Cap allà a les cinc passava la Rossa, o la Blanca, perquè era més aviat blanca... era una senyora amb un carret de mà que venia gelats, polos i mantecados de vainilla. La mare mai me'n comprava i a mi em feien una mica d'enveja els nens que en menjaven, però poc després de què passés la Rossa, la mare venia amb el seu entrepà de mare, pa amb tomàquet i allò que podia ficar dins, que sempre era bo i diferent, una truita, tonyina, formatge i, algun cop, pernil o musclos en escabetx, que era el que més m'agradava. La Rossa, de cabells blancs i pell rosada... un bon record!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada