Penso en aquell vell de qui ens parlava Lluís Llach, allà a la taverna del mar, aquell que seia amb el cap blanquinós i deixat anar, i que té un diari al davant, perquè ja ningú li fa companyia… De vegades penso en aquesta cançó i la cantó, i acabo amb un nus a la gola, i penso ara amb tanta gent que ha traspassat a les residències, lluny de la família perquè ningú es podia apropar, penso que la gent gran aspira a un final sense patir ni fer patir però, és clar, per molta companyia que faci un diari, és trist veure a algun, amb el cap blanquinós, a la taverna, sol, deixat anar... molt trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada