Diria que mai ningú està buit de paraules i sentiments, a no ser que estigui inconscient. El silenci és un conjunt de veus, sota control, producte de les sensacions que un va acumulant... Vaig amb bici per l’escullera i observo a la patinadora russa que està cruixent i és un espectacle físic, i les gavines posades damunt la vorera, i la senyora de color amb el nen al carro... A l'arribar a casa, on el silenci és gairebé total, que tampoc, escric allò que he anat veient i que, d'alguna manera m'ha cridat l'atenció. Em costa de comprendre a algun autor que ha intentat crear des del no res... i estic prou convençut que, en algun moment, en el seu procés creatiu, rebrà la influència, l'impacte de la natura, allò que en diuen, com he dit abans, sensacions que no són res més que la impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.
La Teresa i jo som a casa, sols, no enraonem gaire, però l'expressivitat dels nostres silencis, són tot un esclat de les meravelloses vivències viscudes a cada instant de la nostra relació. El silenci és també allò que es regala, per no afalagar o per no ferir sentiments. Puc escriure un poema des de la felicitat, o des de la tristesa més penosa, un poema d'un viatge, d'un camp de groselles o de la meva mar amiga, però sempre, totes, tots els sons dels silencis, seran com unes veus amb ploma que, plasmaran sobre el teclat els meus estats emocionals. M'agrades quan calles, perquè aleshores dius tot allò que m'acarona l'oïda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada