Cal ajudar i estimar...

La Teresa i jo passegem per la Rambla, fa bona hora, ni fred ni calor, anem a tocar ferro. En arribar, veiem que hi ha força gent a la platja i que fins i tot alguns s'estan banyant. Tot i això, des del balcó s'observa com els colls tenen una certa potència que ens fa arribar un bon aroma i una visió d'una bellesa extraordinària.

A la tornada ens hem assegut en un banc de la Rambla i hem contemplat les anades i tornades de la gent de tot tipus. Avui hem contemplat una parella d'uns 50 anys que empenyien dos cadires de rodes: en una hi anava un noi d'uns 18 anys, molt ben atès, però amb una mirada perduda i provocant la tendresa i emoció dels vianants, en l'altra cadira, una senyora, de ben segur la mare d'un dels pares del jove, també amb actitud de no estar gaire bé, per l'edat i alguna malaltia pròpia… Els passejaven per la Rambla, amb un somriure, saludant a tothom i mostrant una naturalitat que feia emocionar.

Penso que nosaltres vam tenir els meus pares a casa i vam tenir la sort de gaudir-los fins als 93 i 95 anys, amb tot el que representa arribar a aquestes edats, però no em puc imaginar si, a més, haguéssim tingut un fill amb alguna disminució física o mental. Estic segur que ens hauríem entregat amb cos i ànima. Bé, la nostra admiració per a tot aquell que és capaç d'entregar-se i fer allò que cal per ajudar i estimar i ser feliç així.