Una "xinadeta"

És un dimecres de finals de novembre,

fa un solet gelat, amb menys de 10º.

La Teresa lliura per la tarda... visca!

Hem quedat, com abans, per quedar,

amb la satisfacció de l'estar junts.

Tocava "xinadeta" i compra i migdiada.

Som al Tercer Mil•lenni...

restaurant xinès de bon tracte,

en "castellano" i sense "erra".

De sobte, entra una parella de dos,

agafat de la mà, d'uns setanta generosos,

i amb una pinta tendra i còmica alhora...

Ella, amb una cua de cavall ben alta,

de cabells blancs amb cascada vigorosa,

unes ulleres petites, rodones, lletges,

com a d'os blanquinós i filferro,

una faldilla de quadres i botes d'esport,

jaqueta plastificada i mocador juvenil...

tot un poema a la diversitat.

Ell, atent, correcte en tot moment,

l'ajuda a asseure's i a treure's la jaqueta,

entre tics nerviosos, sembla fer-li un ball

...de cortesia, i es puja els pantalons,

i, a la taula, obre els braços

i l'acomboia en atencions.

Demanen un sol menú per als dos...

i diferents racions per emportar-se.

Sembla que algú no té ni per menjar...

ells acaben de cobrar la pensió...