El meu sant

Ha estat un dia intens, d’efectes de tota mena i de veus que m’han arribat de tot arreu. M’he emocionat de veure quanta gent se’n recorda de mi i he rebut alguna trucada, d’aquelles entranyables, on hem fet un tomb per les nostres vides que m’ha commocionat. He procurat contestar a tothom i enviar una abraçada de tot cor, però si hi ha algú que se m'ha escapat, vagi aquí i ara el meu reconeixement i agraïment total i sincer. Bé, ara seguiré amb els meus petits escrits del dia a dia. Ha estat el meu sant, San Pere, devia ser un bon home, com el meu pare i el meu fill…

Dinar de Sant Pere

Tot i l’amenaça del mal temps, hem pogut arribar sense problemes al restaurant Les Veles, fins i tot ha sortit el sol i hem dinat amb aire condicionat. Bé, un pica-pica a base de musclos de Deltebre, calamarcets a l’andalusa i unes croquetes també de calamarcets amb la seva tinta, per cert delicioses, i després cadascú ha demanat el plat que més goig li feia. Dos hem demanat costelletes de xai que es fonien a la boca, un ha menjat magret d’ànec, que feia molt bona pinta, i un altre s'ha menjat un llenguado també espectacular. Un vi negre de la Terra Alta, un postre casolà i un cafè curt que, com gairebé sempre, no estava a l’alçada. El triomf de l’amor en família ha quedat clar…

La calma de la vida

La pau de la llar, la calma de la tarda, la migdiada a la meva butaca reclinable, còmoda, molt còmoda, a mida, especial, una música suau, una mena de fil musical triat amb molt bon gust, no massa alt, al punt… i, aleshores, Morfeo fa de les seves, m’entra la més espectacular de les nyonyetes, se'm tanquen les persianes i dormo plàcidament una hora.. Després em desperto com a més viu i recuperat, i amb ganes de seguir fent coses, encara que només sigui per demostrar-me a mi mateix que segueixo actiu i viu, molt viu encara…

Segueixo programat

A cops penso que he passat la major part de la meva vida programat amb horaris fixos i, fins i tot en la meva feina de professor, sotmès evidentment a una bona programació de continguts. Ara, ja jubilat, quan sembla que un va de més lliure i lleuger per la vida, se n’adona que ell mateix i de forma gairebé inconscient es va programant de nou i va prenent consciència de què té totes les hores ocupades. És clar que ara he triat jo els possibles continguts, però segueixo, continuo programat i dono gràcies a Deu que sigui així fins a la fi dels meus dies…

Sant Pere

Sempre ha estat festa grossa a casa nostra i, com cada any, m’agrada recordar que el meu pare era Pedro, jo era Pedrito, el fill de Pedro, i el meu fill, aquest sí, aquest es diu Pere. Bé, dissabte ens reunirem a un restaurant de Calafat que es diu Les Veles, a peu de platja de l’Ametlla de Mar. Un any més, la vida em regala un sant més, un dia més, una bona estona més de festa, de celebració, de bona estada en bona companyia, on hi haurà regals sorpresa i els millors somriures que proclamaran la felicitat del moment. Moltes gràcies a la vida que m’ho ha donat tot, com diu la cançó. Vagi anticipada la meva abraçada a tothom…

Avui, ciutat...

He pujat amb bus fins al Portal del Roser amb la idea de sortir al Carrer Major, pujar una mica més, travessar per sortir al Portal de Sant Antoni, potser m’he embolicat una mica però ho he aconseguit i he anat baixant, amb l’espectacle del Mediterrani a l’esquerra i la Tarragona romana i romàntica a la dreta. He arribat a l’hotel Imperial, he anat a tocar ferro i he anat baixant Rambla avall fins arribar al mercat, on sempre faig un cop d’ull, i cap a casa manca gent amb la missió molt ben complerta i molt satisfet…

Aquells ulls preciosos

Mare de Déu, quins ulls… grans, blaus, preciosos, d’aquells que diuen que parlen, però ho fan amb extrema dolcesa perquè en són plens. També porten el somriure etern dels seus llavis incorporat, de tal manera que sembla que van fent pampallugues com si fossin el rastre d’un estel que va escampant  la seva llum. M’encanta la seva expressió en el silenci, allí puc llegir, gairebé escoltar, tots els fonaments de la prudència i el seny. Mare de Déu, quins ulls!!

Un lloc per estimar

Anem de la mà fins la font, allà al mig del bosc que presideix el Pont de Diable, allí ens esperen els nenúfars amb les seves fulles surant a l’aigua i algun flor blanca que comença a ensenyar la preciositat dels seus pètals. Damunt de les fulles, algunes granotes raucant, estan com de festeig, com nosaltres, és per això i pels ocells que sempre acudeixen a la festa que aquest és un lloc molt romàntic per estimar i ser estimat com cal…

Més taps de plàstic

Tornava a tenir més de 30 garrafes plenes de taps de plàstic i avui hem fet un viatge amb el cotxe i les hem portat a Seur, que són els encarregats de fer-les arribar al lloc on en fan un bon ús. Primer les hem apropat a l’ascensor i les hem baixat fins al pàrquing, on les hem carregat al cotxe. Bé, és com una petita satisfacció personal, poder fer encara alguna bona obra, em consta que aquesta gent ajuda a les persones que ho han de menester i que estan molt necessitades. Sí, cada cop que fem un viatge amb el cotxe carregat de taps em sento com a bé i millor…

Mirar la mar

En el passeig d’avui, he caminat pel Serrallo fins al final dels tinglados, m’he assegut a unes escales que donen al mar, he observat l'aigua que una brisa lleugera movia una mica, la omplia de petites roses blanques d'escuma, o potser era la meva imaginació, que sempre m’agrada que la suposada immensitat blava pugui ser pintada de colors i perfumada per aquestes somiades roses blanques, amb les que juguen les sirenes. Mirar la mar… hi ha un espectacle més encisador? Com no sigui l’oceà…

Ella m'escoltava

La conversa amb ella va ser fàcil des del primer dia. Ella em parlava del despertar del seu cor, de la suavitat emocionada dels seus batecs… i jo corresponia amb renovada poesia de la sensibilitat més natural de la realitat. Això no vol dir que no reparés en la bellesa típica i solitària de la flor del penya-segat, que roman allà, immaculada, amb el seu mecanisme de defensa tan aconseguit. Ella m'escoltava i jo... ja l’estimava del tot.

Passejar per la vida

És com un somni de la nit, un passeig amb bici, 

amb barca, caminant, volant com un ocell,

o gaudint amb la lluna, fent un tomb per les platges d’hivern.

El passeig simple, senzill, per la natura, 

no importa com vagis, més aviat amb qui.

Sempre penso de fer el mateix o semblant, 

però amb tu podria arribar als llindars de la sublimitat.

Nosaltres, de la mà, per la natura, 

fent un passeig per la vida, això fora la vida majúscula…

 

Sant Joan

Sant Joan, amb revetlla i cremada de tots els mals, amb la creença i esperança d’un món millor. Avui recordo els Joan de la família ja traspassats, sobretot al meu avi de part de pare, Joan Bonet Serrat, un gran metge, però segons m’ha dit sempre tothom era encara una millor persona. Jesús i Maria el poble on va exercir, li ha posat el seu nom a un carrer. Com no, recordar a l’oncle Joanet (l'escolà), Joan Mas, pare i fill, Joan Ramon Montserrat i Joan Bonet, germà del meu pare, i el seu fill, aquest encara ple de vida. Bé, a tots una abraçada i felicitacions de tot cor…

Cap de setmana esportiu

Ni el Nàstic de Tarragona ni el Barça Atlètic han pogut aconseguir pujar a segona divisió de futbol ja professional. Diria que han tingut un arbitratge injust però, tant el Màlaga com el Córdoba, són equips que competeixen molt bé i, evidentment, també tenen unes plantilles preparades per a pujar. Sobretot el Nàstic ho ha tingut a tocar, però no ha pogut ser. L’únic que se n’ha sortit ha estat l’Espanyol que, després de baixar l’any passat, ha recuperat la categoria i és equip de primera. També el Barça d'hoquei ha guanyat la lliga, en la final contra el Noia…

Anys, molts anys...

Sovint recordo quan l’àvia va fer 60 anys, em semblava una eternitat i, amb aquell pensament de nen, ho trobava gairebé impossible que una persona pogués complir aquesta edat. De totes maneres, jo sempre la veia com una gran actriu plena de recursos i experiències que desenvolupava el seu paper a la perfecció, en les diferents situacions en què es podia trobar. Tenia aquella gràcia felina i primaveral, aquella complicitat de persona feliç, però també podia posar aquella cara de pomes agres que et despullava a cops de realitat. No, no era una actriu, era tota naturalitat, naturalitat i noblesa plena, molt sana, molt pura…

Un plat de cireres

En el meu passeig d’avui, m’he aturat una bona estona davant d’una d’aquestes fruiteries que exposen els seus productes al carrer i he quedat bocabadat de la varietat i de l’atractiu de cada fruita: cireres, albercocs, préssecs, maduixes, prunes de diferents classes, pomes, peres, taronges, plàtans… Bé, segurament me’n deixo alguna, però el que vull ressaltar és la bellesa i qualitat i la bona presentació. Sé, que no puc abusar de la fruita dolça, perquè jo ja en sóc prou de dolcet, però un dia d’aquests em regalaré un bon plat de cireres que ara ja van a bon preu…

Sí, sóc jo...

Avui m’he vist i m’he mirat… Déu meu, aquest sóc jo? Doncs sí, era jo, sóc jo, amb el cap blanquinós i lluent, la barba blanca, el llavi encara ben dibuixat i els ulls que no es cansen d'observar gairebé tot amb una certa atenció. Sí, sóc jo, ara, avui, amb un bon sac d’anys a l’esquena, però sembla que, tot i el pes, un encara fa bons tombs per la vida…

Amor espontani

Em va agradar a primera vista perquè, tot i que era la més viva i preciosa representació de la innocència, en els seus ulls es dibuixava tot l’atractiu del misteri més preuat. Em va agradar per la pausa i el to, l’oportunitat, tot l’encert en la dicció i tota la bona prudència i el respecte a tothom. Sí, em va agradar ràpidament, quan callava, com diria en Neruda, però sobretot quan prenia la paraula, perquè tenia seny, perquè tenía llum, perquè tenía pau, però més que res, era un amor…

Ens ha deixat la Lucca

Era la gosseta del meu fill, un animaló feliç i agraït, que ens tenia el cor guanyat a tots plegats. Ha estat tractada meravellosament bé, el Pere és un animalista de cap a peus i sempre ha procurat donar-li una vida plàcida i complaent, i ella corresponia mostrant sempre, i com diria el nostre fill, una “contentor” permanent, movent sempre la cua i llençant aquells sons planyívols que mostraven la seva emoció constant. Sempre la tindrem present en el record, ha estat meravellosa i d’un comportament exemplar, la seva companyia impagable, un amor de gosseta immillorable. Adéu Lucca, mai t’oblidarem, sempre et tindrem al nostre cor.

Voldria

Voldria ser la pluja que revitalitza la natura,

el sol que desperta al dia, 

la veu que acarona i magnífica la realitat del cor 

i la més ferma i sublim de l'ànima. 

Voldria ser la proximitat, la companyia, l'afecte, l'estima. 

Voldria ser la música de la pau, el perfum de la soledat, 

mai sola, sempre acompanyada, ben acompanyada.

Voldria fer possible aquell somni impossible,

aquell miracle factible que em transporti a l’avui

amb el desig complert, resolt, de forma feliç, total…

 

La meva lluna

Aquesta nit la lluna no té l’eufòria d'altres vegades, es mostra amb una certa timidesa, com amagada darrera d’un núvol negre i carregat d’aigua. De totes maneres, ella sempre cerca la meva finestra i acaba apropant-se per poder fer la nostra xerrada habitual. Avui m’explica que ha anat a xafardejar per les platges que ja es preparen per a l’estiu, aviat t’explicaré coses em diu, i jo li parlaré de l’hivern passat, vull dir d’aquest, recent passat de molt poc…

Un paradís

La lluna a la mar, la barca a rems al riu, les canyes altes, l’ànega espera reunir a tots els aneguets, passegen pel riu, plàcidament… l’arròs ja fa goig, comença a mostrar-se tots els colors del verd, preciós. Fa calor al meu poble, Deltebre, és humida, si et mous una mica quedes mullat, vas directe a la dutxa però, tot i això, és una terra única, abans era un paradís i ara, doncs, encara conserva algunes coses que enamoren sense remei. Tots els colors del verd, deia el poeta…

Els teus ulls parlen

Voldria ser un poeta com aquella d’abans,

que en el fons es limitaven a fer més bonica la realitat. 

A cops em plantejo descriure els teus ulls,

més aviat aquella mirada dolça, 

que sempre em penetra i acarona 

i fa que el meu cor somrigui de felicitat. 

Però no és fàcil trobar la paraula que expliqui el sentiment, 

sense amagar la bellesa i la meravella del color.

Els teus ulls parlen evidentment, no calen paraules, 

ells ho diuen tot perfecte, com cal…

 

Bon estiu a tothom!!

Són bons temps aquests de l’estiu, és allò de les vacances, dels gelats i de la síndria, del gaspatxo,l’orxata de xufla i la cervesa, que amb moderació és insubstituïble. Parlant de gelats, qui no recorda el Magnum de triple xocolata, creació que ratlla l’excel·lència del sabor i del bon gust. Bé, l’estiu ja el tenim a tocar, tornaran a reinar les amanides de tota mena, aquelles que surten fresques del frigorífic i, com no, jo me’n recordaré dels canelons d'estiu que feia la mare i que els presentava formant una margarida en un plat que feia tot el goig del món. Bon estiu!!

Un sol injust

Fa un sol de justícia, potser una mica injust perquè si et descuides una mica et crema. Però avui m’he preparat bé, he agafat una bona gorra i unes ulleres de sol, que m’han resguardat força bé, també he procurat anar el màxim possible per les ombres, beure i seure en els meus llocs habituals, on hi ha una mica de corrent d’aire. Bé, cal ser molt conscient de la temperatura i obrar en conseqüència…

Són coses meves...

Algú va dir que al cel no hi havia cloïsses, però jo tinc els meus dubtes perquè a l’horitzó, allà on sembla que la terra i el mar s’ajunten, doncs és possible que se’n puguin pescar. Un altre algú va dir que els xiprers creuen en Déu i és possible que així sigui, i serà per això que sempre solen créixer als cementiris, suposo que per alimentar l’esperança en els difunts de què hi ha una altra vida i que tot això que sembla liquidat encara no s’ha acabat. Bé, no em feu massa cas, són coses meves…

Procuro estimar

Estima, estima que això mai no fa mal, deia una cançó que cantàvem al meu cole. Crec que això fora la clau d’una bona existència i si això no fos possible del tot, aleshores, somriu, procura ser generós, fes un esforç per proclamar aquella simpatia que, per algun habitacle del teu cos, deus desar ben custodiada. De totes maneres, sempre penso en allò que diu “Fes bé i bé trobaràs” i la millor manera de fer bé és estimar…

Exalumnes

El món, a cops, no és tan gran, fins i tot alguns diuen que sembla un mocador. Dic això perquè la Teresa i jo, a vegades, ens trobem amb algun exalumne que ens mostra la seva consideració i agraïment. Per exemple, la Teresa va ser mestra d’una senyora del barri, que ara és mestra també, i té un nen precios, al qui sempre li explica davant nostre que la Teresa li va ensenyar la cançó de la castanyera. Jo, un dia em vaig trobar que el director de La Caixa, a Tarragona, havia estat alumne meu, ell i la filla…

Sense bici

Fa temps que no vaig en bici i recordo amb un cert plaer aquelles sortides fins l’Arrabassada, havent passat abans pel far i una mica més enllà. Sempre penso amb els personatges que ens trobàvem caminant, en bici, o fins i tot en patins. Alguns grups de ciclistes que ja ens coneixíem per parar al mateix lloc i la fèiem petar una estona, la noia d’edat indefinida, una mica misteriosa, però sempre agradable de veure, la rusa de les cames llarguíssimes, rosa i amb una fantàstica cua de cavall… Bé, bonics records de no fa tant, on ho passàvem força bé…

Olor a terra mullada

És mitjanit, plou, la pluja tecleja per damunt els tendals de les terrasses, imagino també el so al fer-ho impactant sobre les fulles de les moreres. És un plaer poder escriure escoltant ploure per la finestra oberta. De tant en tant trec el cap, evidentment no passa ningú, ni els gats de la plaça, que es refugien sota els cotxes, prop d’on tenen els menjadors. Quan plou també fa una olor característica de terra mullada, de gespa reactivada de vida agraïda amb aspecte esperançat…

Podeu imaginar...

Un mar d’amor, ple de rius de petons. Els rius són les nostres vides que van a parar al mar, però no a morir, sino a conviure en un mar d’amor. Us imagineu un món al mar on l’amor i els petons, l’admiració i el respecte i el fet de l’abraçada tingui un sentit solemne de realitat? Us imagineu un mar, un món, que va creixent a base de rius de petons que són la màxima expressió de l’amor? Somiar no costa gaire…

Aquella noia

A cops penso amb aquella noia de muntanya… darrera d’una senalla de cireres, es veia fresca i natural com l’aire dels seus matins, nets i sense contaminació. Ella tenia el color rosat del sol a la pell i els llavis amb la mateixa bellesa i intensitat de color de les cireres que acabava de collir. Sempre penso amb aquella noia com una font que brolla d’una roca, on la natura s’ha recreat i lluït…

Contemplar una flor

De petit, a casa a Deltebre, observava el naixement d’una rosa del jardí de la mare. A cops m’hi estava dos o tres dies i gaudia de la bellesa i del color, un color d’un vermell com de vellut, intens, original, diferent. Ara em passa quelcom semblant amb les orquídies de la meva terrassa tancada, aquí a Tarragona. Les orquídies passen d’un aspecte amortit, gairebé sec, a una molt aconseguida floració, amb flors de formes i colors espectaculars. Sempre havia reclamat aquell temps per a contemplar una flor, ara el tinc per a gaudir com cal de les roses i de les meves orquídies…

Algunes expressions de la mare

“El porten a ser bisbe”, quan veia que passejaven a algú que ja no disposava de les seves facultats físiques i mentals en condicions. “Qui no pot segar, espigola”, quan algú s’ajustava a les seves possibilitats reals. “Tal com vas te tracten”, fent referència a la manera de vestir i de presentar-te net i de manera correcta. “Si no t’importa el què diran, ja et pots fotre al riu”, i aquí jo a vegades no estava d’acord, però ella era molt curosa amb l’entorn i ho expressava així. “Fa ullets de "carinyo"”, quan de petit estava una mica empiocat i se’m posaven els ulls plorosos...

Ajut diví

La Verge a qui s’encomana habitualment li somriu amb ulls misericordiosos, ell li té molta confiança, li té molta fe i li demana poder apropar-se al seu amor, que cada cop li ocupa més espai al seu cor. Comenta que ell mai es perdonaria no haver-ho intentat i, per això, demanava aquella empenta divina de la seva Verge de capçalera i, de passada, de tots els sants, que sembla que li mostren la seva complicitat total...

Al mercat amb els alumnes

Avui recordo que, en el meu temps de profe de La Salle de Reus, vaig anar al mercat amb els meus alumnes de quart de Primària. A part de fer un cop d’ull en general i assabentar-se del preu d’alguns productes que els havia fet apuntar, la idea era que cada alumne s’havia de comprar un panet i fer-se un entrepà d’alguna cosa que li agradés, la qual cosa representava pagar i que els hi tornessin el canvi si no havien pagat amb el preu just. Bé, al tornar a classe plantejàvem el problema i el solucionàvem, la qual cosa era divertida, profitosa i molt educativa, era una d’aquestes sortides culturals que n’estava més orgullós. Bon record!!

Un amor, l'amor...

Un amor d’estiu de platja i sol.

Un amor d’hivern d'estufa i cigaló.

Un amor de primavera verd, 

tan verd com l’esperança mai perduda.

Un amor de tardor d’aquells ja més madur, 

amb més seny… o menys.

Un amor d’aquells que sempre té el seu temps, 

i a cada temps és benvingut i ben trobat 

si la persona estimada és la correcta 

i estima amb la mateixa intensitat que tu. 

Un amor, l’amor nostre de cada dia,

que es mostra en cada bri de cosa, 

i el cor ho veu i pren nota i estima, 

estima com mai…

 

Feliç aniversari, àvia!!

Avui, a l’entrar a esmorzar al nostre bar de sempre, hem vist una àvia amb un parell de nets ja gairebé universitaris. La senyora estava radiant, cofoia, els néts, després n’han arribat dos més, es menjaven uns entrepans espectaculars i ella ha demanat un cafè amb llet i un croissant gran. La senyora ens ha dit que eren els seus nets i que els havia convidat perquè avui era el seu aniversari, feia 90 anys, molt ben portats, amb una vitalitat que donava vida i llum a tot l’entorn. Un dels néts ha anat a cercar un pastís i l'àvia ha bufat les espelmes davant l'aplaudiment de tot el bar…

Gaspatxo i "salmorejo"

Hem inaugurat la temporada del gaspatxo fresc amb oli d’oliva que té molt menys calories que el “Salmorejo”, tot i que aquest és millor i a mi m’agrada més. Bé, el que gastem nosaltres em resulta molt agradable, fresc i molt saborós i, a més, em senta molt bé perquè és lleuger, gens greixós i, com deia, no porta gaires calories. Recomanable, per als dies de calor, tenir-lo al frigorífic per anar refrescant-te de tant en tant. Bé, salut i a gaudir-lo!!

Gaudeixo llegint

Avui he acabat de llegir el llibre “Adúlter fidel”, de la meva companya Núria Puig Ribas, i realment m’ha sorprès de forma positiva com ha tractat aquest tema. Sí, és una mirada diferent als estereotips socials sobre les relacions humanes i sexuals. M’encanta el comentari final on diu que “tanmateix potser algú se sentirà ofès, qüestionat, atacat… o compres per primera vegada a la vida? Qui sap?” Ara, demà, començaré a llegir un llibre que es diu “Confeti” de Jordi Puntí, que és Premi Sant Jordi, i sembla que pot estar força bé perquè troba en la figura de Xavier Cugat la inspiració ideal. Bé, veurem com va tot, gaudeixo molt llegint…

He vist ploure!!

Avui he vist ploure de prop tan de prop que he tingut de refugiar-me a un dels restaurants que hi ha al Serrallo, a primera línia de mar. He arribat just a temps perquè ha descarregat durant uns quinze minuts amb molta intensitat, després ha parat un parell de minuts i, quan ja era a punt de marxar, ha tornat a descarregar potser encara amb més ganes… i jo allí, sol, palplantat, a primera fila de l’espectacle, i encara sort que no ha hagut cap calamarsada, ni tampoc aparell elèctric, que sempre em fa molta por. Bé, he vist ploure a Tarragona, tot un immens plaer, total…

Diumenge d'esports

Aquest diumenge he viscut una jornada esportiva espectacular i amb resultats que sempre han afavorit als meus colors. Primer, Alcaraz guanya a Zverev la final de Roland Garros en un partit memorable dels dos jugadors a cinc sets. El Barça guanya la Champions d'handbol al campió de Dinamarca per un gol de diferència i lluitant tots dos fins al darrer segon. El Barca femení de futbol guanya al Betis per 5-1 i s’acomiada com cal a Mariona, Paños i l’entrenador. El Nàstic de Tarragona elimina al Ceuta i jugarà la final contra el Màlaga per pujar a segona divisió. I fins i tot l’Espanyol, del qual no sóc massa seguidor, va guanyar a Gijón per 0-1. Bé, ho he gaudit!

La música del seny

No, no era una veu com aquella que clamava al desert,

del meu cor sortia una veu que cremava com el foc 

i es feia pas a cops de fe i de realitat… 

Diria que el meu cor estimava intensament, 

d’una manera que no és podia contenir, 

i es manifestava per cada un dels porus de la pell.

La veu del cor, la del meu cor, acabava sortint nítida, forta,

estereofònica, penetrant, clara, neta, i aleshores… 

era ben escoltada com la música del seny i la millor i màgica veritat.

 

Dissabte de reflexió

Avui dissabte dia de reflexió i demà diumenge d’eleccions al Parlament Europeu. Bé com les reflexions ja estan totes fetes, avui només cal gaudir del silenci, de no escoltar tantes bajanades i de parlar de tot menys del que caldria. Ha estat una precampanya patètica amb el clàssic i permanent “i tu més”, més de dolent i res de bo, sense cap respecte ni consideració per a res ni per a ningú, sobretot sense cap respecte per a la democràcia i deixant ben clar i palès que l’objectiu majoritari no és precisament la democràcia, sinó que ho és el poder, sigui al preu que sigui, sense importar gaire la més mínima dignitat. Lamentable però ho veig així, és la meva visió i, tot i no ser un expert, aquí la comparteixo…

Refugi per als insectes

Sempre m’aturo amb un cert plaer a contemplar les zones enjardinades que, molt ben conreades, hi ha vorejant els tinglados del port del Serrallo. Margalló, lavanda, romaní, farigola i d’altres típiques de la Mediterrània. Però avui me n’he adonat que, en un espai cap al final, hi ha una mena de caixa de fusta oberta amb uns quants amagatalls o com a refugi per als insectes, la qual cosa m’ha semblat curiosa i interessant…

Tenir una moto

M’hagués agradat tenir una moto, i no massa potent, ni tampoc que pogués arribar a grans velocitats, però si amb una bona estabilitat i ben preparada per fer unes bones excursions. És sempre un plaer per mi quan veig un grup de motards com aquells amics que van a passar el dia fora i es preocupen i s’ajuden uns als altres i sembla que s’ho passen pipa mantenint una bona convivència. Bé, jo el màxim que vaig aconseguir és portar, alguna vegada, una Guzzi amb canvi manual que era propietat del meu padrí, Rafelet de la Madrina, germà de ma mare…

Pasta

Ara no en mengem però, a cops, em vindria de gust menjar pasta, i tant m’hi fa que fos una sopa de galets d’aquelles de Nadal, o uns colzets d’aquells que li agradaven al meu pare, o una de fideus de cabell d’àngel que eren els preferits de la mare. I d’aquí ja passaríem als macarrons de la Teresa, que són com los que feien les nostres mares però amb els estris i les viandes actuals. Els canelons fets a casa també són especials i els fa seguint el guió de la sogra. Finalment, i parlant de pasta, no es pot oblidar la fideuada i, quan parlem d’aquest plat tan nostre, qui la fa millor i hi té la mà trencada és la cunyada. Bé, a vegades penso amb la pasta, sovint...

Esmorzar d'amics

Avui si, per fi, tots a punt, tots disposats, a l'hora prevista, al lloc habitual que l’han tornat a obrir i sembla que ho fan tot amb prou dignitat. Tres hem menjat callos, que tot i que no eren de vedella, estaven molt ben cuinats i al seu punt de cocció i de picant. I en tenim un, per cert una excel·lent persona, que sempre demana diferent i avui ha demanat braó al forn que li han servit amb unes patates i una cassola de terra que feien tot el goig del món. El vi no era a l’alçada i ens han dit que el canviaran, hem fet un cigaló de conyac i avui hem considerat que no ens calia el xarrupet d’herbes habitual. Com sempre el millor és la nostra bona convivència…

Fer-la petar

Que no em traguin la finestra,

prop de la lluna que m’ajuda a volar, 

que em propicia la facilitat dels somnis 

…més o menys possibles. 

Que no m’amaguin les muntanyes,

sobretot aquelles nevades 

on viuen les fades i els genis 

i tota mena d’éssers fantàstics,

que mantenen vives totes les il·lusions 

de les persones somiadores.

Que tothom em deixi tornar al mar, 

sempre hi vaig a l’hivern i, aleshores, 

ell, jo i la lluna, la fem petar…