Però sempre hi ha algú que diu que li agrada,
sempre hi ha un jo que es distreu...
i ho passa bé, passant de res, pensant en tot.
Avui no escriuré res, o potser sí,
perquè entrant al Parlem de... és com despertar
en un dissabte amb sol, sol i amor,
més enllà de tot diumenge.
Són les quatre, els nens de l'escola surten
al compàs d'una música estrident.
En una hora, la Teresa, i demà... el Pere.
Qui no escriu ballant la festa?
Qui no canta a ritme de bona cara?
Com diria el meu fill, tot fa cara de bona pinta.
Ara escric, com sempre, donant gràcies a la vida,
pel dinar de pau i Teresa,
per la migdiada plàcida fins les quatre,
per la caminada per les platges,
amb l'amic Antonio, amb olor de mar.
Potser algun dia, a les quatre, no escrigui res,
potser arribarà un moment
en què la felicitat no tingui pentagrama
i, entre músiques no escrites,
només sigui una reflexió d'ones sonores,
ecos de cants d'escola, sortits del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada