Mare de Déu, quins ulls… grans, blaus, preciosos, d’aquells que diuen que parlen, però ho fan amb extrema dolcesa perquè en són plens. També porten el somriure etern dels seus llavis incorporat, de tal manera que sembla que van fent pampallugues com si fossin el rastre d’un estel que va escampant la seva llum. M’encanta la seva expressió en el silenci, allí puc llegir, gairebé escoltar, tots els fonaments de la prudència i el seny. Mare de Déu, quins ulls!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada