La meva mare solia dir allò de "Cadascú se sap lo seu i Déu el de tots"... i jo que sempre estava prop de l'àvia i de la mare, que eren persones meravelloses que acollien com cal qualsevol manca d'atenció, en la meva mentalitat imaginativa de nen pensava que l'àvia podia ser el Déu que sap allò que pot mancar a la gent i la mare una mena de braç executor de la bondat… Mai solia contar aquestes coses de petit, m'haurien pres per beneit, però ara… ara gaudeixo d'explicar-ho tot i més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada