Que no em traguin la finestra,
prop de la lluna que m’ajuda a volar,
que em propicia la facilitat dels somnis
…més o menys possibles.
Que no m’amaguin les muntanyes,
sobretot aquelles nevades
on viuen les fades i els genis
i tota mena d’éssers fantàstics,
que mantenen vives totes les il·lusions
de les persones somiadores.
Que tothom em deixi tornar al mar,
sempre hi vaig a l’hivern i, aleshores,
ell, jo i la lluna, la fem petar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada