La pandèmia i el sentit comú aconsellen de no fer-ne, i jo penso en la història i en la il·lusió en què la gent del meu poble esperava les festes d'agost. Després ja venia la sega de l'arròs, un treball gairebé inhumà, només a l'abast dels pagesos d'aquell temps. Tots esperaven les festes amb deler, potser eren les úniques festes que feien en tot l'any i els que venien de fora acudien puntuals per fer els àpats únics de la nostra terra i gaudir de l'originalitat de cada celebració a l'aire lliure. Observo un gran desencís, però jo aplaudeixo la decisió de no fer-les, potser l'any vinent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada