Potser vaig tenir la sort de veure-la, fins i tot de prop, i em va sortir del cor... "Déu meu, ets preciosa". Tot seguit em vaig posar vermell i no sabia on posar-me, però després, en la calma de la reflexió, i amb els anys, penses en la sincera sublimitat del cor quan parla espontani i proclama la seva veritat, tot travessant possibles rubors d'una cara encesa de bon amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada