En la meva vida professional també em vaig trobar amb algun nen que tenia en el fet de plorar un acollidor mecanisme per aconseguir els seus propòsits, semblava que a casa seva, a cops, se'n sortia prou bé, venia amb la lliçó ben apresa i sabia intensificar el seu plor per certificar les seves suposades veritats… Sovint, els desmuntava les intencions quan els convidava a acabar de plorar per poder seguir parlant… i, en algun moment, em feia una mica el dur i deia allò de “A mi no m'impressiona que ploris i, a més, no podem parlar per esbrinar la veritat, d'acord?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada