Els veig somriure

A cops, a casa, tanco els ulls i ubico les persones estimades en el seu espai habitual… la meva mare al pati amb els rosers, el meu pare a l'hort fent aquells solcs tan rectes, els amics, els veïns, els companys del cole, l'era del poble, camp gloriós dels partits de futbol, l'àvia en mil versions i totes meravelloses, i el seu marit, l'avi tot potència, seny i bondat. A cops, tanco els ulls i veig sempre el millor somriure de la meva gent…

Segant arròs

Recordo la sega de l'arròs tal com es feia quan jo era petit... Segaven a mà amb la corbella, posaven la garba damunt de l'empall, les giraven per solejar-les bé, les treien a l'era amb un tiràs o un barquet, feien la garbera, tot tenint cura que no s'escalfes, fins que venia la trilladora per treure el gra de la palla i es posava als sacs. Després es portava a assecar als sequers, on es regirava fent solcs amb els peus fins que estigués prou sec i l’embassaven pesant-lo amb el canastró amb sacs de 75 kg per portar-lo al molí o a la cooperativa. Bé, era molta feina i venien molts temporers d'altres llocs a treballar…

Emanan dulzuras

Hubo un cielo propicio,

una paz lúcida en la calma del destino,

hubo una muy buena música de trinos de bosque y playa,

una presencia de estrellas que acudieron

...para magnificar la situación,

un amanecer tempranero y bullicioso,

que salió de la noche y se proclamó en luz y delicia.

Hubo unos ojos negros que se expresaban en mieles

y emanaban dulzuras sublimes.

El día a día

Hace un viento exagerado, fresco, menos mal que ha salido buen sol. En mi terraza cerrada ha florecido la primera orquídea, tiene un maravilloso ambiente primaveral, hay varios capullos que se van llenando y pronto todo parecerá una exposición de belleza y color. Estamos en casa, no invita a salir, el viento siempre me encoge y hasta me deprime, no así la lluvia que me apetece y vigoriza, y no digamos de la nieve con la que hago una fiesta cada vez que aparece. Toca descanso y siesta, comer ligero, estar tranquilo, pedirle música a capricho a Alexa, leer, escribir para contarles alguna cosa del día a día del jubilado... ¡feliz de hacerlo!

Una forma mágica de expresión

Sí, claro, desde siempre se escribió sobre los bosques,

los amaneceres con rocío, las noches de luna llena en el mar,

una música de saxo que se acerca oportuna en el atardecer.

Por supuesto que se contó sobre la lluvia en los cristales,

la nieve en la montaña vistiendo los abetos,

las ardillas jugando y volando por los pinos,

las luciérnagas como estrellas caídas buscando cobijo en la noche.

Pero apareciste tú y, entonces, se inventó la poesía...

que es como una forma mágica de expresión de la belleza.

El amor es puro

Predador y presa, pero... quién es quién, el cándido que se derrite a la primera sonrisa o la que bebe los vientos del conquistador de treinta con apariencia de veinte. Vencedores y vencidos, pero quién es quién... sigue siendo la pregunta del millón. Lo ideal es cuando no se manda, cuando no hay propósito nocivo, cuando se te va la vista y el alma, sin control, detrás de unos ojos receptores a los que también les llega la llamada del amor. El amor siempre es puro, lo demás es otra historia diferente…

L'altre Carnaval

Del Carnaval no m'agrada la disbauxa, el tot hi val i viva la Pepa i la Verge, però sí considero força interessant el que representa socialment per a moltes famílies i amics, el fet de reunir-se, planejar, decidir, implicar-se, celebrar i, en una paraula, estar junts per a dur a bon fi un projecte que quedi digne i els faci sentir orgullosos del seu treball. Hi ha molt bones representacions que han comportat moltes hores de treball, així com la preparació de balls, o la decoració de carrosses, ha estat un esforç col·lectiu que ha unit moltes mans i a més s'ho han passat força bé…

Jubilar-se al Delta de l'Ebre

S'anava a cercar el vi al Priorat (La Figuera, Gratallops, Falset), tenia sempre un bon formatge a punt i t'oferia dos dits de vi negre i uns taquets de formatge, amb un somriure d'orella a orella. Tenia una barqueta a rems, però també podia ficar-li un motoret, i anava pel riu, més aviat es deixava anar, per gaudir de la calma gairebé de la mar, els ànecs per les canyes, un vol de flamencs i una mitja becaina de pau i bé. En alguna estona pintava, qui no pinta o escriu quan ha tastat el Delta, el de l'Ebre és clar, riu i mar, reserva de la Biosfera, exposició de verds i grocs d'or, paisatge pla on els somnis no tenen cap ensurt per prosperar.

Anem de pobles

Vaig amb cotxe amb la Teresa, condueix ella, ho fa bé, li agrada. Anem de pobles... anem amb temps, parem aquí, mirem això i allò, parem allà, sense baixar que és massa empinat, dinem al bar del poble, el més típic, natural… Anem a l'hotel, descansem una mica, fem programa, però no massa, perquè tenim temps per anar, fins i tot, a l'aventura. Allà, darrera la muntanya, es veu un poblet pla, tot blanc, anem, fem fotos, una canyeta…

La tórtora segueix incubant

Seguim el procés d'incubació de les tórtores, vam veure com es feien el niu i ara, quan passem amb la compra, sempre ens aturem per veure l'emotiva paciència maternal de la incubació. Penso que serà complicat que poguéssim veure el naixement dels petits, però sí que espero poder escoltar el seu xisclar i veure'ls amb plomissol, tot i esperant que els pares els portin alguna cosa per menjar. Ha estat una bonica experiència…

Carnaval a Tarragona

No, no sóc massa de Carnaval, la Teresa tampoc i, tot i que vivim a Tarragona des de l'any 83, encara no l'havíem vist mai. Avui ha estat el dia, hem anat caminant per davant del jardí vertical, i hem arribat al carrer Ramon i Cajal des d'on sortien les comparses, hem tingut la sort d'aconseguir un banc per seure i ens hem empassat tot l'espectacle, amb bona música i unes disfresses molt ben treballades i algunes fins i tot originals. La del meu barri Torres Jordi m'ha agradat molt, han demostrat que som un barri prou eixerit. Bé, hem passat un parell d'hores molt divertides i ho hem gaudit com cal. M'ha sorprès positivament...

Me place...

Me encanta la paz y la familiaridad...
que transmiten las ardillas del Hyde Park,
me gusta la calma de la mar,
la brisa suave de un mayo florido, como dijo el poeta,
el abrazo con beso, el paseo de la mano...
hasta la encina centenaria que cobijó, con tino amoroso,
...la sonrisa sincera en tus ojos de miel,
la música relajante, los amaneceres lentos,
los atardeceres que les cuesta fenecer
y te regalan rojos de fuegos amorosos,
los días de lluvia, las noches de nieve,
el rocío matutino, la luna bañándose en el mar…

Diumenge gloriós

És diumenge, fa bon dia, potser anirem a la Pineda a fer un croissant i un cafè amb llet, curt de cafè i amb sacarina per fer-nos perdonar lo del croissant… Passejarem per vora mar, abans haurem fullejat el diari Sport, on diu que el Barça ha guanyat i el Madrid ha perdut, i que els culers tornen a ser al capdavant de la classificació de primera. Bé, sóc feliç, esportivament parlant, quan es donen aquests resultats favorables... la setmana vinent, ja ho veurem, hi ha dos partits molt complicats i fora de casa.

Anar en tren

Fa molt temps que no anem en tren i, a cops, recordem que en la nostra època d'estudiants a Tarragona hi anàvem cada setmana des del poble. Al tren llegia, estudiava, fins i tot feia alguna becaina... que una vegada em va costar passar-me d'estació. Recordo també, com no, que va ser en un tren on vaig fixar-me en la Teresa i, partir d'aquí, va canviar, diria que per a bé, la meva vida. Recordo que de jove, però ja profe de La Salle, vam fer un viatge en tren, molt llarg, fins a Santiago de Compostela (Galicia)...

Flores

Los almendros son la esperanza blanca de la primavera, se anuncian con vivo reflejo, Incluso antes de tiempo, y con el peligro que las impertinencias del mes de marzo hagan sus estragos, pero uno no puede resistirse a pensar en las orquídeas de mi terraza, que ya muestran capullos a punto de abrir, y en los rosales del Pere en el Delta, que los podó a tiempo y no tardarán en florecer con su belleza habitual…

Dissabte i Barça

Sense despertador, sense caminada, sense entrepà de tonyina, només un talladet perquè ja són les dotze. Som a casa, avui toca "calent", sense carn i amb brou de verdures, que també queda prou bo. A les quatre hem vist el Barça contra l'Eibar, un bon espectacle on el meu equip ha guanyat per 5-0, fent a estones bon futbol. Bé, a cops ho fem, descansem i no sortim de casa, estem amb xandall i amb música i sofà… Ah, a més, i per acabar-ho d'adobar, el R. Madrid ha perdut 1-0 amb el Llevant, un plaer!

Santo lunes...

Es curioso, debo ser atípico, pero me gustaban, incluso ahora, me gustan los lunes. Empieza lo habitual, lo cotidiano, cada uno en su sitio, con un tiempo para cada cosa, un orden, un concierto, una vida organizada, un horario, un descanso, una normalidad que el cuerpo agradece y hace que te encuentres sano y bien de salud… y también hace que los "findes" y las fiestas se gocen con mucha más intensidad.

Mariquitas en libertad

En los indicios de la primavera las mariquitas han invadido la fiesta de los pulgones, además son decorativas, es como si el jardín se vistiera con sus mejores galas y, en las flores, joyas con brillantes puntos negros y rojos. Mariquitas, a veces chiquitas y amarillas, mi color amado, a veces vuelan para encanto de los niños, que las ponen en su mano en espera que hagan buen uso de su mágica y preciosa libertad…

Potser ja toca...

Ja fa dies que no parlo
del somriure instal·lat als teus ulls,
no, no dic ni un borrall...
de la teva dolcesa habitual
...en els comportaments.
No, no és fàcil de comprendre,
ja fa algun temps que no proclamo
com esclata el dia quan obres els ulls,
per primera vegada al matí,
i que el petó té la suavitat sublime
que un necessita per viure…
Potser ja toca, un plaer!

Tiempos de sueños y suelos

Tiempos de sueños, anhelos,
vida sin vida, vuelo y fatiga,
bosque, mar... la que se lleva
los verdes y los azules de cielo.
Tiempos de suelo, tierra firme,
mano con mano, mirando la montaña,
la asequible y blanca, la venerada,
donde el aire es puro… y se ve a lo lejos.

Videoconferència

Truca el nostre fill Pere, videoconferència, s'està fent el sopar i ens ho va explicant i ensenyant... en una paella wok ha posat verdures diferents, a part ha cuit una mica de pasta, i ha descongelat unes gambes petites i ja pelades i ho ha mesclat tot, feia una pinta fantàstica i s'ho ha menjat molt a gust, una poma i més tard es farà una infusió relaxant i llest. Recordo que el meu pare m'explicava que l'avi Joan Bonet, que era metge, li deia que arribaria un moment en què les persones que enraonen per telèfon és podran veure i jo ho recordo cada cop que fem videoconferència…

La sonrisa a punto

Mi madre me venía a despertar toda contenta y me recitaba aquello de "Las once ya son tocadas y mi galán no ha venido, ¿quién será la picarona que me lo habrá entretenido?" o "Levántate soldado que las once son y viene el sargento con el cinturón"... Mi madre, siempre con la sonrisa a punto, rodeada de aprendices de costura, con su máquina de coser, cantando aquello del taller de bordado, donde un torero fue a bordar su capote y ella, como era la más diestra, le dijo la maestra que lo bordara ella… Mi madre hacía el solo, reían todas, emanaba felicidad a raudales y podía con todos los imponderables que nos puede deparar la existencia diaria.

Sóc de bon menjar

Sóc de bon menjar, m'agrada tot, acabo gaudint fins i tot del bròquil, que m'horroritzava, o les bajoques, que em deprimien quan la mare intentava familiaritzar-me amb la verdura. Ara sóc un amant de les carxofes, les faves, els espàrrecs, els calçots, l'escalivada, el bon romesco, del pa torrat amb all… Repeteixo: carxofes, faves, espàrrecs, calçots, escalivada... tot això té els seus moments de temporada i comporta una festa, un espectacle, un cerimonial per gaudir com cal, amb un vi negre i un cafè.

Dijous llarder

Dijous gras, tot i que al poble dèiem dijous Llarder i, popularment, també en dèiem el dia de la truita. De petits anàvem al Maset, al mas de les palmeres, o al dels Bonos, on ja podíem fer el partidet de futbol. Quan érem una mica més grans anàvem a Tortosa amb el carrilet i desprès a l'Ermita de Mig Camí... on vaig fer el primer cigarret de la meva vida, em va veure la mare i em va donar un cop als dits que me'l va fer caure al terra. Una mare és una mare, mai tenim ni tindrem res millor… Ara celebrem el dijous gras, on és molt típica la botifarra d'ou, el xató, la coca de llardons i el porc, amb tota la riquesa de formes que ofereix la pobre bèstia…

Recordem...

Recordem... la gronxadora lligada a la figuera, el carretó de fusta, la pilota de futbol amb corretja, la moto amb panera, les rateres per agafar ocells pel camp, les papaterres per anar a pescar anguiles a l'emborinada, les anguiles rostides amb soses a la vora del mar agafades de poc amb el gamber, la disfressa de mexicà que em va fer la mare i que sempre recordaré, els trencats amb col que feia la meva iaia i que no els deixava acabar de coure del tot per menjar-se'ls, les tomates de penjar rostides amb oli i un all tendre, les espardenyes d'espart, el blavet, les lligasses, els cantis de gal, la terregada, el blanc d'Espanya, trencadalles, “mantuvierdes”...

Se nota, se siente...

En la clase había varias, alguna incluso más agraciada, pero a mí me gustaba ella... tenía un aquel diferente, su aura iluminaba mejor, sus ojos emanaban dulzura a raudales y, al hablar, siempre lo justo, preciso y adecuado, mi intelecto se vestía de gala y se bañaba en luz… Es fantástico, de joven no notas, no sabes, quizá no entiendes si es amor auténtico, pero creo que si no es así, debe ser muy parecido, aunque sólo sea por mi profunda sensación de plenitud, cuando estaba con ella. Alguna vez alguien me dijo... cuando estés enamorado lo sabrás, y creo que tenía razón, se nota, se siente un algo especial, diferente, único…

El hablar de los niños

Me sigue impresionando la espontánea expresividad de los niños. Observo el patio de la escuela del Serrallo... dos niños de unos diez u once años hablan, uno le dice: "Voy a llorar con tanto drama que me van a dar un Óscar", el otro se reía, pero no pude oír su respuesta. Se acerca una niña, muy guapetona y rehecha, y reta a un pulso a uno de ellos, se pone roja, le gana fácilmente y el chaval le suelta sin malicia: "Eres un poco canija, pero muy fuerte", y la niña se va feliz a la fila con una sonrisa de oreja a oreja… Pues eso, lo que decía, que me encantan los niños espontáneos, no los que hablan como sus abuelos y, además, les condicionan sus expresiones y les ríen las gracias.

Hem sembrat alls

Hem anat en bus fins a la Rambla Nova, hem esmorzat un entrepà de truita d'espinacs, hem fet una gestió i hem baixat caminant fins a casa. I… avui sí, avui hem sembrat sembrat els alls, hem agafat un parell de torretes i hem ficat terra bona, d'aquella que ja porta adob, i hem agafat un parell de cabeces d'all, les hem desgranat i els hem ficat els grans gairebé coberts a la terra, els hem ben regat i els hem posat a la part on toca més el sol tot el dia. Ara a esperar que comencin a puntejar…

En el baile

En el baile no era muy de bailar, más bien de observar... como las madres que se llevaban hasta la silla. Observar, la rica con el rico, el alto con la alta, el pobre con la pobre, la bajita con el bajito, y algún enamorado en completo silencio, alguna mirada indiscreta, algún suspiro, incluso alguna lágrima que se descontroló de una emoción maltrecha… En el baile se baila, solían decirme, pero a mí a veces me bastaba con la música y en contemplar el ambiente, con sus miserias y sus riquezas humanas…

Hablan las miradas

Pasea con sus amigas,
y yo paseo con los míos,
arriba y abajo por la calle Mayor,
la del centro, la de más luz
…y taquígrafos.
Nos saludamos educados,
los dos grupos,
con sonrisa de aceptación,
podríamos pasear juntos...
sin ningún problema,
pero la cuestión puede esperar,
se avecinan paseos de a dos,
hablan las miradas,
vuelan suspiros y proposiciones...

Una vida en la escuela

Voy a andar un poco por el barrio, veré el patio de la escuela vacío... la escuela, mi espacio vital, griterío, vida, niños, pelotas. Me gustaba mirar a mis alumnos en el recreo, me ayudaba a conocerlos mejor y, ya se sabe, no podemos educarlos si no los conocemos. La escuela, el patio, precisa, preciosa observación de comportamientos... la escuela, los niños, mi vida.

Un bon soparet

La Teresa avui ha fet un soparet molt bo... carxofes al microones i un parell de torrades de pa amb escalivada i tonyina, bé, la seva amb anxoves, per allò de la meva pressió, de postres una taronja, que ara estan boníssimes. La llàstima és que per la nit no prenem cafè i a casa, per norma, no bevem vi perquè l'ocasió s'ho mereixia molt. La Teresa sempre genial ella, també ho és a la cuina.

La paz, plenitud...

Te abrazo, respondes, y del abrazo al beso,
te beso, me besas, y después el suspiro de paz y gloria,
todo toma sentido cuando lo cubre el sentimiento,
amanece incluso en la noche fría,
sale el sol en la oscuridad más destemplada,
suenan campañas hay fiesta en el corazón de los amantes.
Del abrazo al beso, y luego la paz, la dicha, la plenitud…

Canciones

Parece ser que, en los diferentes momentos de la vida, hay siempre una canción que te acompaña, lo importante no es la canción sino lo que te ocurre, pero suele haber una música, una canción cerca, aquel baile con tu chica... Hubo una canción que os amó y después del examen, en el bar de la esquina, otra canción celebraba tu estado, y en la pena, en la reflexión del silencio, una letra sin música, una voz amiga… Dicen que siempre hay una canción... sonó espontánea, oportuna, al conocernos.

Ous al galliner

He anat a treure els ous al galliner... de petit també ho feia, la mare m'ho deia i després em feia una truita a la francesa amb l'ou post de poc. Avui n'he trobat un de dos rovells, és gairebé el doble de gros que els altres, i jo penso que la gallina ha degut de patir molt per poder treure'l. De petit recordo les gallines lloques, la mare els solia ficar alguns ous d'ànega i el naixement dels pollets era tot un espectacle. Recordo el pati de l'àvia amb animals solts i, sobretot, un parell d'oques gegants molt cridaneres…

Las distancias cortas

De lejos no me atraía, no me decía nada, no me hablaba claro, no podía oírla… Uno siempre recuerda alguna buena película, que no era tan buena porque la protagonista no me atraía... son detalles de juventud incontrolados. El caso es que tuve la oportunidad de conocerla, de tratarla de cerca, y pude experimentar aquello que dicen de que hay personas que en las distancias cortas ganan mucho. Sí, sí, la vi más todo, lúcida, amena, agradable, incluso entrañable, todo un placer…

Copiar

No era mucho de copiar o hacer chuletas... sólo en la clase de religión, en Magisterio, donde teníamos un profesor que si le copiabas todo al pié de la letra, te ponía un cinco, y si añadías algo de cosecha propia, un seis, pero era un escándalo... muchos no compraban ni el libro y el problema era poder conseguir uno para copiar el día del examen. Hablando de copiar, lo que era un auténtico espectáculo eran los exámenes de Historia, donde las chicas se anotaban fechas y nombres en las piernas y, la verdad, te desconcertaba un poco. Bien, son recuerdos de mi paso por la Escuela Normal del Magisterio de Tarragona...

El arte de observar

Parece ser que era una actividad propia del siglo XIX... se trataba de pasear sin objetivo observando a las personas, elevado casi a la categoría de arte. En esta época acelerada y en continuo movimiento, donde todos vamos de un lado para otro ensimismados en nuestras múltiples tareas, relaja ver esta costumbre y parece ser muy sano. Suelo hacerlo con frecuencia, de hecho a veces cuento en mis pequeños relatos mis observaciones de las personas, en el bar, paseos, la plaza, el puerto…

Pulpo

Me encanta el sabor del pulpo, me gusta en sus mil versiones… con patata como lo hacían mi abuela y mi madre, a la gallega a rodajas sobre una base también de patata y un poco de picante, enteros de ración y fritos, como comimos en Tenerife, pequeñitos y encebollados son una delicia, también a la plancha con una picadita de ajo y perejil y, en el pueblo, incluso hay quien lo pone en la paella, como sustituto de la sepia. El pulpo, todo un placer.

A vegades tanco els ulls

Els nens, La Salle, els companys, excursió al zoo... una profe té pànic als coloms i jo els allunyo com puc, l'altra companya ens convida a Mikados i aquell alumne que no era de la meva classe però em va dir que jo era un home savi i que el seu pare, que sí havia estat alumne meu, li deia que sempre m'escoltes i estigués prop meu… Les nenes que ballen a l'hora del pati de després de dinar i ens demanen si les volem veure, el típic nen trapella que el convido a anar al racó de pensar, o aquell que li dic que vagi a la font a netejar-se la llengua perquè ha dit una paraulota… Bé, són records, a vegades tanco els ulls i m'ho passo d'allò més que bé.

Nuestra luz

Recuerdo la luz que habita en el recuerdo,
tus ojos de cielo verde luminoso,
tu gracia y ritmo al compás de la bondad
...de un corazón angelical.
Pienso en tu sonrisa dibujada...
en tu cara de verdes y rojos primavera,
y bebo y vivo del suspiro preciso,
la esperanza justa, el anhelo certero
...de tu mirada de ensueño.
Recuerdo tu luz, mi luz, única y preciosa luz…

La sentía tan mía...

Le apartaba la silla,
le servía el refresco,
le encendía el cigarrillo,
le ayudaba a ponerse
...el abrigo del frío.
Le cogía la mano,
la miraba a los ojos,
le hablaba despacio,
cerca del oído, musitando
...ternuras de emoción.
La sabía tan cerca,
la sentía tan mía,
sencillamente... la amaba.

Les nostres petites

Anem a veure a l'Arlet i a Tessa. Estic emocionat, em venen al cap Conxita, ma mare, món padrí… que mostrarien cofois el seu entusiasme en veure tan precioses criatures. Els hi porto una samarreta de Tenerife, però és per a l'estiu, també imants per la nevera per tothom. L'Arlet ja ha fet tres mesos i pel que veig per les fotos està creixent a presa feta i està guapíssima, tot i que ara està una mica empiocada. La Tessa ja fa P4 i és tota una molt maca i eixerida senyoreta, és alta com el seu pare, guapa com la seva mare i amb els ulls de l'àvia... totes dues m'emocionen.

El patio se recupera

En el patio reina el pino y un limonero se mantiene, un joven laurel alza sus ramas al cielo, un aguacate, que sobrevivió a la borrasca, también se muestra Lozano. Pere ha podado los rosales, dice que si se cortan antes de San Valentín, tendrán rosas por "Sant Jordi". Algunas plantas de Aloe Vera también se crían bien aquí. Dentro de lo que cabe, después del Gloria, todo vuelve a tener buen aspecto...

Carxofes a la flama

És curiós, fantàstic, Deltebre per aquestes dates i per la nit, a l'hora de sopar, fa olor de carxofes rostides. Per cert, avui he vist un programa de TV del Delta, on un senyor de l'Aldea rostia carxofes a la flama, deia que només calia un bon pessic de sal, un generós raig d'oli i res més, tot i que si li fiques un bocí de llonganissa o de sobrassada de Mallorca diu que ja ho col·loquem a un altre nivell. Són avantatges de viure al poble on qui més qui menys té un tros d'hort i fa carxofes, verdures, fruita, etc, etc.

Elefantito

Soy de los que se emociona contemplando una cría de elefante, tan bien protegida y educada por sus mayores. Lo veo pequeñajo, tierno, inexperto, aprendiz de todo, pasando por debajo de la matriarca que parece ensancharse para que nadie lo pise. A veces se retrasa o se entretiene y lo esperan y le ayudan a subir de la orilla del río, le hacen la silla con sus trompas y dan aquella buena sensación de familia feliz y bien avenida. Me lo miro y es cómico, te lo llevarías a casa y le harías mil mimos y, después de la leche, sus hierbas preferidas más tiernas…

La emoción de tu proximidad

Luciérnagas en la noche...
por los rincones donde no llega la luna,
nada que ver con la luz de tus ojos negros.
Pero la luna insiste, se recrea en la arboleda
...antes de bañarse en el río.
Paseo ajeno a todo, sólo busco una luz,
más allá de las luciérnagas
y de una luna con problemas,
busco la emoción de tu proximidad,
la luz de tus ojos…

Pere petit

Estic una mica cansat, hem tingut reunió de professors, a casa el nen m'espera amb un caçapapallones a la mà, una capsa de cartró i, fins i tot, un pot de vidre, toca anar a caçar, marietes, papallones, alguna granota… Fa vent, estic esgotat, però el meu fill fa una careta de confiança il·lusionada que no el puc decebre de cap manera… se m'ha penjat al coll, l'he pujat a coll-i-be i hem anat al Francolí, tot xisclant eufòric, com proclamant tota la seva feliç innocència. Ja m'he refet, o m'han refet els ulls del meu fill, ho hem caçat tot, màxima emoció, total. Som a casa, és com una cura, un bany purificador, un estat d'amor únic…

Mi soledad acompanyada

Cuando estoy solo veo que se me acerca el mar,

quiere invadir mis verdes de bosque y montaña,

quiere sumergirme y llevarme a bailar con las sirenas y los delfines.

Cuando estoy solo, parece que se ponen en marcha los elementos,

a la luna y todas las estrellas conocidas no les gusta que esté solo,

quizá no sepan que yo nunca estoy solo del todo,

los que me amaron, los que me quieren, los supuestos, los posibles,

los que perecieron por el camino, de alguna forma, siempre están conmigo.

Alguna vez ya les hablé de mi soledad acompañada,

ya saben... en mi roca de acantilado, o en mi vieja encina.

Anem al Delta

No sé si quedaran taronges, si més no, alguna per fer sucs segur que sí i alguna de grossa potser també. Portem alguna coseta per al Pere i algun regal, record de Tenerife, per les nenes petites i la família. Sempre és una il·lusió veure la família i respirar poble, això ho solia dir de jove, necessitava venir al poble per omplir-me d'autenticitat i ara, tot i que és diferent, doncs també... cada cop que sóc al Delta, sembla que sóc un peix que coneix les seves aigües i es troba d'allò més bé. Bé, demà baixarem per la costa, comprarem uns croissants a la Pineda i cap al Delta a dinar amb el nostre estimat fill Pere, que sempre tenim moltes ganes de veure.