Poc a poc, sense pressa, amb temps, amb parsimònia…
avui ens hem regalat els silencis més expressius,
però no he deixat de mirar-te,
com aquella mirada furtiva d'adolescent que, tot i la precipitació,
sempre troba una turbulència d'esperança que interpreta positiva.
Sembla que juguem a veure qui calla més estona,
qui roman sense dir res, sembla que ja està tot dit i fet,
sembla que el estar junts ja és conquesta…
i el temps és per gaudir-lo en un silenci del tot meravellós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada