Recordo el primer cop que em va somriure, era un somriure d’acceptació, de comprensió, i a mi em semblava que també d’afinitat. Vaig mirar cap al darrera i també cap als costats, però no hi havia ningú, era meu, el somriure era senzill, natural, lluminós i meu, tot meu, la complicitat era total i potser hauríem de donar veu als silencis i, tot i que encara no ens sortia la veu, la remor dels nostres cors ja era palesa, brillant, incipient, madura, sincera, molt a punt…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada