Recordo l'alzina amiga, la que acull al caminant, que fins i tot s'ha fet els seus seients a sota i ella ha eixamplat les branques per protegir i abraçar molt millor a tothom. La font és prop, el banc de pedra, un xorro d'aigua cau amb parsimònia, alguna flor blanca es deixa veure entre els nenúfars, el raucar d'alguna granota en ple festeig alegra el dia. Mentre, cau la tarda i el sol petoneja i s'acomiada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada