"Dóna'm la mà i anirem per la riba, tot sabent que ens seguim estimant"... deia el poeta. Jo, sense pretendre una continuïtat poètica semblant, diria que amb tu les flors s'esfullen, els ocells deixen el seu festeig habitual i entonen melodies que acaronem la sublim contemplació de la teva bellesa. Amb tu la primavera és una constant, la meva vida viu una mena d'esperança en el present, present que esdevingui futur i que segueixi igual per sempre més. "Dóna'm la mà i anirem per la riba…"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada