Els avis han parat el cotxe perquè han vist que la filla, el gendre i la néta venien caminant pel carrer de l'església. L'àvia ha baixat primer i, aleshores, la néta, una roseta d'uns quatre o cinc anys, ha començat a córrer cap a l'àvia amb els seus bracets oberts i una careta de confiança i felicitat total, i sempre que ho veig em fa aquell afecte tan edificant i tan bonic que m'arriba al cor. Aquesta imatge la veig sovint a la sortida de l'escola i sempre la trobo molt entranyable i d'un amor molt natural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada