Darrer dia de la setmana sabàtica. Sol i a casa, com aquell de la pel•lícula. Fa fred, que ja no és notícia, però és veritat. Demà el Pere en fa 25, vull dir d'anys, i ho recordo com si fos ahir... La Teresa va trencar aigües a casa, vaig trucar un taxi, vam anar a Santa Tecla, amb la sogra, per allò de la mare a prop en aquests casos. Tots dos, a la porta esperant el plor del primer fill. Déu meu, quina paraula!! Es va fer esperar una mica, uns segons que es van fer eterns, però sí, al final va xisclar com cal, tot i que el noi es devia trobar ben ubicat. En veure que la Teresa aguantava bé, em vaig emocionar i vaig sentir la carícia de la responsabilitat, i l'efecte de l'amor més profund i més veritat. En un moment precís, em vaig omplir de llum i vaig pensar... sóc pare, tinc un fill, som una família... i em vaig sentir plenament feliç. I ens vam abraçar amb la sogra, i em mancaven ulls per resseguir la Teresa i al nen, sense esma de fer res, volent-ho fer tot. Després, vaig trucat a tothom i les felicitats van anar acudint de mica en mica, allò de la prudència i el respecte i la meva immensa gratitud. He tingut un fill. He escrit alguna cosa. He plantat alguns arbres. Aleshores, si més no, estic en vies d'aconseguir la realització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada