirena" publicat, curiosament, l'any del meu naixement (1946). Tot i que va començar publicant en castellà quan només tenia setze anys, "Israel", ha estat un escriptor prolífic en llengua catalana: "Ariadna al laberint grotesc" i "Miratge a Citerea" (1935), "Letícia i altres proses" (1937), l'obra de teatre "Antígona" (1939), "El caminant i el mur" (1954), "Final del laberint" (1955), "A llibre de Sinera" (1963), "Poema d'una vella i encerclada terra" (1979) i el poemari "Per a la bona gent" (1984).

D'entre els principals premis obtinguts, destaquen el Montaigne (1971) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972). Fou investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Tolosa i Barcelona. Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1913, ha estat un mestre de ploma fàcil al servei d'una intel·ligència i sensibilitat fora de l'habitual. De la seva obra es poden extreure munió de frases que conserven la seva vigència, però... de totes, totes diàfanes i amb sentit comú, em quedo amb aquella que diu: "Els homes no poden ser si no són lliures". Fa molts anys que ha anat dient coses com aquesta, fa moltes vides que no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar per no sentir...

La pregunta

Diria que la gent amb uns hemisferis ben parits i amb bons ulls per veure-hi en la claror de la democràcia no comprada estan d'acord en el dret que tenen els pobles a decidir el seu futur. Per a això, només cal ser capaç de comprendre que la democràcia està per damunt de qualsevol constitució a la carta. Bé, normal, no costa gaire de ser-ho, potser costa més ser lliure, però també n'hi ha, segur, n'estic convençut. Aquests, quan arribi el temps, que no trigarà, hauran de preparar la pregunta del milió, i aquí hi ha una munió de possibilitats. Diuen que la resposta del poble depèn de com estigui formulada la pregunta. Tranquils, que no la faré jo, però... ara, així, entre nosaltres, estaria bé alguna cosa com:

-   Esteu cansats d'estar fotuts i pagar el veure?

-   Us semblaria bé operar del nas a tot el govern de Madrid per mirar d'evitar que malmetin tot allò que fa olor a català?

-   Espanyolitzar un nen català vol dir disminuir-lo fins a la unilateralitat?

-   No us sembla una conya marinera la reforma educativa del senyor Wert i la seva claca?

Bé, s'ha de votar amb llibertat i des del coneixement de la relació històrica i recent amb l'estat espanyol... i, aleshores, la voluntat del poble és imparable, tot i els grans i les puces que sempre hi ha en qualsevol societat.

Preferències

De tots els equips de la capital d'Espanya, jo sempre he estat de l'Alcorcón, per la gràcia i temple i art amb què es van lluir genial eliminant els blancs de la Copa del Rei. També de l'Atlètic de Madrid que, en moments puntuals com ahir i tot i ser un "pupes" declarat, ha estat capaç d'esmicolar l'única esperança que li queda al Real i, a més, ho va fer com cal, amb la sort del campió, remuntant el resultat i el joc amb tota fe.

Si parlem de fonts, Neptuno millor que  Cibeles... és un esclat més natural, menys prepotent, i tot i que tot és Madrid, ja se sap... alguns són més iguals que altres. I si la xerrada és d'espectacles, em quedo amb els que donen els blancs cada cop que perden. Cristiano semblava un ateu de queixa i puntada de peu al cap i Mourinho, com sempre, a plorar i a esperar a l'àrbitre al vestidor. Afortunadament, aquest cop n'han trobat un com cal i han acabat expulsats. Empentes, cops, amb Pepe de convidat, i tot allò habitual quan no es fa la seva voluntat. Tot un espectacle contemplat des del món, amb un somriure trist. Allò del "señorío" és història, tot i que és recuperable: un altre president i un altre entrebador. De res!

Confiança

L'amistat comporta confiança i la bonhomia la inspira i la regala com un acte reflex que no costa. No cal estar sota la fèrula despòtica del dictador sàdic i ferotge per tenir comportaments adients i raonables... tampoc cal ser amic o conegut per ser decent i no decebre. Un pot anar sol i complir sense més anhel ni llorer que l'ànsia de fer bé el deure, això fa que me la guanyi... vull dir la confiança, l'estima, per un preu just, d'allò que fas sense donar opcions a l'exigència de què puguis vendre altres coses que mai has imaginat de tenir.

És autèntic i sincer, franc, just, veritable, es pot confiar amb ell. Persones que donen tranquil•litat perquè sempre tenen una mida i mai surten dels extrems de la decència. Gent que ni compra ni ven, perquè és la veritat qui té tres llengües, i la mentida és muda, i els llibres són amb els doctors, i els ignorants no tenen cap llibreria al seu abast. Tot va a l'inrevés, com diria el poeta, o encara de més cruel realitat, com diria un servidor en hores baixes.

Faig una oda a la integritat, a l'home incorruptible, honrat, que lluita pels seus drets, tant socials com individuals. Faig una clamor a la condició humana que se sent solidària amb els altres, i es desprèn que podem ser benèvols i generosos. Amb tota humilitat, proclamo la llibertat de la democràcia no comprada i la meva total confiança en l'home lliure.

Maig

Tot i una brisa suau, d'un maig florit, fa bona hora, el solet es va fent pas, ferm, entre núvols prims... de moment. Gairebé segur, a la tarda, tornarà a fer de maig, cada dia un raig... o més. El dia s'obre llarg i amb llum, abundós d'aigua i esclat, tota cuca comença a viure i als nius hi ha vida jove, tothom piula, maula o renilla, burda... onomatopeia completa, sons planyívols i de joia de tota la fauna del bosc.

L'orquídia de les vint flors es recrea agradant-se, deliciós espectacle visual. La resta de companyes del jardí, aquell de l'extrem, de l'angle amb llum, també estan en plenitud. És possible que les flors vagin a l'escola sota terra i el seu progrés adequat i natural fa més bonic l'entorn, l'harmonitza. Deu ser un maig de brisa suau, florit, etern...

Els meus pares

Els meus pares eren la gent senzilla, humil, sumativa, sana, edificant, entregada, complaent... La mare es va posar una botiga on va acabar venent de tot. Bàsicament, era una terrisseria on venien olles, càntirs, gerres, cassoles, tests..., però va acabar sent un lloc on podies comprar moltes coses: lleixiu, blauet, carbó, lligasses, espardenyes d'espart, calç..., tot això a més de cosir, cosa que mai va deixar de fer fins l'aparició d'una terrible cataracta que la va fastiguejar fins els últims dies. Mentre, el meu pare anava a Buda en bicicleta, a uns 10 kilòmetres, amb vent, pluja o sol, i en arribar... treball de camp o pesquera a jornada completa i, en acabar, sant tornem-hi, 10 kilòmetres més...

Eren la gent la gent senzilla, humil, sumativa, sana, edificant, entregada, complaent... Mai es van queixar de res, ningú els va regalar res. M'hagués agradat ser molt millor en tot, perquè estiguessin encara més orgullosos de mi. Teníem una estima empatada, genial, total...

Profunda tristesa

A cops, el cavall se m'esvera, les emocions es descontrolen i els ànims s'arrosseguen, van bocaterrosa, perduts. També hi ha estones que s'enlairen, immadures, buscant temps al temps, per quedar-s'hi, en el meu núvol de plomes. M'ensenyaven allò de caure i aixecar-se, la lluita noble i constant per la vida, la reafirmació de la dignitat, il·lusió, esforç, treball, èxit... Però, de vegades, el cavall se m'esvera i tot sembla un joc de despropòsits, també hi ha fracàs quan no toca, fins i tot després dels deures fets. 

Quan et rega la impotència no hi ha cap força que fertilitzi, només cal comparèixer estàtic, amb la teva inutilitat incorporada, per comprovar la demolició imparable i resignada d'allò que ni la ciència soluciona. Al final et queda el pobre consol d'haver fet allò correcte, ser prop i confiar en Déu i els metges. Ahir, a un familiar li van amputar una cama...

Diferir, diferit

Es pot diferir el pagament d'un deute, també és possible que la seva opinió, aquella que marca i pontifica, difereixi totalment de la meva, perquè no som iguals, més aviat molt i molt dissemblants, massa. A cops, m'encanta veure certes emissions en diferit, sobretot aquells partits de futbol on el Madrid ha perdut i et pots recrear en el plaer més maliciós. També quan el Barça ha guanyat per golejada oferint delicadeses i et pots recrear gaudint de l'espectacle.

Diferit és tot allò ofert després d'un cert temps d'haver estat efectuat, així que hom enregistra el programa i després es retransmet... en diferit. I això és clar i català, tant si és de Catalunya, de la Franja, de ses Illes o del País Valencià. Una altra cosa és comprendre el sou en diferit d'un tal senyor Bárcenas que ha durat fins fa quatre dies. "Senyora Cospedal, cada día te quiero menos por lo mal que te explicas". Difereixo... en diferit, és clar!

Menjar i beure

La meva àvia tenia una petita botiga de queviures. A cops, els fills i els néts, i ella mateix, agafàvem una peça de fruita o algun petit bocí de comestible, i ella, que tenia sempre un oportú sentit del humor, solia dir: "Hauríem de vendre claus i tatxes d'enllatar", expressió que utilitzava ella en català cavero de debò, res de lapao ni cap acudit d'aquella gent que no ens entenen... suposo que es referiria a aquelles tatxes llargues que s'empren per unir com cal peces de fusta, sent un bon nexe d'unió. L'àvia continuava dient: "I així no tocaríem les coses de la parada". De vegades, cridava "la flor de València", per cridar l'atenció quan la parada era atractiva, fresca i amb alguna cosa no habitual per les nostres contrades. Una crack de senyora!

Per beure, ja queda poca cosa... hi ha tanta gent que s'ha begut l'enteniment, tanta tropa amb la voluntat comprada, tanta veu transmetent ordres de l'amo... Molts fan l'ofici del burgés: menjar, jeure... beure i no fer res!

Hi ha un millor demà

Enfilàvem costa amunt, buscant una altra escola,

com les flors que van sota terra i, segons Tagore,

esclaten i aromatitzen des del silenci, des de l'esforç.

Sembla que no s'arriba al cim, potser no hi ha un amunt, més amunt...

Tot són barreres i males cares i a l'alumnat li manca color

perquè no els deixen veure les llums... ja no ve d'una reforma educativa.

Recentment, escoltava una jove...

havia anat al Marroc, però no havia passat de Tunísia.

Còmic o trist, com vulgueu, hi ha molts casos semblants.

Són víctimes de l'ESO i d'altres incompetents retallades immadures.

Però, malgrat tot, encara exportem algun cervell qualificat,

d'aquells que la incompetència de l'entorn

no ha pogut amagar la brillantor del seu talent.

Enfilàvem costa amunt, buscant una altra escola,

com les flors que van sota terra i, segons Tagore,

esclaten i aromatitzen des del silenci, des de l'esforç.

No cal defallir... hi ha un millor demà.

Campions de lliga

Vagi, primer de tot, el meu respecte a tots els amics madrilenys de cor, tot recordant la poca gràcia que em fa quan el Madrid guanya un títol... però, de vegades, el futbol és just i acaba guanyant aquell que en sap més i el que és més net i regular. Així ha estat, ni lesions ni malalties ni altres imponderables han impedit un final gairebé còmic i feliç: Espanyol i Madrid han empatat i, segurament sense voler-ho cap dels dos, han fet campió al Barça abans d'hora.

Després de viure catorze anys d'anar fent figa, he tingut la sort de conèixer l'era Cruyff, Rijkaard, Tito, Roura, Messi..., amb el denominador comú del bon tracte a la pilota, la possessió, el joc d'atac constant i directe, canvi de posicions, extrems, fals davanter..., tot cuinat amb el planter al poder, Masia Messiànica, de Messi únic i total. Bé, toca festa i culerades variades, també una esperança per l'any vinent... triplet: lliga, Champions i independència, com deia per la tele un seguidor de Sport3.

Bon dia, sóc feliç!

Bon dia, sóc feliç per obrir els ulls un dia més

i tenir la Teresa a prop i el Pere al cap, i a la Mar,

i a la pau que es respira per casa i família i arreu dels voltants...

Bon dia, sóc ric en veure l'orquídia amb vint flors de vellut fúcsia,

feliç matí en veure blanquejar les dents, sempre joves,

d'un somriure del meu fill de vint i pocs anys...

Bon dia, el sol entra per tot arreu i tots els estimats de les fotos

obren els ulls i encenen l'estança... i és que fa bon dia, estic eufòric.

No m'escanyo, no xisclo pas, ho visc amb goig, gaudint...

i és que us dec la meva pau de cada dia 

que ve de lluny, que esclata ara i fa ple i diana...

fa bon dia, sóc feliç i ric en màgia i temps, son i somriures.

Tinc un llit ample, un quadern i un Pilot

per escriure democràtics crits de pau i bé, 

una tauleta, una colla d'amics, 

una altra de coneguts, família curta i sana...

I és que fa bon dia i m'he despertat amb un somriure

comprovant que sóc ric i feliç i la Teresa és prop...

Un dissabte amb sol

No n'hi ha cap sense una mica de sol.

L'amor per demà, per avui per ahir...

sense amor n'hi ha per tirar el barret al foc,

llogar altres cadires, fer la vista grossa,

tot i ficar el cap sota el coixí i esperar

que plogui i faci fred de cor, de peus i nas,

amb núvols plens... de foscor.

Sense amor és com segar-li l'herba sota els peus,

fer-li mal, perjudicar-lo, deixar-lo sense immediatesa

ni confiança, sense força ni traça ni abraçada...

Un amor amb sol de dissabte per a cada dia de la setmana

i, aleshores, reneix el dia i l'energia,

la llum s'estén i tot recupera el seu color...

les fulles són més verdes que mai, el progrés és adequat

i sobretot millora la comprensió i la capacitat,

principalment per estimar-te a tu i a tots

i fer un entorn feliç amb tu pel mig.

Un dissabte amb sol i amor.

Una vida amb realitats d'esperança,

confiança, respecte, democràcia.

Desitjo que tots els meus benvolguts

experimentin la sensació grandiosa

de sentir-vos estimats per ser com sou.

I ja sabeu... estima que mai fa mal,

encara que sigui en un dissabte amb sol.

Caminant per la part vella

Com a cosa fàcil i plaent, reconfortant,

llocs plens de mirades d'ulls grossos,

excursions d'alumnes uniformats, grans i petits,

jubilats gravant i fent fotos, nomes grans,

carrers estrets atapeïts d'exposició,

reis del xafardeig i senyors de la història.

La Catedral tancada, evidentment, trist,

presideix la mostra romana oferta a cost zero

per a delícia de cada vianant.

En ma vida no havia vist cosa semblant

i, entre una fresqueta d'ombra d'alçada

i alguna brisa suau del mar proper,

sembla un llaurat somni de poeta

on el romà que encara viu en cada pedra

mostra generós arts i ciències

i el mar mira per cada carreró.

Grups de gent, amb guia català, parlant francès

i, a la cua, una parelleta s'agafa de la mà.

No m'estranya... Tarragona romana i romàntica,

encantadora, fa possible tot apropament natural.

Petites botigues de tota mena, queviures, fils i betes,

pa, premsa i tabacs, souvenirs, records...

Caminant per la part vella més bella,

com a cosa fàcil i plaent, reconfortant, 

gairebé espiritual...

Temps de cocció

El temps acaba per coure-ho tot, en una bona cuina amb sal i sol, oli i seny, prudència i espai, per créixer en la nova edificació... En temps d'adolescència tendra, on només val tot o res i les petites protuberàncies són muntanyes insalvables, manca temps per coure, temps de cocció, i en l'edat adulta l'olla comença a bullir i cou, cou tot allò que és decent i deixa crua la imbecil·litat crònica...

Tristesa total en veure surar la immaduresa. L'enemic és tot allò que sona a Catalunya, tot allò que sona a català, la llengua de les nostres terres i altres contrades. Tota aquesta mena d'irresponsables, curts de gambals i sense enteniment, diuen que ara a la Franja es parla LAPAO i a ses illes el baleàric i a València... Fan riure i pena, a més de fàstic i olor d'indecència. Continua l'espectacle i les seves raons, cada cop que obren la boca, cada gest, em reafirmen en les meves conviccions... El meu país és Catalunya, i la meva llengua el català!

Coses meves

Hi ha gent que a força de guerres, farses, trampes de tota mena i manca total d'escrúpols, han anat aconseguint estendre els seus dominis... i en la sembra del mal, fins i tot molt ben pagats, han fet col•lecció d'impresentables adeptes, titelles de la més depravada corrupció, claca immunda i fastigosa, degenerada. I el cap amb tot, ric i poderós, des de l'ombra, maquina l'estratègia i es val del personatge per l'execució dels seus deliris de pobra grandesa o les seves misèries més inconfessables.

Molts cops, sembla que la raó perd força, d'altres, que la justícia ja no és cega i, mentre, tots semblen fenicis, tot és un comerç, tot té un preu, i allò no controlat circula amb sobres, evidentment ben controlats i en la direcció adient, correcta, encertada. Només cal distreure el personal... el Barça, la lliga, i el Madrid, la Copa, allò per fer temps i esperar distrets la prescripció, que també és un altre esport. Bé, són coses meves... i vostres!

Orquídies, geranis i lliris

Ja sabeu que jo tenia una terrassa amb geranis. Ara és sala de maquinetes variades per on reina la Teresa... i jo poquet, però matxuco el Facebook i faig sudokus, també escacs, i tot a la tauleta, que resisteix impàvida les escomeses. Però, a cops, la vida és justa i com l'arpa de Béquer, Gustavo Adolfo, en un racó de l'estança, però amb llum, tinc la reserva espiritual, allí, solemne, a la part corba de línia mixta, a mode d'hivernacle, saló de luxe... Damunt d'una taula allargada i ferma, conviuen els geranis de colors brillants i una flor de Nadal envellint amb dignitat. També una orquídia, regal del Pere i la Mar, de color groc, vull dir les flors, puntejades de grana com a detall artístic... aquesta ens arriba al cor i molt directa perquè ve de qui ve i a més tenen gust. La Mar de Tarragona ens ha regalat una torreta amb lliris a punt de florir i, quan aquests facin història, a sota, unes plantes de reserva i substitució... també ve de qui ve, tot un plaer. Una altra orquídia, regal de Marcel•la, que en el seu temps va florir quantitat i va quedar reduïda a una branqueta, sola, trista, ridícula, a punt de fer-ho desaparèixer, tot plegat. Però... oh, miracle! Un ull que surt i ramifica i es fa gran i llustrós, i per l'esquerra un altre, també elegant, majestuós, cofoi. Bocabadats, la Teresa i jo, hem comptat dinou capolls que seran flor, són flor, com un vellut carnós, preciós. També ve de qui ve, bona arribada. Flors... míssils de cor a cor!

Allò del descans amb somriure

 Transport amb núvol, seient de plomes,

trobat pel dies abans de l'esperança,

perdent pel dies després dels somnis.

Potser que baixi a poc a poc, sense pressa,

però no per sempre, s'hi està tan bé...

I entre mica i mica del temps a terra,

escriuré una carta amb pausa llarga,

glòria i seny per a les lletres missatgeres.

El fet d'escriure-les comporta un gran espai,

de pensament, de reparar amb tots i tu,

igual que el receptor també gaudeix

de la seva àrea de meditació...

Abans que te'n vagis avisa'm, diu el seny,

no ho facis sense escriure a la prudència,

fes un cant a l'esperança, em diuen,

des del cor del sentit genial.

No me'n puc anar de cap manera

sense parlar de la llibertat dels pobles.

Faré una carta a la justícia

i, encara que sigui crua i directa,

serà entenedora, fins i tot aquí.

I, aleshores, amb grip i raspera

per les veus comprades per la disbauxa,

i amb la raó pel carrer del mig,

tornaré al meu núvol suau,

tot un descans entre somriures nets...

Aniversari de la Teresa

Voldria ser contundent, directe, mortífer.

Voldria envair el món amb crit de suavitat.

Voldria cantar lleuger, fàcil i sincer.

Voldria no amagar realitats.

Voldria no tenir por ni vergonya.

Voldria dir cada cosa pel seu nom.

Voldria anomenar cada detall, cada batec.

Voldria parar el temps per viure.

Voldria presents eterns sense més somnis.

Voldria tempestes sense calma ni pausa.

Voldria llamps certificant l'aterrada.

Voldria sempre aquí el teu somriure fi.

Voldria no haver volgut res més.

Voldria entrar pel forat just.

Voldria instal•lar-me en la plenitud.

Voldria romandre gaudint del moment.

Voldria de voler sempre i veure.

Voldria profund i íntegre el teu dibuix.

Voldria a cada instant l'ombra.

Voldria el tu que has fet en mi.

Voldria, fins i tot, la mica de jo que hi ha en tu.

Voldria donar gràcies al tren de Tarragona.

Voldria valorar aquells ulls de nena.

Voldria... he volgut tantes coses, tantes...

Voldria no voler-ne cap, de cosa, de coses.

Voldria, vull, molts aniversaris amb la Teresa.

Feliç dia!! Sempre progresses adequadament!!

Perduts...

És una estona de dissabte suau... El Pere ja és a Barcelona. Miro el Braça B, després el Girona. No vull pensar en polítiques nefastes, fora perdre el temps com anar darrera d'un flabiol sonant, és a dir, perseguint inútilment que facin alguna tasca edificant i positiva. Sembla com si ens haguéssim menjat, fins i tot, la gallina dels ous d'or, i ara van casa per casa cruspint-se les darreres existències dels humils. Encara hi ha coses sense control i els controlats són els mateixos de sempre i les retallades les habituals... Ja no parlem de sobres a canvi de concessions, i la tendència és la sabuda d'aquest estil d'opressió, rics i pobres exageradament diferenciats, retallades per a l'ensenyament, pujada de l'IVA... i jo no me'n puc estar de pensar... què bé que ho fan per aconseguir els seus objectius, què bé comercien les dignitats, què en saben de comprar democràcia... I mentre, si hi ha eleccions tornen a guanyar de carrer. "Me lo explican..." Complicat, no? Perduts!!

 

A casa amb el Pere i la Teresa

Volíem anar a fer una mica de calçotada però en un parell de llocs significatius, vull dir de garantia i qualitat provada, ens han dit que s'ha acabat la temporada i que a partir d'ara, amb la calor, es poden gaudir d'altres temptacions... Però el Pere i jo fa temps que tenim ganes de menjar un arròs com cal i, en aquests casos de necessitat extrema, qui en sap més és la Teresa. Ho tenim tot a punt... la ciència, també el laboratori i els ingredients. La meva col·laboració estel·lar, l'èxit que il·luminarà la taula i farà millor allò perfecte, serà l'elecció d'un vi com cal, que també podria ser un bon cava, perquè la reunió s'ho val en escreix: la Teresa, genial en tot, també com a mare i esposa sent, com diria Machín, el millor complement de la meva vida; el Pere mai ens ha donat cap ensurt i és, bàsicament, una bona persona, amic dels seus amics i un bon fill; la seva companya Mar és la goteta que ens mancava per vessar tota mena de deus de felicitat... Gran dia!

Primer divendres de mes

Dia de xarxa: sardines, llucet, Elios... Per si hi ha algú que no hi entén, això de l'Elios és un Priorat negre que, només per als més llegits i més il•lustrats ens fa patxoca, tot i menjar peixet fresc del Serrallo. Els meus amics, amb trets certs de llops de mar fiables, diuen que ja és hora de sardines, que ja són gustoses i encara ho seran més. Llucets, seitó, mollets, popets... tot fresquet, de la barca a la cuina, de la planxa al plat, complementant unes arbequines amb tomaca i ceba, una mica de pa cruixent i bo, una mica de músic que sap que m'agrada més que molt, un cafè com cal ("carajillo", ara que no ens sent ningú) i, per acabar, un xarrupet d'herbes, fresquet de la nevera, dolcet, d'herbes ensucrades que, tot i el sucre, són el complement gens embafador d'una bona amistat amb harmonia, per gaudir-la per sempre més. Un plaer, companys! Ha estat bé, no?

Saviesa, seny, evolució i camí...

Encara sóc a ahir, amb ulls oberts per veure-ho tot i posar-hi el que cap. En veure'ls pregant i donant gràcies per compartir el pa de cada dia, te n'adones de la saviesa de la humilitat, de la puresa d'un estil únic, ferm... Els recordo més joves, convençuts, valents, sempre gestionant justícia i pau, amb una base d'entrega total a tot allò indiscutible que suggeria el Fundador. Érem famílies, unides i evolucionant cap el camí que crèiem correcte. D'alguna manera, em dol sentir "érem"... qualsevol temps passat no té per què ser millor, tampoc pitjor, però hi ha actituds que són vàlides tan avui com ahir, sempre que es lliurin des del cor i a fi de bé, amb seny sentit.

En tornar a aixecar la mirada a l'entorn, ens veig -perdó per la inclusió- evolucionant cap al Camí... sí, en majúscula, perquè és aquell que va tan lluny i tan segur que pensem que allí hi ha tot, el final de l'esperança, la comprensió, la realitat possible i esperada... Ulls de llum entre ulls de llum. Tot sol... tots amb llum al cor.

Un tomb per La Salle Sant Josep

Lloc altament estimat pels Germans. Per a molts, principi i final de la seva vida dedicada totalment a la formació integral dels nens. Terres per on jugaven i es formaven de petits, entre tarongers i hortalisses, classes i capella, camps d'esport i esbarjo. Serien Germans de les Escoles Cristianes que, tot i la inqüestionable condició humana, semblen baixats del cel del bé per ésser exemple d'una forma de viure, amb sentit, amb valors i amb fe. La casa Sant Josep, impressionant per la seva bellesa i història, és, ara, infermeria i residència de l'edat, meravellosament madura, dels Germans de La Salle jubilats.

Acompanyat pel Germà Lluís, una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conèixer, hem vist la plantació de les 16.300 oliveres que, tot i tenir menys d'un any, ja fan flor i volen fer olives... i moltes! Poders temporals de La Salle, comento amb sana broma als Germans amics... Hem passejat la finca i les estances, com ens passejàvem pel pati de l'escola. Hem dinat amb els Germans: Pasqual, que és el director a més d'un sant baró; José Luís, tot simpatia i estimació, que encara reparteix ara a tots els seus propers; Grau, que va ser un dels directors que vaig tenir a Reus i el vaig tenir molt prop en uns moments delicats de la nostra vida; Vilarassa, coordinador de gran bonhomia; Ruiz, un gran conductor de joves, fent palesa sempre una fàcil i sana comunicació; Sanz, que s'està recuperant molt bé d'un greu accident; Jordi, tot un caràcter ell, ara un pèl més planer... i Jesús, exdirector de Tarragona, de gran vàlua i humilitat. Un gran dia! Gràcies a tots, un plaer!