El mirar dels seus ulls,
el dir de la seva boca,
l’harmonia del seu cos,
la llum de la seva presència.
El seu silenci és gronxava,
entre el respecte, l’aprovació
i l’aplaudiment fins i tot,
fet amb afecte i discreció.
Mai s’endarreria, sempre hi era,
també hi era quan no hi era,
perquè sempre algú treia a la llum,
allò que amagava la llum que no hi era.
La llum de la seva absència,
era tot un referent constant, etern…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada