La mirava i ella no deia res i, després d'una estona, em preguntava... què has vist? has acabat?, i jo em prenia un temps i contestava que no, que mai en tenia prou, que mirar-la era com gaudir del paisatge on sóc i vull ser per sempre més. La mirava i ella semblava aguantar gairebé, estoicament, tot i que en el fons li agradava. La meva mirada, a cops perduda, quan es fixava en ella tenia un relax poètic...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada