És el sant de Conxita...

Era la meva cosina més propera, per l'edat, per proximitat, per afinitat… De petits jugàvem junts, fèiem equilibris, jo pujava damunt dels seus peus i ens aguantàvem sense caure, també a amagar-nos entre els sacs d'arròs del magatzem del meu padrí… Després jo vaig marxar a estudiar fora i, en les meves visites al poble, ella em posava al dia, em feia cinc cèntims de la família, els veïns i els amics.

Demà és el teu sant, et trobo a faltar, aquella estona de parlar una mica de tot, és un buit que costa d'omplir... algun cop passo de llarg, d'altres entro i et busco, per darrere del taulell de la botiga, allí és el teu fill, és la teva rèplica, ens mirem i en un cop d'ulls ens ho diem tot. Dins de tot i des del cel, has de ser molt feliç de veure la benedicció que ens ha caigut a tots plegats, tens una néta que, ara que no ens sent ningú, fa la teva cara i té, ja de petita, aquella dolcesa pròpia dels seus pares, aquí tots mai ens cansem de mirar la seva carona, tota proporció que es va desenvolupant de forma sana i natural, davant la bava dels avis i la resta de la família. Ves a veure a la iaia Conxó, que deu estar per aquí fent el sopar a sant Pere. Una abraçada a les dues... un record en el vostre dia!!