Recordant la meva cosina Conxita

Era una mica més gran que jo, no gaire, així que nosaltres de petits jugàvem plegats per damunt els sacs d'arròs del meu padrí i fèiem, fins i tot, teatre... ella es ficava de bocaterrosa i aixecava els peus, i jo pujava i posava els meus damunt dels seus, i ens aguantàvem una bona estona. També recordo que una vegada vam guanyar un concurs de twist, aquí al barri, ja que teníem una certa gràcia. Quan no estàvem junts ens enyoràvem i, ja de més grans, quan venia al poble, ella em posava al dia de les novetats de la família i dels amics.

La vida ha estat poc generosa amb ella, pel poc temps que ha tingut per gaudir-la però, tot i això, ha pogut assaborir la bonhomia del seu fill, tot sabent que el deixa molt ben acompanyat i ben estimat per tothom... també del seu marit que sempre ha estat al seu costat amb total entrega. Ha vist com la botiga que ella ha sabut revaloritzar, Ricard la regenta de manera força excel·lent, vestint de treball a tota una bona cartera de clients.

Sempre penso que quan un es va fent gran, el seu entorn també s'hi fa, notes molt en falta la gent que t’estimaves i que formaven part de la teva vida. Viuen al nostre cor i, sovint, ens arranquen un somriure, una mena d'aplaudiment al recordar les seves actituds, ens donen consells, recomanacions, diria que són allò que anomenen Àngels de la Guarda, ara una mica lluny, massa lluny...