diumenge, 17 d’abril del 2022

Al meu amic...

Una carta al cel, un missatge de veu, un escrit nocturn sota una nit sense estrelles, una veu estereofònica que clama malgrat la indolència dels deserts, un cor que vola cap al cel i et deixa sense cel a la terra… i tu segueixes buscant a l'aroma de la tarongina, en aquell alè que et sabia a afinitat, en aquell batec de l'espera i la presència que programava una existència en autèntiques delícies… Algun dia hi haurà retrobament, jo ho crec, els vostres viatges pendents de jubilats seran possibles. Ànim i molta salut amic Lluc, sigues feliç en els records, una forta abraçada de cor. Si vols venir a passar uns dies a Tarragona, t’esperem amb els braços oberts, recordarem vells temps...

2 comentaris:

  1. Bona tarda Pedro, una grata sorpresa la de la teva publicació donant-me els ànims que ens solen faltar quan ens passa quelcom com el que m’ha passat a mi amb el meu company i parella.

    La veritat es que estic molt agraït del suport que he rebut de familiars i amics, com tu, tots m’han donat el seu condol i els ànims per a seguir endavant malgrat el trontollar dels primers passos cap a una vida sense Miguel. Si ell em pugues aconsellar, segur que em diria el mateix:

    “Lucas –ell em deia per aquest nom- segueix endavant, no et paris, ja vas estar prou anys enclaustrat, tens de viure la vida que vas escollir, tens de viatjar i conèixer altres persones, la vida ja ho veus, es molt curta...”

    I segur que ho faré, ell em va oferir la vida que desitjava que sovint somiava i que no pensava que es fes realitat, per lo que li estirè per sempre agraït. Possiblement moltes persones no entenguin el que dos persones del mateix sexe es pugui arribar a estimar, altres pensaran que es una incongruència (per no dir altra cosa), al principi era “el que diran” el que mes em preocupava, el que em va retardar a prendre la decisió... poder tenia que esperar a En Miguel, el meu company, d’haver-ho fet abans, qui sap el que m’haguera tocat... Casualitats de la vida? Destins? El cert es que malgrat la diferència de edat -20 anys -56/76- en la actualitat, tots dos ens vàrem saber adaptar al posat de cadascú per lo que la vida en comú (encara que ens trobàvem periòdicament i en els viatges), va esser molt plàcida i profitosa...

    Agraeixo la teva invitació, preferiria algun dia quan estiguéssiu al poble anar a fer un cafè o que vingueu a casa meva a fer-lo. Gràcies per la teva amistat que malgrat el temps passat, segueix estan present encara que si no presencial, pels mitjans electrònics. Salutacions a la Teresa la teva esposa i rep una abraçada ben forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fet, la pròxima vegada que baixem al poble, quedem, ànims i una abraçada de tot cor.

      Elimina