Uns s'aferren a l'esperit d'en Joanet, a la por escènica del Bernabeu, a les ampolles o la resurrecció d'en Guruceta. Creuen en la remuntada, tenen fe, viuen immersos en l'esperança de la mà que sempre arribava quan tot era en blanc i negre. Tenen l'afalac del narcisista, com he llegit darrerament a l'Estimat Miquel, d'en Lluís Llach. Molt semblants als francesos en l'apreciació d'allò que és seu... si només guanyen la Copa del Rei, aquest serà el trofeu màgic, el més valuós, el del K.O. i tot això... i si guanyen "la décima" serà un piular etern. Feliç aquell, o no tant, que s'explica històries i se les empassa, encara que siguin rodes de molí.
D'altres, sempre temem el daltabaix que capgira tota esperança. No han servit de res tots els èxits d'aquests darrers cinc anys, sent exemple a Europa i al món d'una manera de fer i comportar-se que ha estat l'admiració de tots, vull dir... dels que tenen bon gust. A la primera desfeta es perd la confiança, s'entra en depressió, nihilisme total. De l'excel·lència a la vulgaritat. Dels millors del món a canviar-ne sis. Fi de segle, mort sobtada... Els culés som gent de poca fe però, a mi, m'ha fet tan feliç aquest gloriós equip de futbol que em resisteixo a pensar que tanta felicitat tingui un trist final. El gol de Messi a Bilbao, una obra d'art, i la recuperació física dels jugadors base m'animen a pensar en el retorn de la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada