Sóc a la roca de pensar, bé, ara més aviat a la roca de somiar, de fer allò del reviure, entre silencis, que només es trenquen davant la remor de les onades… m'agrada l'espai, on la immensitat blava sembla no tenir fi. El mar té blaus de cel i els meus ulls encara veuen les diferents intensitats, el sol sembla el pintor adient que aporta l'art i el color, el mar es un amor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada