La tarda es resistía a morir… aquells vermells amb els que el sol pinta els núvols s'estaven a l'aguait pacient, com esperant que en la seva parsimònia passes alguna cosa, tot i ser prop de la font i la plaça, reinaba el silenci, només una abella embogia damunt d'una flor. Potser un ocell, potser una música indefinida, potser un batec de cor compassat, potser era el teu, potser era el meu, potser tots dos, un amor de simfonia a dos, segur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada