Toca caminar. L'Antonio amenaçava en voler anar fins al far petit... diu que són un parell d'horetes, semblant a anar a l'Arrabassada. Veurem. En Fernando i la seva senyora són a fer un passeig pel sud, així que anirem sols xino-xano... i cap a les platges manca gent. L'amic patró, tècnic en vents i mars salades, diu que hi ha mar de fons, i a mi em sona a plena i poderosa, i tot i que les ones no són gegantines, en arribar a la par costeruda dels nostres trajectes a peu, pica fort i escampa bromera artística que arriba fins la carretera i humiteja el camí dels vianants, que paren i fan fotos.
Tot un espectacle, gairebé des de la calma i la bonança. Asseguts en un banc, mirant aquesta mar única, prenent el sol gairebé d'estiu, hem gaudit de la natura en estat pur, observant com l'aigua va foradant la roca, com la meva mar i la de tots mostra poder natural tot sent vida i art, glòria i, fins i tot, tragèdia... i sempre el lloc de pau ideal, espai de reflexió, camps de llums i poetes, joia i llàgrima. El mar, sempre el mar, avui bellesa des del no res, simplement hi havia mar de fons... s'ha apropat la glòria i ens ha petat als morros un esclat de plenitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada