Parades preferides

Vaig caminant cada día pel barri, pel Serrallo, pel riu Francolí, fins i tot pujo les escales mecàniques i després baixo caminant fins a casa. De tant en tant, faig una parada i ja tinc triats els meus llocs preferits per fer-ho: al port, on observo les barques, les gavines, els cormorans; davant del pavelló poliesportiu, un banc a l'ombra i prop de casa; al passeig on era el jardí vertical, també és una bona i agradable parada, i la darrera que solc fer és a la placa de la Farinera, ja a casa…

Conill amb ceba i tomàquet

Feia molt temps que no en fèiem… i el meu record va cap a la mare i la sogra, quan els conillet eren de casa i els tomàquets i les cebes també eren dels nostres horts. Però la Teresa que, com ja sabeu molt bé, tot ho millora i actualiza, avui m'ha sorprès amb aquest plat tan deliciós. Res era de casa evidentment, però ella ho ha fet amb ingrediente de bona qualitat que s'han apropat molt als nostres originals. El problema és que has de menjar una mica de pa, però un dia és un dia i ho hem gaudit molt…

Que llueva...

Y, puestos a llover, que lluevan besos, ternuras,

soluciones, abrazos, sonrisas, caricias… 

Si ha de llover, que lluevan cantos de esperanza, 

las promesas cumplidas, aplausos de gran bienvenida

a todos los ciertos del alma… 

Que lluevan misterios resueltos, suspiros profundos,

ilusiones muy plenas, llantos de alegría incontenible, 

silencios oportunos, palabras decisivas… 

Que lluevan gotas musicales tecleando en los labios del amor, 

que lo haga siempre a gusto de todos, 

que nadie se quede sin buena lluvia...

 

Plasmar el sentimiento

Quién supiera escribir, decía el poeta… y yo lo entiendo porque no resulta fácil poder encontrar las palabras que puedan expresar exactamente la pura belleza del buen amor, del primer amor, aquel que crees único y definitivo, o incluso el último amor, que en realidad fue el primero que era realmente amor… describir la belleza, sobretodo la del alma, plasmar el sentimiento. Quién supiera escribir y contarlo en verdades...

Benvinguts a la classe de 4t A

Doncs no, jo ja no tinc cole, però recordo, i no em desagrada, cada temps de l'activitat escolar… programacions, claustres, llibres, preparación de la clase i poder deixar-ho tot a punt per a la bona rebuda de la canalla. Recordo la meva cartellera d'entrada, amb unes lletres molt grans i boniques i de colors vius: "Benvinguts a la classe de 4t A", i ho acabava d'omplir amb fotos de plantes i animals diferents...

30 d'agost

Avui és una data significativa, tal dia com avui va morir el meu pare, tenia 93 anys i el teníem a casa, com ell volia, com tots volíem. El pare sempre és present, ell representa la bonhomia, la bona gent, la proximitat, l'abraçada, aquella que no mesurava massa bé i que espremia amb tota la força del seu bon amor de pare. Un altre dia com aquest també va néixer la Tessa, la nena de la meva cosina Teresa Margalef, i va ser con un bany il·lusionat de la més sana de les alegries. Avui ja fa set anys i està feta tota una senyoreta, farà segon de Primària i ens omplirà de joia veure-la progressar adequadament. Moltes felicitats maca, per molts anys de salut, pau i bé, t'estimem molt!!

Som a la Montoliva

És un restaurant que està als afores de Vilallonga del Camp i ens té el cor guanyat des de sempre. Avui ens venien de gust uns cargols a la llauna i, contràriament al que solem fer, hem demanat una llauna cadascú, boníssims, es podien treure bé i l'all-i-oli, era suau i lleuger. El seu típic i tradicional porronet de vi negre, crec que és de Bràfim, i sempre acompanya molt bé. De postres avui hem fet un flam de mató i el nostre cambrer preferir "Sergio", ens ha obsequiat amb un plateret de carquinyolis. El cafè també el fa bo, tot i que avui era una mica llarguet…

Síndria i meló

La Teresa no em deixa comprar una síndria grossa perquè diu que no ens cap al frigorífic però, com sap que m'encanta, avui me n’ha comprat un quart i l'he gaudir com cal, com un nen, és prou dolça i molt refrescant i per aquest temps és ideal i recomendable. Una altra historia és el preu, no sé quan li haurà costat, però ahir un amic es queixava de què un meló li havia costat tretze euros... Recordo que, al poble, la família sortíem al carrer a prendre la fresca i era típic de posar algun meló de moro al frigorífic i repartir-lo a tallades mentre fèiem petar la xerrada. La síndria i el meló sempre m'han agradat molt, són molt refrescants.

La mare parlava amb les flors

La mare parlava de la floreta del dia i de les boquetes de conillet, dels clavells vermells i de les marqueses, però on feia parada i fonda era amb les roses però, tot i tenir-ne de vermelles i grogues, ella es quedava a enraonar amb les blanques… i aquest és el motiu de la meva devoción. La mare parlava de l'esparreguera i dels pensaments, de les floretes de Sant Josep i els lliris… La mare parlava amb les flors i era feliç.

Esmorzar d'amics

Cada cop ens costa més trobar un dia en què no tinguéssim allò que jo en dic "xapa i pintura", o que no estiguéssim de viatge, en el millor dels casos. A les nou, al lloc de sempre, restaurant Els Pescadors, a l'aire lliure, mirant al mar i amb els quatre companys, tan bona gent i entranyables com sempre. Avui dos hem menjat bacallà, un altre calamars a la plancha i el quart cananes en ceba, tot bo i molt atractiu, amb un bon vi del Montsant i aquests dies, fins i tot, faig el nostre famós cigaló de Terry. Bé, com sempre dic, i sempre és molt veritat, el millor és sempre la bona companyia. Per molts anys i amb bona salut, companys!!

El nas de la tardor

M'agrada el dia, així com a clos, incert, amb un sol tímid que no goza trencar l'exquisida penombra ambiental. Potser és el nas de la tardor que, de mica en mica, s'endú els malaurats focs de l'estiu, o si més no, sempre procura una pluja que, tot i que normalment arriba sempre tard, sempre és molt d'agrair. Però a mi m'encanten aquests dies, la vida a l'ombra protectora que apropa i propicia l'abraçada i el bon recolliment...

Me gusta cuando callas

Podría escribir un poema sobre sus explícitos silencios, saber callar sí sabía, algo tan poco común y tan difícil, pero ella tenía el silencio como arma de comprensión, de acompañamiento, de ayuda, incluso como un regalo, y era en este aspecto cuando mi admiración alcanzaba su máxima expresión. Cómo no recordar al gran Pablo Neruda: "Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes…"

Venga, vamos, corre...

Ven, vamos, te invito a viajar por las dulzuras del bosque,

te hablaré de los aromas más selectos, 

aquellos que solo emergen en las primaveras de diseño 

para que sean el hábitat adecuado del mejor amor. 

Ven, vamos, acompáñame y te contaré y contemplarás… 

cómo los pájaros emocionan con sus trinos de cortejo apasionado, 

y, en nada, circulan, paja en pico, formando sus nidos de amor. 

Venga, ven, corre...

 

Bajoques

Hem fet bajoques i una patata, i una ceba per a mi, i de vegades fins i tot algun trosset de carbassó, un raget d'oli d'oliva i un polsim de sal. Bé, és allò que en diuen fer bondat i compensar al cos d'algun excés que fem, no gaire sovint. Amb la mateixa dinàmica fem també bledes o espinacs, normalment bullits amb patata, però algun cop la Teresa els fa sofregits i resulten força bons. Darrerament en costa més el bròquil i la col-i-flor, però la Teresa ho fa al forn amb formatge i li queda molt encertat...

Observando

Por aquí el mar con el agua a 26 grados, la noche con la luna presta al baño,  casi que se lo piensa dos veces el bañarse. Llueve y un río se llena, vuelve a ser río y se va loco hacia el mar… siempre pensé que los ríos endulzan las gracias y los saleros marinos. Un hombre pesca con la caña en un lago, a cada pez que saca le quita el anzuelo y lo vuelve a tirar al agua, me gustaría verle la gracia, pero no lo consigo. Observando, que es gerundio...

Videotrucada

Hem parlar amb el Pere per videotrucada, ho fem sovint, ens fa la sensació que som aquí o allà, és a dir, que estem junts físicament, igual que ho estem de cor. El Pere sol trucar quan arriba de la feina i així sabem que ha arribat bé… i ell també és preocupa de que nosaltres estem bé. Enraonem una mica de com ha anat el dia, consells habituals de la mare i el bona nit i bon descans del pare… ens acomiadem amb un petó amb la mà, allò tan natural i tan bonic com és l'estima d'una bona família unida… i, en assabentar-nos que estem bé, doncs, molt bona nit!!

La confianza

Puede pasar que alguna vez le hayamos contado nuestros proyectos a la persona equivocada, hemos puesto nuestras ilusiones a su alcance, nuestras esperanzas mejor soñadas y nos hemos encontrado que nos hablan de los castillos en el aire, o te recuerdan el tan cacareado cuento de la lechera. Ni un ápice de acompañamiento, ni comprensión, ni complicidad. En mi caso, si alguna vez pasé por eso, fue un extraordinario alimento para mi orgullo herido y seguir adelante con más ímpetu. Otra cosa diferente es que un amigo te ponga sobre aviso de los posibles peligros con los que puedas encontrarte y estar bien preparado…

Caminar por la sombra

Caminar por la tarde aún larga de agosto, cuando el sol ya no es el mismo y se fue con sus fuegos a otra parte. No hace tanto calor, quizá un supuesto otoño de visita, deja alguna brisa refrescante y alguna hoja de morera, quizá las más grandes, ya se ven por el suelo, ahora de color amarillo, pero a no tardar se verán como el cuero. Caminar por la tarde de agosto, despacio, por la sombra...

Bessones xineses

Sóc assegut a la plaça del barri, davant de l'escola del Serrallo, prop de la font, fa bona ombra i fins i tot corre un airet fresc mariner. Acaba d'arribar una señora xinesa amb un carret amb dues nenes bessones, d'uns dos anyets escassos, són precioses, les ha baixades i s'han posat a jugar amb una corda d'uns tres metres, l'aguanten una de cada costat i es van enroscant fins que s'arriben a tocar, aleshores es posen a riure i fent voltes tornen a la posición inicial. Un encant de criatures, precioses…

La primera tonyina

La barca blandava més del compte i, aleshores, el patró va girar cua i va atracar en una mena de refugi a la roca costanera. L'objectiu era agafar alguna tonyina i, en amainar el vent, vam tornar cap a la mar, vam encebar una mica i, en un no res, vam escoltar l'espetec d'una picada, va costar una mica, però la vam treure i a mi en va fer una il·lusió especial, ja que era la primera que veia així, recent pescada. Després, degustar-la a la mateixa barca, feta per entesos de la cuina d'aquest peix, era una passada!!

Nostàlgic mes d'agost

Al mes d'agost tinc moments en què estic una mica nostàlgic… de nen i de jove a casa, al poble, a Deltebre, a la part de La Cava on vivíem. El cafè de la mare molt amb maquineta manual, aquell aroma que, juntament amb el del brou de pollastre de casa, m'han acompanyat sempre. El berenar de l'àvia, una unça de xocolata ensucrada, que sempre el trobava boníssim, i només tenia el problema que m'havia de menjar una llesca de pa. Els amics del poble, els partits de futbol al "Salat", els banys al canal, on fèiem uns capbussons espectaculars. Ja sé que em repeteixo però… com no recordar el pa amb vi i sucre que tan bo feia la meva gran àvia!

Amb els nens al zoo

Durant molts anys vaig portar als meus alumnes al zoo de Barcelona, al final me'l coneixia perfectament i ho podia explicar bé i al seu abast. Alguns preferien els ocells (l'aviari), d'altres els mamífers ferotges com lleons, tigres, panteres, alguns els elefants i les girafes, a mi m'agradava molt el terrari, on hi havia els cocodrils i d'altres rèptils, sobretot les serps, per les que sempre he tingut una certa curiositat. Recordo que anàvem a veure l'actuació dels dofins i d'una orca que li deien Ulisses i la canalla s'ho passava molt bé. Algun cop també vam anar a l'aquari, on el passeig pel passadís mecanitzat mirant el taurons, també era força interessant...

De alma a alma

La sinceridad del sentimiento no tiene norma ni método, no tiene un muestrario de formas exhibicionistas, ni un protocolo que hay que hacer llegar en verso, o al menos en lenguaje musical super peinado. La sinceridad del sentimiento va de alma a alma es tan sutil que del corazón sale un aroma a rosa blanca, como un toque de distinción, verdad que el alma aromatiza vía corazón sensible...

El delirio refexivo

La hermosura de la paz… 

allá donde la noche es menos misteriosa, 

y hasta las auroras ya agudizan sus silencios 

y se detienen plácidas…

para dar tiempo al buen tiempo del delirio reflexivo,

de la calma noble, del abrazo sincero, 

de la verdad explícita, del revuelo de las musas, 

en sereno y gran consenso de feliz éxtasis total. 

Hermosa paz...

 

Arròs

Es pot fer de mil maneres i amb moltes coses: arròs bullit, a la cubana, amb sípia, pop, gambes, musclos, navalles, galeres, cloïsses, arròs tot pelat, arròs del senyoret, arròs amb bacallà, amb pollastre, ànec, fotja, arròs col i fesols, trencats amb col, arròs amb ortigues de mar, amb cargols, arròs amb llet, arròs del caldo, arrossejat, a banda, arròs negre, arròs amb cranc blau, paella mixta, marinera, vegetal, arròs a la cassola, amb anguila, amb llamàntol, llagostins, sec o caldós… Arròs, sempre bo!!

Enamorarse de la luna

Debo ser como aquel toro qué se enamoró de la luna, mientras se bañaba en el río cuando iba muy llena. Me encanta verla, pero mejor en el mar, y desde una terraza, con buena compañía de personas entrañables y con buena música de flauta, saxo y violín, y un buen cava Brut Nature, fresco, al punto, burbujeante, en una noche del mes de agosto, siempre tan sorprendente y presta para el amor soñado ideal...

Cuando te veo

Cuando la veo me siento poeta,

y me voy al departamento de lujo de mi corazón, 

y allí cojo y acaricio mis palabras diseñadas para el caso, 

les pongo una música suave de aquellas que acarician el alma,

y entonces resuenan verdades con dulzuras, 

palabras que parecen suspiros delirantes, 

palabras que llegan directas proclamando amor…

Cuando te veo, soy emoción, soy sublimidad, 

y me siento poeta, claro...

 

Avui, paella...

A casa nostra els diumenges fèiem paella, la mare la feia del que podia, i sempre era bona, com tot el que feia ella. És diumenge, la Teresa fa paella marinera, fa temps que no en fem, ha comprat un preparat per fer-la que fa tot el goig del món, musclos, gambes, sípia i uns escamarlans, a més ella sempre compra un manat de navalles per decorar que li acaben de donar un sabor espectacular. Recordo les paelles familiars, a casa de la Teresa i algun cop la mare també, posàvem la paella al mig de la taula i menjàvem directament de la paella. Era molt entranyable, molt familiar y agradable, íntim, de molta unió...

"Burladero"

No érem gaires però hi havia el milloret de cada casa i fèiem uns berenars que eren massa. Un cop ens vam comprar un pernil i jo era l'encarregat de fer els entrepans amb pa i tomàquet, em quedaven boníssims. Alguna vegada Segarreta, tot un artista de la caça i la pesca, ens portava algun collverd a la cassola, o algún llissal en suc, que ens llepàvem els dits. Recordo també haver fet alguns entrepans de sardina en escabetx o de musclos, també de llauna, però a tots ens agradaven més els berenars fets a la cuina, amb productes de la nostra terra...

Dulcificar

En el muro de contención, se desplaza frondosa una planta enredadera, en el mástil de la barca más grande hay una gaviota, del puente del tren cuelga otra planta, como una rama de un árbol desmayado, de la pared de aquella casa abandonada emerge una flor blanca como curtida en mil batallas para salir blanca y airosa… Siempre hay alguna caricia que dulcifica todos los entornos, una luz, una sensibilidad que los colorea y ennoblece y dignifica...

Poesía bucólico

Poesía bucólica… el campo sin cultivar, el cultivado, la arboleda en la montaña, la montaña nevada, el bosque más cercano donde reinan los pinos con alguna encina testimonial para el descanso del caminante. Animales en libertad… me gustan las vacas sueltas, a su aire, me encanta el ganado vacuno en general, y en libertad, claro. En mis paseos por los pueblos, siempre me paro para hacer fotos a los toros, vacas, terneros… me encantan, les encuentro una bella ternura parsimoniosa y encantadora.

Tu risa

Te veía de lejos, muy lejos, demasiado para mi gusto, pese a todo me enamoré de tu risa, que siempre me dejaba muy intrigado… Me preguntaba, cual sería el bendito motivo de las delicias que me producían, no ya tu risa dulce y pausada, sinó también tu sonrisa que, como anticipo generoso, mandabas a los cuatro vientos de tu entorno. Me acerqué y pude comprobar en ti una muestra fehaciente de aquello que han tenido a bien llamar felicidad. Preciosa risa, incluso en los ojos…

Sóc de Deltebre... un orgull!!

Sovint penso, com no, amb l'àvia i la mare i la seva cuina dels nostres productes naturals. Potser vaig molt enrere, però recordo les tenquetes fregides amb tomàquet, l'anguila rostida amb all-i-oli, llissal de Buda a la brasa, un suquet d'ortigues de mar, caragolets de la boqueta roja en ceba i tomàquet, escrita fregida, mussola en suc, bolets de xop, polla d'aigua a la brasa, amb carxofes rostides, fotja en arròs, xapadillo d'anguila o de tenca, un suquet d'anguiles o d’angules, mil formes de fer arròs, totes bones… arrossegat, a banda i sobretot col, arròs i fesols amb cua de porc…

Una "xinadeta"

Algún diumenge, la Teresa truca a un restaurant xinès i ens fa venir un menú per a dos que ens serveix per a sopar i tot. Una amanida xinesa una mica dolça i agradable, "tallarines de la casa", "ternera con bambú i setas chinas", "pollo con almendras" i dos "rollitos de primavera". De tant en tant ho fem i no ens cal pensar en fer cuina i a més, ens agrada, és lleuger i diferent a tot el que mengem habitualment, i el preu, tenint en compte com s'ha posat tot el tema alimentari, encara s'aguanta prou bé. Aigua fresca, una mica de fruita del temps i un bon cafè de la Teresa...

El amanecer que quiere ser noche

Y si es preciso la luna irá de llena, 

el violín y el saxo se complementarán como nunca, 

y las burbujas escrutantes de un cava, 

a la sublime altura del momento,

bailarán al compás de nuestra felicidad 

mientras el amanecer va llegando, 

queriendo ser noche, amigo, testigo, cómplice… 

Una brisa suave, un disimulo, 

un amago de luna en la nube, 

y el beso que todo lo certifica maravillosamente 

y hace que aparezcan las estrellas 

como bellas marionetas musicales...

 

Aquel tren

El tren suele pasar más de una vez… Los pasajeros, algunos repiten, otros son nuevos y, alguna vez, la escena ocurre en el mismo vagón. Tú ibas en el tren y yo en el mismo vagón, me veías, te veía, te miraba, y yo creí ver que me mirabas, seria y dulce, como misteriosa, con todo el misterio que puede tener la dulzura juvenil de todo un proyecto de maravillosa mujer. Mira por dónde, aquel tren que ya creí que no pasaba, me llevaba, nos llevaba...

Plou... ja era hora!

Com l'espasa que s'anuncia amb un reflex viu, la pluja es proclama amb un esclafit de llamps i trons. Sembla que Sant Pere està empipat o que, més aviat, de la seva bondat s'escapa la benedicció d'una pluja que ens és tan necessària. La plaça és buida, evidentment, cap ocell, ni colom, cap cridòria de nens, cap jove amb el móvil, ni senyora amb la compra. Plou i, com diria el meu sogre "Aigua a bufetes, aigua a bassetes", és a dir sembla que sembla que plourà més i això és bo, fa molta falta, tot és molt sec...

Dinar d'aniversari

Volíem anar al Xaloc, però fan vacances, i hem fet cap al Sol Ric. Aquest és un lloc típic i tradicional de sempre a Tarragona, on cada cop que hem anat ho han fet molt bé, però avui ens han decebut una mica, han tret de la carta les mariscades i les graellades, hem demanat costelles de xai a la brasa i ens han servit xai variat, les postres eren gairebé ridícules i el cafè tampoc estava a l'alçada. L'únic que hem trobat excessiu és el preu, la resta sembla una clara manifestació de la crisi energètica i la pujada de preus en l'alimentació. Ho sento, perquè sempre era una referència...

El arpa de Bécquer

Lo llaman el don de la oportunidad, el estar en el momento justo, en el lugar adecuado, o aquel que aprendió a callar, a escuchar y a intervenir para dejar las cosas en su sitio y los puntos sobre las íes para que no quede ningún entuerto por resolver. Cuántas veces el arpa así duerme en el fondo del alma, decía el poeta, y una voz como Lázaro espera que le diga… “levántate y anda”. Cuántas veces callamos o no, hablamos de más o de menos, cuántas veces no estamos prestos, raudos, oportunos…

Festes a Deltebre

Flors, música, fotògrafs, soroll… tot puja una mica de to, les eternes reivindicacions, família, amics, menjades pantagruèliques, berenars a la plaça de carros i carretes, on no es mata cap bou. Festes… abans encara eren més populars i entranyables, hi havia curses a peu i en bici, pal ensabonat, curses de sacs, trencar l'olla, proves d'arrossegament de diferents categories de cavalls i eugues, ball, amb l'actuació de les primeres figures del panorama nacional e internacional, alguna revista… Recordó el "burladero" que fèiem a la plaça, on teníem un barrilet amb una mena de vi d'agulla i berenàvem coses típiques del nostre poble...

Sueño refrescante

Ya saben, con el calor me imagino bajo la lluvia, pero no se preocupen, yo no canto, ni mucho menos bailo. Así que, si me lo permiten, les pinto y les cuento un campo con césped para andar descalzo y con la lluvia cayendo, fina y plácida, sobre mi cuerpo, tan sediento él, de una fresca caricia, fría y natural… Por supuesto que se trataría de una lluvia que no enfría, solo refresca, y a una temperatura que tampoco baja mucho sus baremos...

Frutos más maduros

Fue un amor de primavera… 

que ardió arduo como un verano anticipado, 

que en su precipitación sólo bebió con los ojos 

y quedó con sus fuegos por apagar. 

Pero me hizo tomar consciencia de mis primeros…

asiduos y muy preciados enamoramientos, 

y al final veía que todos llevaban un agosto en sus entrañas,

pero siempre aparece la lluvia…

y con ella nacen frutos más maduros. 

A veces confundimos el amor con otras sensaciones, 

o es el amor quién nos ofusca sin remedio...

 

39 anys junts

Sembla com si fos ahir, del bracet, pel carrer Goles de l'Ebre fins a l'església parroquial de Sant Miquel… ella amb el seu pare i jo amb la meva mare. Vam entrar de la mà i vam dir que sí, i vam confirmar allò que tothom trobava tan bé i que nosaltres vam considerar que, estar junts per sempre més, seria una manera molt meravelloses de plasmar la nostra existència. Qué dir-vos... la Teresa és aquella llum incandescent que sempre deixa brillar a través del seu cor noble i generós, la seva capacitat és sempre edificant i la convivència amb ella és un regal diví. Ho hem ben celebrat com cal… molt agraīts de poder arribar-hi.

Nunca hablamos solos

Aprendí a soñar en silencio, a escribir por la noche…

y a practicar los discursos que me parecían precisos e impactantes. 

Y apareció la soledad y el espejo… 

que fue testigo de todas mis verdades a corazón abierto. 

Y recitaba en sueños, y en mis paseos por la luna, 

que aún no era mi confidente como ahora, 

cantaba al dictado del corazón con un fondo de música de amor.  

Siempre pretendía expresar que las personas nunca hablan solas...

 

Espinacs

Recordo que el pare en feia al seu hort, la mare els bullia amb una patata i amb un raget d'oli d'oliva, ens els menjàvem amb molt de gust. A mi m'agraden i la Teresa en fa sovint i de diferents maneras i sempre en resulten molt agradables… M'encanten sofregits amb un allet i unes patates fregides a daus, també gaudeixo molt dels entrepans de truita d'espinacs, sobretot els que fan a Tarragona al bar Pinyol que, a més, t'ho serveixen amb unes olives boníssimes i un café extraordinari. Bé, sóc un fan...

Mida, control...

Un poeta deia allò de “i tindrem una mida per a totes les coses”... aquesta era la meva aspiració i, de mica en mica, ho he anat aconseguint. No m'agraden les coses molt fredes, ni molt calentes; de beguda, quan ja en tinc prou, mai passo de la ratlla, reconec el punt a partir del qual he de parar perquè no em senti malament… Em costa més mesurar totes les manifestacions emotives, tot i que mai he estat molt extremat, tinc llàgrima fàcil, però és interior, d'aquelles que no ragen per la galta...