La conversa amb ella va ser fàcil des del primer dia. Ella em parlava del despertar del seu cor, de la suavitat emocionada dels seus batecs… i jo corresponia amb renovada poesia de la sensibilitat més natural de la realitat. Això no vol dir que no reparés en la bellesa típica i solitària de la flor del penya-segat, que roman allà, immaculada, amb el seu mecanisme de defensa tan aconseguit. Ella m'escoltava i jo... ja l’estimava del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada