Camino poc a poc, però camino… He après a mesurar l’esforç, m’assec quan cal i, fins i tot, faig alguna petita acceleració quan sembla que les meves cames s’han alliberat una mica i sembla que la sang circula molt millor. Sempre dono gràcies per tot, simplement per obrir els ulls i contemplar un nou dia, veure que el regal d’un dia més és possible, i procuro gaudir-lo, no com si fos el darrer sinó com un esclat de felicitat. Encara tinc molt a fer i, com sempre, romandré agraït…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada