Recordo tot, sovint, diari, sobretot quan penso, reflexiono, reclamo veritat, autenticitat, entrega total. Ho tenia clar: "Per damunt del meu fill no passa ningú", solia dir amb fermesa total. Abans, es va deixar la vida perquè jo pogués tenir una mica d'estudis. Cap treball honrat li va fer peresa mai, i ella i el meu pare, des de la seva humilitat, van fer l'esforç de la constància i de les seves vides un èxit de propòsits nobles, tenint com a cloenda tota la felicitat que els comportava la pau interior del comportament decent. Mai ningú els va regalar res i se'n van anar sortint fent sempre bona cara i estimats per tots aquells que van tenir la sort de conèixer-los.
Ara, com sempre, recordo la seva olor, la seva valentia, la seva companyia en el camí, fins i tot, des de lluny... ella sempre sabia el per què d'algun tot plegat, sent sempre escalfor i resposta, solució llum, sempre coherent i veritat. Estimava el pare amb plenitud, s'estimaven, igual que discutien, s'activaven i s'animaven en l'objectiu de guanyar-se la vida i les despeses del fill que, ja en edat de treballar, estudiava a Tarragona. Recordo, com no, la seva alegria i, sobretot, la seva obsessió en el seguiment per fer de mi un home de bé. Vaig tenir una gran mare. Un petó, una abraçada, una pregària...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada