M'encanta l'afinitat, em corprèn la solitud, el desamor, només cal mirar els ulls plens de llum o de foscor,
aquell noi-a que cerca al mar les seves il·lusions,
tan possibles i reals no fa gaire,
tan en va, tan frustrades, no fa gaire.
Em posa de bon caire veure l'amor de la mà,
de les mans de tots dos, com dos tubs comunicants...
que s'alimenten del desig del mateix somni.
M'encanta l'amor sincer, autèntic, natural, a dos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada