Viure entre pisos, emparedat,
és allò del drama vertical,
a cops somriure, sempre paciència,
i respecte a tu i a tots i sempre.
És un camí de pujar i baixar
que el fem amb el cotxe de tots,
l'ascensor que aguanta estoicament
allò que li posis, brossa inclosa.
Pugem buscant el descans del guerrer,
baixem cercant la feina del dia.
Ciutat, vida entre contaminació i comoditat,
vivint entre lliteres, penjats uns sota els altres.
Som veïns, i tenim nens, i tele,
i l'avi sord, i l'home que xiscla,
la jove que balla, la mare que canta,
i el de la trompeta que assaja pel concert.
Darrerament, la nena, la néta, una monada,
preciosa ella, petita, es passeja...
més aviat corre pel pis de dalt
amb les sabates de tacó de l'àvia,
i al pare riu, i l'avi baveja histèric...
S'imposa allò del tenir coneixement
en què, no sempre passa,
cal armar-se de comprensió,
de paciència de la bona,
perquè la normalitat airada d'una casa
suposa un martiri pels veïns...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada