Com diria el poeta, aquesta remor que se sent no és de paraules, és el vent que fa una mena de melodia, com d'un violí molt afinat, que fa una mena de suaus alegries de continuïtat sens fi… No és normal que jo faci algun elogi del vent, més aviat l'associo amb el mal de cap i, fins i tot, amb la por, sobretot si m'agafa conduint. Però avui el so, no sé molt bé perquè, podria ser el d'un violoncel interpretat per un gran virtuós...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada