Sovint recordo quan l’àvia va fer 60 anys, em semblava una eternitat i, amb aquell pensament de nen, ho trobava gairebé impossible que una persona pogués complir aquesta edat. De totes maneres, jo sempre la veia com una gran actriu plena de recursos i experiències que desenvolupava el seu paper a la perfecció, en les diferents situacions en què es podia trobar. Tenia aquella gràcia felina i primaveral, aquella complicitat de persona feliç, però també podia posar aquella cara de pomes agres que et despullava a cops de realitat. No, no era una actriu, era tota naturalitat, naturalitat i noblesa plena, molt sana, molt pura…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada