He vist plorar una noia

Tenia els ulls encesos, tot i que regats

de llagrimots sincers, constants.

Ulls turquesa, d'un blau cel o verd blavós,

s'imaginaven entre vermells de penes i clams.

Vestida per l'ocasió, deixada anar,

en un racó desert, llunyà,

allí on a les oliveres no els arriba l'auxili

i la discreció té el seu escenari de silenci.

He vist plorar una noia, tota tristesa,

fora del camí, sota una olivera seca,

sense consol, ni espectadors, ni comprensió.

I en veure'm prop, aixecà el cap, com a sorpresa,

en veure envaïda la seva intimitat, el seu refugi,

el seu lloc d'esclat i plor i lament.

La llàgrima s'atura per moments

i exposa els ulls de gata de les fosques...

turqueses de blaus cels o verds blavosos

i, suspicaç, s'aixeca i s'amaga,

ja no pot plorar a gust i bé,

en particular opció del seu desencís.

Potser plorava per la decepció fatal

de l'amor perdut que havia trobat.

Potser la ferida era profunda i cruel,

palès quedava que no era temps de cicatriu,

i la noia, ara amagada, feia vida del plor i del sentiment...

i el bosc, encara sec, n'era testimoni,

juntament amb mi i els seus batecs de cor accelerat.