Quan penso en tu

Avui el dia té els colors millorats, això passa quan penso en tu, que és sovint… Sembla que fins i tot les moreres podades gaudeixen de la tranquil·litat per tornar aviat amb els seus brots verds, que són molt bonics. El sol acarona la finestra i la vida comença amb els seus milers de sorolls, als que podríem associar també un color, evidentment molt millorat. Doncs sí, quan penso en tu, que és sovint, tot ho veig amb bon aspecte, ho veig amb els ulls de l’amor...

Calçots

M’agraden els calçots, representen una mica el ceremonial d’una festa familiar amb carn a la brasa, un bon vi negre amb porró… Avui la Teresa n'ha comprat un manat i els farà al forn, que no és el mateix que a la flama però per fer al pis, també queden prou bons. Ha portat també un pot de salsa que ja coneixem i és bona, així que farem mini calçotada a casa, de vi negre ja cercaré jo alguna cosa per la meva reserva especial…

Versos del alma

Quién supiera escribir, quién fuera un buen poeta,

para escribir en las hojas de una encina centenaria

los versos que les podrían llover…

a los amantes que se cobijan en ella. 

Serían palabras de amor con músicas del alma, 

sonrisas vocales que contendrían los más emotivos latidos, 

que fluyen de los corazones que aman sin límites, 

generosos, muy persistentes…

 

Temps blaus

En aquell temps només pensava en blau, el dels teus ulls, ulls de mar de cel… però jo sempre els imaginava amb aigua dolça, tot i que no hi era absent mai aquell punt de gràcia i bon sabor que hi dona la sal. A més dels ulls, sempre solies portar alguna prenda a joc, el llaç dels teus cabells d'àngel ros, un mocador de coll, fins i tot unes sabates duien una cinta blava, que combinava perfectament. Eren temps de blaus de gran intensitat sublim…

Cada dia surt el sol

Moltes de les coses que ens calen, no plouen del cel, cal cercar-les a l’interior de cadascú. Sovint recordo aquella cançó que diu que tenim una llum al cor que cal deixar brillar. Allò que ens cal ho portem dins, cal trobar-ho, cercar-ho amb minuciositat i compartir-ho amb la gent que t'envolta, que sens dubte també és portadora de gran valors. Cal proclamar que el dia de l’abraçada, no sigui una festa d’un dia, sinó que sigui cada dia…

Plàcid cap de setmana

Hem vist al Barca de futbol femení, la qual cosa em representa un plaer visual i estètic que m'activa i em relaxa alhora i em dibuixa somriures per tot el cos. Plàcid cap de setmana a casa, amb “xinadeta” (dinar xinès) i migdiada, futbol i lectura i la proclamació de la calma de la tarda amb pau i bé. Del Barça de futbol masculí, només dir que no entenc res i tampoc he escoltat cap explicació clara i entenedora, veurem què passa, però pinta malament, costa de veure tant despropòsit de tots plegats i sense un duro, bé, un euro. Esperem veure la llum perquè pitjor ja no és pot fer…

Un sublime delirio

He salido volando por entre los círculos concéntricos 

…del humo de mi cigarrillo rubio. 

Huelo a tabaco y a café, quizá con un fondo de vino tinto, 

pero nada es muy exagerado, 

la moderación siempre fue uno de mis lujos, 

por eso vuelo al impulso de un suspiro, 

alimentado por un sentir incipiente que persiste, 

generoso e implacable, hacia ese amor que dejó de ser un sueño 

para ser el más sublime de los delirios vitales…

 

Consideracions

Sempre he considerat que mai he tingut una gran capacitat per a alguna cosa en concret, tot i això sembla que durant la meva vida hi han hagut coses que he fet prou bé. De mestre, tenia fama d’explicar molt bé les Ciències Naturals, de nen jugava bé a fútbol, també he estat un bon estratega en el joc dels escacs. Quan estudiava, se’m donava força bé la Literatura i en algun examen treia la millor nota de la classe. Bé, dels mestres diuen que sabem una mica de tot però que no som experts en res, doncs alguna cosa així ha estat la meva vida. Potser amb nens del Cicle Mitjà, els de quart de Primària, on hi vaig ser molts anys, sí que en sóc una mica expert…

La meva mare

L’ombra de la meva mare, la mare, mai absent, sempre al cap, sempre al cor, els llocs per on es movia, tot allò que feia, els seus rosers i les seves converses amb ells, les senyores que venien a cosir i ella les ensenyava a fer-se la roba, com una gran mestra, autodidacta total, entregada, generosa, bona persona, exemplar. Què he de dir jo de la meva bona i genial mare…

L'olor de la mar

M’encanta l’olor de la mar, és quelcom indefinit que m'atreu i em neteja el nas, aquesta barreja de sal, algues i iode… i tot allò que sigui de natural i autèntic del mar amic de Tarragona, que és el mateix de Deltebre, i que, quan arriba l’hivern, sempre ens veiem en estat pur i sense cap munió de gent prenent el bany. Però aquesta olor és magnífica, penetrant, bona, deliciosa, relaxant…

El corazón lo siente...

Volaré, saldré de la maleza, 

ocuparé los llanos de la esperanza,

acudiré a la fiesta donde se proclama

la explosión de tu sonrisa más fascinante…

Y allí, por tus espacios habituales, 

me presenciaré, así como sin querer queriendo,

como que pasaba casualmente, 

o como si te estuvieses esperando desde siempre.

Y será feliz el vuelo, con camino certero,

destino seguro, porque el alma lo sabe 

y el sufrido y enamorado corazón lo siente…

Romaní

Quina meravella, m'he aturat davant d’una torreta gran amb una planta de romaní preciosa, d’un tendre suau, que et convida a apropar-te i ensumar amb calma tan deliciós aroma. Abans sempre n'arrencava una branqueta i l’estrenyia una mica entre els dits, així l’olor a les mans em durava tot el passeig… ara ja no ho faig, apropo el nas i sembla que la planta agraïda treu el seu millor perfum…

Records que mai moren

Sempre m’agrada fer un cop d’ull al pati de l’escola del Serrallo. La cridòria de la canalla a l’hora de l’esbarjo gairebé m’emociona una mica, no puc més que aturar-me i observar totes aquelles coses que passen al pati i que possiblement no tothom deu veure amb la meva experiència de més de quaranta anys. Se m’ha dibuixat un somriure, he recordat algun company i alguna de les mil anècdotes que vam viure i gaudir plegats…

Coses de l'àvia

No puc fer-hi més, sovint em venen a la memòria les coses de la meva àvia materna. Coïa una olla de fesols i feia quatre crits a les veïnes per si en volien una cullerada per a fer calent (col, arròs i fesols). Semblant passava amb el petit forn de pa que tenia al costat de la porta de sortir al pati, on hi havia també una cisterna d’aigua del cel. Feia pa per a casa i també per a alguns familiars i veïns, que li compraven cada dia. Recordo la consistència i l’olor d’aquell pa que el podies guardar uns dies i no es feia massa dur, ni malbé. Coses de l'àvia, una gran dona…

Después del sueño, el amanecer...

Proclamaré a los cuatro vientos

la música de los manantiales

y, en un quinto viento de delicado soplo, 

la haré llegar a tu alma, 

tan noble y sensible ella, 

que me sonreirá en afectos deliciosos 

…de abrazo y gratitud. 

Y después del sueño, el amanecer, 

el amanecer a la luz de tus ojos, 

el café y el abrazo con beso

son portadores de esa música 

que siempre atesoras y regalas generosa…

 

Pollastre a l'as

Feia molt temps que no en menjàvem i avui la Teresa n’ha comprat un al BonArea que ha resultat molt bo i ben preparat. L’hem partit per la meitat i hem posat al costat un potet d’arròs amb verdures, que també ha donat força bon joc. De postres una taronja del meu hort, de les poques que tindrem enguany  ja que una ventada es va emportar la floració, coses del temps. Fa uns anys, els diumenges sempre dinàvem un pollastre així.

Colors en la foscor

He vist colors en la foscor…

he observat bocabadat que el riu va cap amunt, 

que les estrelles, a cops, fan vols artístics,

com si juguessin a celebrar la cloenda 

d’alguna de les parts de la felicitat. 

He contemplat la tristesa d’un cor esperançat

i m'ha semblat fins i tot bonica,

tenia un caire emocionat, una tendresa jove 

…com un brot verd, nou. 

Sí, sí, jo també he estat… estic enamorat, 

i a vegades les coses no són el que són, són millors...

 

Gaudir del bon futbol

Aquest cap de setmana he gaudit molt del futbol, començant pel Barça femení, que ha guanyat la supercopa amb un joc espectacular del que possiblement sigui el millor equip del món. Després el Betis-Barça, que sempre es dediquen a jugar a l’atac i són partits molt atractius de veure, a més, va guanyar el Barça que sembla que va millorant una mica. I la traca final ha estat el Girona, aquest Girona magistral que tot ho fa fàcil i bé i està fent una temporada per emmarcar. Del Madrid no diré res, només allò de “Lo vieron todos”. Però jo vaig gaudir molt del bon futbol...

Actrius

M’agradava molt una actriu que es deia Elke Sommer perquè tenia un aspecte escultural que em deixava bocabadat, una boca carnosa, uns ulls maragda que mai em cansava de mirar. Procurava veure totes les seves pel·lícules però, en aquell temps, en tenia prou en veure-la i no me n’assabentava de gaire cosa més. També m’agradaven la Brigitte, la Claudia Cardinale, la Muti…

Oli del primer raig

Un cop vam anar a un restaurant i el propietari ens va oferir tastar un oli del primer raig que un amic li havia regalat. Ens el va servir amb un parell de safates rectangulars i amb un pa de pagès tallat a trossets de mos per a poder sucar fàcilment. Mai havia viscut una experiència així i ho vaig trobar boníssim, molt saborós i agradable de menjar. Recordo que després vam dinar un llobarro a la sal, espectacular de bo, i un vi blanc.

Darrer full del quadern 143

Ves per on, arribo al darrer full del quadern número 143. A Teruel són les sis de la tarda, ja és fosc, tot i que aquí triga una mica més que a Tarragona a fer-se de nit. He passat a la tauleta els escrits del darrer dia a Teruel, on he intentat explicar que ho he trobat tot forca interessant i que ha estat un plaer haver vingut, tot i el llarg viatge amb cotxe d’unes tres hores i mitja. Demà cap a casa, a la nostra estimada Tarragona. Abans, mirarem de comprar una “Delícia de Teruel”, una espatlleta ven guapa…

El pernil de Teruel

Ens hem comprat una espatlleta de quasi sis quilos i té una pinta que només de veure-la ja alimenta. Encara no l’hem començat, un dia d’aquests li  farem els honors com cal amb un bon pa amb tomàquet i un vi negre del Priorat o de la Terra Alta. També ens hem comprat un formatge fresc de cabra, realment una delícia per al paladar, juntament amb un fuet, que també va ideal, sobretot per fer un aperitiu, amb dos dits de vi del meu barril de roure, que és una autèntica meravella. Bé, delícies de Teruel, autèntiques i meravelloses delícies per al paladar…

La música de la monotonia

Sóc a la meva butaca reclinable, tanco els ulls, relax total. Faig el passeig que no he fet avui perquè plou, jac amb caputxa, guants i paraigües, vaig a poc a poc, vora mar, pel Serrallo. M’encanta veure el ball de les bombolles sobre la mar, és preciós perquè, tot i la pluja, l’olor de la mar és intensa, natural, sembla original, sense plàstics ni brutícies. Vaig olorant, el soroll de les gotes damunt del paraigües és la música de la monotonia. Obro els ulls continua plovent, és una pluja fina i continuada, diuen que farà bona saó, segur…

És la vida

En apropar-me a l’estació observo el pas d’un tren, d’aquells amb pressa, que no paren i que sembla que té el seu destí ben definit. M’assec una estona, vull veure l’arribada d’un tren que estan anunciant, la gent es va apropant, tot i els avisos del perill. Poc a poc, arriba, para, baixen, pugen, alguna abraçada de benvinguda, també de comiat. És el tren, és la vida, vas, vens, tornes… o no.

Avui plou prou

Plou amb una certa gràcia, sembla tenir continuïtat i potser fins i tot es podrà recollir una mica d’aigua per millorar l’aspecte dels embassaments que estan sota mínims. Hem anat a esmorzar amb el cotxe, tot i que feia un dia meravellós per dormir fins les onze, però no hem volgut trencar el nostre hàbit i, tot i que avui no hi haurà caminada, mirarem com plou per la finestra. A Tarragona mai és gens fàcil una pluja generosa…

Toca realidad

Pensé encender la noche,

acelerar el amanecer…

Pretendí que la luna se llenara de sol 

y explotara en mil luces de colores vivos. 

Quise que se acabaran los sueños, 

los supuestos, incluso las afinidades,

que, como director de todas… 

las escenas que imaginé, 

siempre tenían un final feliz. 

Ahora ya toca la verdad, 

en vivo y en directo… 

 

Sempre hi era

El mirar dels seus ulls, 

el dir de la seva boca,

l’harmonia del seu cos,

la llum de la seva presència.

El seu silenci és gronxava,

entre el respecte, l’aprovació

i l’aplaudiment fins i tot, 

fet amb afecte i discreció. 

Mai s’endarreria, sempre hi era,

també hi era quan no hi era,

perquè sempre algú treia a la llum, 

allò que amagava la llum que no hi era. 

La llum de la seva absència, 

era tot un referent constant, etern…

 

El passeig d'una sípia

Pel Serrallo, el port de Tarragona, sempre m’aturo a la cantonada on les llisses acudeixen quan els avis i els nets els hi tiren algun tros de pa sec que ja portaven de casa. També es fan presents les gavines, que picotegen tot allò que veuen comestible i, a cops, hi ha alguna lluita alada espectacular. Sempre em distreu una estona. Fins i tot, un cop que no hi havia ningú, vaig veure com molt lentament es passejava una sípia…

De Huesca a Tarragona

Hem esmorzat a l’hotel i ens hem acomiadat dels companys de taula d’aquests dies, tots catalans i molt bona gent, per cert. Maletes i cap a Tarragona, tot el camí fins a Monzón ha estat plovent de forma suau i després, de mica en mica, com més ens apropàvem a Catalunya menys aigua. Cap allà a les onze he trucat al restaurant La Montoliva i he reservat una taula per a dos, li he dit que faríem una mini calçotada, la qual cosa representa gaudir d’un dels plaers d’aquest temps de la nostra cuina. Bé, som a casa, a Tarragona, la imperial i estimada Tarragona, on ja he fet la primera migdiada a la meva butaca reclinable, plaer total. Han estat uns dies, tres nit, on hem aprofitat el temps i ens hem divertit molt…

Un cel de plom

El temps està de plom, plujós, una pluja fina que, com sempre, i aquí a Osca també, m’agrada poder mirar per la finestra. Avui fins i tot me n’he adonat que un parell de cigonyes s’espolsaven les ales, allà damunt d’una torre propera. Abans, a la tarda algun vol d'estornells, d'aquells que venen en gran quantitat i es parteixen en dos o tres grups més petits, fent un espectacle acrobàtic de gran vistositat. Bé, almenys aquí a Osca plovisqueja…

Segon dia a Huesca

Avui hem començat visitant l’església de San Vicente Real, que ha resultat força interessant. Després ens hem apropat a la Tienda de ultramarinos La Confianza, que data de 1871 i diuen que és la botiga de queviures més antiga d’Espanya. Hem visitat també el monestir de Pedro el Viejo, amb el seu claustre espectacular, que ens ha agradat molt tot plegat. També hem anat a veure el Casino, on hem fet fotos per fora i per dins, i d’allí ja hem anat baixant pel Parc de Miguel Servet fins a l'hotel, on hem dinat a la cafeteria una altra vegada. i avui hem gaudit del pernil i dels ous trencats. Bé, demà ja tornem, ha estat una altra nova i positiva experiència. Cada poble té la seva pròpia història i els seus encants…

 

Només tu

Et miraré a tu i veuré una rosa fresca,

amb la gràcia d’alguna goteta de rosada,

un lliri blanc amb alguna cinta groga de dignitat, 

proclamarà el meu amor a tu i a la natura…

Les cuques de llum fan de la nit 

el rostoll d’una pluja d’estrelles, 

la lluna plenament il·luminada 

completa l’espectacle de la foscor, 

però jo… només et miro a tu…

 

Primer dia a Huesca

Primer dia a Huesca, bé els catalans en diem Osca, i sembla que ho fem prou bé ja que van ser els romans els qui primer la van anomenar així, per això els habitants s’anomenen “oscenses”. Bé, hem esmorzat a l’hotel i hem anat cap a la Plaça de la Catedral on és tot el que volíem veure aquest matí: la Catedral i el museu Diocesà, l’ajuntament, la Torre de la Zuda i una mica de la muralla i el museu de Huesca de Arte i Bellas Artes, que avui estava tancat. Teníem una guia que ens ho ha explicat tot molt bé, fins i tot la llegenda de la campana de Huesca, i ens ha comentat el que hi havia de cert i d’afegit, com a totes les llegendes. Hem dinat a la cafeteria de l’hotel i ho fan força bo tot. Després, migdiada i descans…

"Puchero y manitas"

Primers pecats a Huesca al restaurant Mérida… un “puchero” servit amb un bol de terrissa amb fesols, pernil, xoriço, galta, morro. Bé, una delícia d’aquelles que alguna vegada en la vida s’han de provar. Això de “las manitas” també ha estat especial, ens les han servit cobertes d’una salsa blanca que, en principi, no ens ha resultat gaire atractiva ni familiar però, a mesura que anàvem menjant, el seu sabor agradable i la bona cocció ha fet que les acabéssim trobant boníssimes i gaudint-les com cal. Per veure ens han tret un Somontano de 14 graus que ha estat correcte...

Un somriure a la vida

Avui em veig capaç de fer cent cançons proclamant veritats del meu cor. Avui la meva mà és al servei del cor per a escriure amb la tinta de la seva sang els colors de la felicitat, paraula que s'hauria d'escriure amb majúscules, perquè és un compendi de petites estones que, juntes, et fan actuar amb un somriure a l’entorn, en particular, i a la vida, en general. Sóc feliç de veure’t feliç...

De Tarragona a Huesca

Amb les maletes al cotxe, hem anat a esmorzar al lloc de sempre, d’allí hem anat a omplir de benzina al Carrefour i ja ens hem posat en marxa cap a Huesca. Hem estrenat el túnel de Lilla, que m’ha encantat, que és i ens serà de gran utilitat perquè surtes ja quasi arribant a Montblanc, després Vimbodí i la Vinaixa, Esplugues de Francolí i cap les Borges Blanques i Lleida. Entrem a l’Aragó vorejant Binéfar, Monzón i Barbastro, per nomenar el que m’ha quedat a la memòria. Hem arribat a Huesca a quarts de dues, davant del restaurant Mèrida, on hem dinat ja un parell de plats de l'especialitat de la casa, que han estat força bé. Després ja hem anat cap a l'hotel Pedro I de Aragón, on hem fet l’entrada i la migdiada. Sembla que estarem bé, és un 4****S.

La mandonguera

La matança del porc era normal a les cases de molts pobles, amb els seus personatges típics, experts professionals, com el que matava el porc, el netejava i l’obria en parts. Normalment, salaven els pernils i les espatlletes i de la resta se n’encarregava la mandonguera, que feia botifarres d’arròs, llonganissa, sobrassada, botifarra blanca, negra o de ceba… La meva sogra era una gran mandonguera, jo sempre recordaré les seves salsitxes, les que feia per a casa, que eren amb menys greix i d’un sabor especialment bo, també les seves baldanes eren úniques així com la sobrassada. En la seva feina era una mestra total, tot ho feia bo…

El petó

El petó de la núvia que proclama veritat, certifica autenticitat. El petó de la mare fet amb el cor, o el de l’àvia que sembla sortit del mateix lloc, però és posat en mans d’una ametralladora que deixa al nen marcat d’amor i de pintura de llavis. El petó del pare que, evidentment, també ve del mateix lloc, però sembla, menys tendre, més formal, més seriós, com de pare que, a pesar de tot plegat, també mostra tota la seva sensibilitat…

Enamorat dels teus ulls

Romandria palplantat davant dels teus ulls, 

amb el desig etern de fer un bon bany 

…per tota la immensitat blava, 

que acaba fent genial la llum del dia, 

així són els teus ulls, pura llum blava de mar de cel.

Potser després, ja net de tots els perjudicis, 

pugui recuperar l’alè i la parla 

per contar-te i escriure la poètica música del meu cor. 

És possible que em vegis una mica millorat, 

però sobretot em veuràs natural, sincer, autèntic,

plenament rendit, totalment enamorat, cofoi…

 

La vida continua

La vida segueix igual, com diu la cançó… Els coloms i fins i tot les gavines del Serrallo ja se m’apropen cercant alguna bona vianda comestible. La rusa dels patins i de les cames llarguíssimes ja circula, ara ho fa amb bona companya del mateix estil. També s'ha deixat veure la noia de cara i edat indefinida, que feia el seu passeig parsimoniós de casa dia. Sí, tot segueix igual de bé, la vida continua avançant...

La lluna i jo

Gaudeixo del plaer de ser a casa, 

recupero la meva visió de la finestra, 

aquella que dóna directe a la lluna, 

la meva amiga de sempre, 

però és a l’hivern quan més ens freqüentem 

i més ens expliquem les vivències de l’estiu. 

A cops fem un tomb pel cau de les sirenes, 

allà al mig de la mar… 

d’altres anem plegats cercant el vol dels esquirols

per la pineda del Pont del Diable. 

La lluna i jo, una mica xafarders tots dos, 

però sempre ens hem portat força bé, genial