Recordo el temps de les formigues als peus,
dels batecs al cor tan incontrolats,
de l'emoció permanent a flor de pell,
de les nits en vetlla pensant amb la frase oportuna,
amb la paraula justa, amb el gest adequat, natural, sincer.
Recordo aquell temps que diuen que ets en edat de merèixer,
i potser allò que mereixes t'ho fan guanyar, t'ho fan suar.
Recordo el seu primer somriure d'acceptació,
teníem pocs anys, però en sabíem molt,
si més no ens ho pensàvem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada