A tothora pensava amb ella, a casa, a la feina, a la nit… i el son només era bon son si pensava amb ella. I la somiava, i a vegades m'arrencava una llàgrima, però d'altres un somriure tan emocionat que em despertava de sobte per no perdre detall del possible esdeveniment positiu. La pensava, la sentia, la vivia, sempre i a tothora, com un sentiment tan profund que semblava la felicitat anticipada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada