El camí és costerut, de pujada llarga i dura, tot i ser entre arbres que, com a desmaiats, semblen rendir pleitesia a tots els caminants. Un bon sol, impertinent i intermitent, penetra en el fullatge i en l'espai entre arbre i arbre. Aviat arribaré al meu lloc de descans habitual… la meva alzina centenària que roman preciosa i amb les branques estreses, fent palès el seu acolliment incondicional de sempre. Ja sóc aquí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada