Una mare va amb la seva filla d'uns vint anys, més o menys… té síndrome de Down i s'ho passa pipa, és maqueta i té uns ullets d'eixerida que tenen tota la dolcesa del món. Avui, després de sopar, s'han apropat a la sala de ball, allí una vocalista d'aquestes tot terreny s'ha posat a cantar cançons de sempre, sobretot pasdobles d'aquells que et marxen els peus sols, i una amiga de la seva mare li ha proposat d'anar a ballar, i la noia era la persona més feliç del món, movent-se amb certa traça, fent passar la parella per sota del seu braç i fent aquell somriure de passar-s'ho super bé. Confesso que m’he emocionat una mica, feia gust de veure el seu comportament agraït, tan feliç i natural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada