No, no era una veu com aquella que clamava al desert,
del meu cor sortia una veu que cremava com el foc
i es feia pas a cops de fe i de realitat…
Diria que el meu cor estimava intensament,
d’una manera que no és podia contenir,
i es manifestava per cada un dels porus de la pell.
La veu del cor, la del meu cor, acabava sortint nítida, forta,
estereofònica, penetrant, clara, neta, i aleshores…
era ben escoltada com la música del seny i la millor i màgica veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada