Què trist no veure més enllà del nas...

Què trist no veure més enllà del nas, i pensar que la foscor pròpia és l'única llum possible. Lamentable la ceguera d'aquell que no comprèn ni vol. Miserable l'amenaça com a cloenda o solució de res. Potser unes mans ben netes per netejar el cervell dels traumes, des de la infància fins ara, fóra la millor opció. Potser un bany de silencis fóra l'altra opció perquè no perdi el temps ningú. Tot comença des del respecte a un mateix per, després, tenir-lo als altres... la reflexió i la veritat faran la resta. Només un malalt crònic veu maldat on no n'hi ha i, aleshores, dispara improperis.

Fins aquí, la meva reflexió... suposo que no a gust de tots els consumidors, però és la meva. Després, la vida continua. Hem fet bici vorejant la mar fins l'Arrabassada i, després, fins al far petit, uns 32 km, que no està gens malament. Avui no hem passat per cap lloc, no tocava. Demà, en Fernando ens convida a esmorzar a Constantí... es veu que coneix un lloc que fa "virgueries" i anirem a fer-li els honors. Bé, em toca fer el dinar... allò de les bajoques, l'olla exprés i els ous durs. Però... abans una bona dutxa reparadora. És dijous. Dissabte fem la missa de l'any de la meva mare, al cel sigui.