No en tenen prou amb la mar

Passa més d'un cop, ho he vist...

arriba, ell o ella, amb gorra,

ullera negra, gairebé d'incògnit.

Busquen un seient proper a la mar...

si tenen sort, el vent neteja

i fa possible escampar la mirada

fins un horitzó més llunyà...

S'estan una estona com a neguitejats,

cercant presències o explicacions,

i al final acaben traient el mòbil.

No en tenen prou amb la mar.

Vull pensar en allò que algú

em va dir una vegada:
segons quin plaer...

és excessiu per experimentar-lo sol.

Una mar a dos i per mòbil,

tampoc està gens malament.

Penso que, alguna vegada,

també he vorejat les platges, sol,

i m'he procurat alguna cosa

en què pensar i recrear-me,

i he improvisat converses confuses

que han esdevingut diàfanes...

Potser tampoc n'he tingut prou amb la mar.

Diria, dic, amb fermesa i respecte,

que la mar és aquella llar de pau,

prenyada de serenor i seny,

on hom recuperem l'esperança...